Si realment som demòcrates hem d'acceptar el resultat de les eleccions, encara que només de pensar ja ens agafi mal de panxa. Potser serà veritat allò de que tenim el govern que ens mereixen. Ara què....
No us treu de polleguera que, com aquell qui diu el cadàver encara calent, ja estan dient amb qui poden o no pactar per tal de seure al silló d'alcalde? Jo, de veritat us ho dic, n'estic tipa. Resulta que menys amb els de l'Anglada i els xenòfobs de PxC, es poden anar al llit amb qui calgui. I espereu que, com aquell desgraciat moderi una mica el seu discurs, encara s'ho rumiaran.
Tant és que sigui amb el PP del Garcia Albiol de Badalona, amb el de'n Camps a València, tot s'hi val. Me'ls imagino a tots fent SUDOKUS a veure si aconsegueixen omplir les caselles.
I mentrestant la gent jove i no tant jove, demanant DEMOCRÀCIAREALJA! Tal com ho estan fent, sense violència, d'una forma pacífica i festiva, sense demanar el vot per a ningú i gairebé no dient no aneu a votar, netejant les places, no acceptant diners, omplint les xarxes socials de manifests i reivindicacions.... em mereixen tot el respecte.
Molt més, com no pot ser d'una altra manera, que els bancs i banquers que ens han portat a això. Us imagineu al Chicago dels anys 20 els gànsters presentant-se per ser membres de la Cort Suprema dels Estats Units?
Els que recordem el Maig del 68 no ens podem quedar indiferents. No se si hi ha platja sota les llambordes però l'hem de buscar. No sentiu ja la olor de la sal?
Com a homenatge i record, aquí va el COMPANYS NO ÉS AIXÒ d'en Llach.
No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.
No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan nous barrots sota forma de lleis.
No és això, companys, no és això; ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.
No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan nous barrots sota forma de lleis.
No és això, companys, no és això; ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.
No, no és això. I el que és pitjar, tampoc és allò altre. Tots plegats han aconseguit que no sapiguem el què de debò és.
ResponEliminaMolt interessant la teva reflexió. Sempre t'he dit que haguessis hagut de dedicar-te a la política però... segurament ets massa honrada.
ResponEliminaLa frase de la platja sota les llambordes, d'on és?
He vist la peli-documental Inside Job, segurament algú de vosaltres també, la crisi de 2008 va afertat a EEUU i a tot el món financie, els banquers corruptes i estafadors encara tenen poder. Vaig trobar que els demès sóm formiguetes i que ben poca cosa és pot fer davant d'ells, tot i aixó cal lluitar i millorar tot el que sigui millorable.
ResponEliminaCom et pots imaginar, jo per poc no m'hi poso. La he tret del Google del maig del 68. Gràcies per valorar-me, ara ja faig tard però em queda el dret al "pataleo"
ResponEliminaAra veig que em preguntaves per la frase i no per la foto. Una i altra són del Maig del 68.
ResponElimina