diumenge, 22 de maig del 2011

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 104

MORT I TRANSFIGURACIÓ

DE RICHART SRAUSS

Una sobtada grip de la meva amiga m’ha portat avui a suplir-la en el concert de l’Auditori de dissabte a la tarda, una pena per a ella que és una entusiasta de Strauss i, una sort per mi.

Mª Dolors el dijous vas dir a classe que no t’agradava la música descriptiva, que empra sons per designar un riu, un ocell, o un prat, etc, per això vaig estar-me de comentar La Création du Monde de Darius Milhaud i la Simfonia del “Nou Món” de Antonín Dvorák, de l’últim programa, però avui tiro endavant amb Strauss, perquè m’ha agradat molt, tot i que l’he sentida diverses vegades. Els que ja conegueu l’obra podeu estalviar-vos de llegir-me, sempre és millor escoltar-la en un bon CD, que llegir els meus gargots.

Richard Strauss, des del seu llit de mort, declararia en una carta a la seva nora: “morir és tal com ho vaig descriure a Mort i transfiguració”. Aquesta obra escrita als 25 anys en plena joventut, queda lluny de la sofisticació de Don Quixot molt posterior. Té una durada de 22 minuts rics de música i evocacions.

La partitura marca com cinc parts: a la primera, el moribund jeu al llit, adormit, amb la respiració pesant,- la percussió fa el so de bum, bum -, i algun somni dolç dibuixa al seu rostre, contret pel patiment, un somriure passatger, -acords sonors com d’esgarrifs-. A la segona part el malalt es desperta i de nou sent intensos dolors i tremola de febre, -tota l’orquestra puja els tons dels seus instruments -. A la tercera el dolor remet i el moribund recorda la vida passada: la infància i la joventut plena de ambicions. A la quarta el dolor s’intensifica novament, -el gong fa un soroll somort uns compassos- el moribund entreveu la realització de l’ideal que ha cercat durant tota la seva existència, i que no ha pogut assolir fins ara, fins el moment en què, en paraules de Strauss, “L’ànima abandona el cos per assolir, en l’espai etern, aquelles coses que no eren possibles en aquest món” Tota l’orquestra vibra per anar suavitzant els sons fins a reduir-los a silenci. En conjunt és una música que duu inscrit el rastre de la mort. Ell moria als 85 anys, el 1949 a Garmisch- Partenkirchen, Alemanya.

Per ser dia de reflexió ha sigut un programa apropiat. El matí l’he passat a la plaça Catalunya, xerrant amb gent i veien els seus projectes.

3 comentaris:

  1. Fantàstic, Mª Teresa! Què bé que ho expliques!
    Jo, com que el meu cap sempre bull, quan he anat a fer-me algun massatge o cromoteràpia, l'única manera de no escoltar els sons exteriors i concentrar-me en el que m'estan fent, és imaginar-me paisatges i escenes amb la música que sona de fons.

    ResponElimina
  2. Jo crec que és molt interessant llegir-te primerament a tú i sentir desprès la melodia. Segur que, jo almenys que sóc bastant neòfita, en trenc molt més profit. Gràcies

    ResponElimina
  3. El que volia dir és que no necessito saber que allò intenta transmetre tal o qual visió, però els sons els puc gaudir exactament igual.Per a mi la música és més semblant a la poesia que a un escrit amb argument.

    ResponElimina