divendres, 30 de juliol de 2010

Més o menys des del balancí



  • Ahir vaig ser a Barcelona i en mig de la calor, i el caos ciutadà vaig trobar que qualsevol material pot tornar-se poesia. Vaig constatar com aquesta, de mica en mica, va configurant un món i que aquest món poètic és l'exacta expressió personal i alhora universal. I em vaig trobar immersa en ell per obra i gràcia de la seva contemplació i una volguda comprensió. Animals, llibres de fang, rebentats, estriats, tallats en escletxes que volen que les penetris, plecs, punts... que conformen animals, retrats, el mar, l'aire, bodegons vitals que em trasmetien la seva essència a través del rebuig transformat, dels colors i de les textures. Una obra no per a contemplar sinó per endinsar-te en el seu paisatge. I tot això on va ser?, direu. Es tracta d'un somni d'estiu? Doncs al Centre d'Art Santa Mònica en la exposició de Miquel Barceló que us recomano vivament.

  • I no una sinó dues perquè també hi ha una del pintor i dibuixant Pat Adams, amb el tema de l'Alicia en terra de Meravelles, fantàstica (no us perdeu l'escala de l'edifici, o sigui baixeu a peu, no amb ascensor).
Sobretot, sobretot, aneu-hi.

  • A la nit, Doña Francisquita al Liceu. Què us diré? Si, la música, la gràcia etc. però no podia deixar de recordar que l'havia vista al Teatre Grec, muntada pel Tamayo i és clar, el cos de ball, els vestits, l'ambientació etc. no tenien parangó. És la pega de ser vell i de tenir encara una mica de memoria.
  • Com veieu va ser un dia molt aprofitat i també va ser preciosa la tornada a la una de la nit, escoltant jazz a tot taco en el ventet de les finestres obertes. Ara ja torno a ser al meu asilvestrament saiforí.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

He visto imágenes de la Doña Francisquita del Liceu me han parecido trasnochadas, con una protagonista con exceso de barriga, algo imperdonable. Me pregunté ¿por qué cuidan tan poco las cosas, es que se les acabó el presupuesto esta temporada? Si es así mejor no hacerlo. Tienes razón en recordar la versión de Tamayo (pero es que Tamayo era un señor que en espectacularidad y sentido del espectáculo, nadie le ganaba) yo también la vi en el Grec y siempre recordaré las parejas paseando con sombrillas por la parte alta del teatro entre los árboles de la montaña, le sacó como nunca hubiésemos pensado que el Grec tuviese esa posibilidad. Por suerte a la Susi no le entraba en su abono. Rafael.

Anònim ha dit...

Doncs mira, Mª Dolors: resulta que en el montatge de les exposicions actuals del Santa Mónica hi ha estat treballant el Fernando Marin.
Diu que el Pat Adams es un tio molt ferm i agradable. Penso que els seus treballs de "Alicia" estan molt influenciats per les il.lustracions de la primera edició, del John Tenniel (com la que tu has utilitzat) Però, es que sería Alicia sense aquesta referència a la seva imatge física?

Marçal