dimecres, 28 de juliol de 2010

Més o menys des del balancí

Cada cop que, justificada per la quantitat de coses que he fet al matí, caic en el sa costum de la migdiada, em desperta una mosca. Insistent i estúpida, no es dona per vençuda fins que deixo de manotejar en l'aire i agafo la pala, la meva estiuenca arma mortífera. Però ella ja ha fet el fet, ja no puc dormir més i me'n vaig al davant de l'ordinador a fer exercicis escripturals. Crec fermament que aquesta mosca, que un cop aconseguida la seva comesa, vola rabent en direcció desconeguda, està patrocinada per una musa que vol que escrigui.
I ara que dic això de la musa, no me n'he pogut estar i he buscat a biblianet i no sé quina deu ser la meva. Calíope, la de l'eloqüència?, Clio la de la història?, Erato, la de l'art líric de l'elegia?, Euterpe, no, aquesta sí que no. Melpòmene, musa de la tragèdia?, Polímnia, la de la retòrica?, Talía, de la comèdia?, Tepsícore, musa de la dansa, tampoc. Urània , la de l'astronomia i astrologia? No crec. Em sembla que si bé les muses eren de segona categoria dins de l'escala dels deus grecs, la meva deu ser de tercera. Ja m'acontentaria amb una que em faci trobar paraules i sobretot idees. Com diu en Marçal, i si no ho he interpretat malament, les idees per que fructifiquin cal insistir a pensar-les i torna i torna. Així és com es refermen les connexions entre les neurones. O sigui que a espellongar-se toquen.
La meva museta, aquests dies és ella qui fa la migdiada. És una fresca!