Més o menys al balancí

Sento com la brisa em recorre la pell refrescada per l'aigua..
Escolto el so d'un gota que cau, monòtona. De tant en quant el xiscle d'una oreneta i les branques que es belluguen. Al darrera piuladisses d'ocells encara al niu, una moto que petardeja en la carretera i una avioneta llunyana.
L'olor del menjar de la casa del costat em fa adonar que potser tinc gana.
Un petit prat conegut, uns arbres teló de fons, el darrera d'un cotxe de color taronja i el reflex de l'aigua en la piscina.
El tacte fred, suau i lliscant de les tecles de l'ordinador nou.
Tinc tot això i penso que és el pes de la meva soledat.
I a dins?
Un garbuix que, de mica en mica, es disposa en capes, com un milfulles fragant, a punt de sortir del forn.