Ho he recordat al llegir les teves reflexions sobre l'art d'escriure i el d'explicar la teva vida. Com que és força llarg, en copio només uns paràgrafs.
"L'extrema dificultat que té la càmera per retratar aquesta increïble felicitat íntima de l'acte d'escriure és potser una de les raons per les quals innombrables i absurdes el·lipsis pobles les pel·lícules que parlen de les vides d'escriptors: en un pla veiem com l'escriptor s'asseu davant una taula mentre la càmera s'acosta fins a enquadrar la seva ploma, llapis o bolígraf i llisca fins a la seva mirada concentrada, es produeix un tall i en el pla següent ja tenim el llibre a les llibreries. Els cineastes no hem sabut com captar aquest procés intern que porta un ésser humà a encadenar-se a una taula durant dies i nits fins a aconseguir acabar una obra que destil·la el trajecte vital d'altres éssers humans. Els prolegòmens sí, les conseqüencies també. És molt més fàcil mostrar com un escriptor, pla rera pla, trenca amb inicis equivocats (un clàssic de les pel·lícules d'escriptors) i tira la màquina d'escriure per la finestra (un altre clàssic) o filmar el somriure autosatisfet de qui acaba una obra i aixeca els braços entumits (clàssic també).
És fàcil mostrar la infància normalment desgraciada de l'autor, la seva adolescència turbulenta, els traumes que van marcar la seva vida i que per alguna estranya raó el van portar a escriure i no al manicomi (encara que una cosa no descarta l'altra.
El que és terriblement difícil es filmmar l'incostant, relliscós i meravellós miracle de posar una paraula rere l'altra i que d'aquestes paraules en surti A la recerca del temps perdut".
Si escrius la teva vida i es porta al cinema recorda't de somriure de tant en tant. Un petó. Marisa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada