Per aquelles coses de la vida tinc un nou telèfon mòbil (amb el mateix número per allò de la portabilitat). Mal m'està el dir-ho però és intel·lígentíssim, molt més que jo. Com que encara no em coneix gaire, de tant en tant fa rebequeries; li poso el dit a sobre i m'envia a la porra, li repasso les icones i es posa a córrer, espantat, li faig manyagueries i m'amaga espais... És molt, molt sensible i juganer, només que el toqui una mica salta alegrement de plana en plana i em dona la sorpresa de revelar-me espais desconeguts. A vegades, ho confesso amb vergonya, ens les tenim i a punt estic d'enviar-lo a can taps via finestra. Ara que també em dóna alguna satisfacció quan s'ajeu als meus peus, treu la llengua i em diu amb veueta falaguera: va, toca'm les ratlletes i veuràs el que t'ensenyo. Oh, què desvergonyit, dir-me això a mi que sóc tan seriosa. Quan m'enfado, o ho faig veure, el poso en silenci i encara no s'ha rebel·lat i m'ha trucat a mitja pel·lícula al cinema. És com els nens, li has d'anar trobant el punt sense presses i amb amor, molt amor. Em sembla que m'està canviant el caràcter perquè els meus dits ara toquen amb una suavitat desacostumada i segons quina musiqueta m'envia he de fer esforços per tornar en mi i fer tot allò que he de fer per trobar una veu amiga a no sé quina banda d'allò que abans en dèiem éter. Crec però, que comencem a entendre'ns. No em trobeu més assenyada i serena?
oh, i tant! La Malole està igual que tu de "capgirada". Aquestes modernitats, voleu dir que fa per nosaltres? Jo no tinc cap problema amb el meu telèfon que em va regalar la wilma Picapiedra.
ResponEliminaQuina enveja, jo me'l tinc que canviar i no trobo el moment, tinc por de no sortir-me'n, el meu va bé però com diu la Marisa és dels Picapiedra.
ResponEliminaDoncs, la veritat és que és una passada! És clar que jugo amb l'avantatge de la Meri.
ResponElimina