dimarts, 21 de maig de 2013

     



     Després d'un cap de setmana, de molts dels meus anant i venint, plujós, de llar de foc altra vegada, la traca final va ser l'empantanament d'un dels meus gendres en un  camp, al costat de la riera. El van haver d'anar a salvar i de poc no s'hi queden tots atrapats. Jo, mentre, a casa aprofitava per fregar i deixar la casa a punt de marxa després de dinar. Excuso dir-vos que no va servir de gaire. I a l'hora de marxar, ja tots mudats si us plau per la força del fang, el cotxe de l'enfangat tenia una roda punxada, Què menys?
     No és que us vulgui explicar la nostra vida però la reflexió s'ho val : Ens enfanguem on ningú no ens demana que ens hi fiquem? Sempre hi ha qui vingui a treure'ns de les dificultats? Els plans van sovint acompanyats de frustració?  I el més important i positiu: un cap de setmana "animat", amb molta gent i enrenou, pot  ser, malgrat tot, molt satisfactori?

1 comentari:

marisa ha dit...

Aquesta és la meva amiga filòsofa!