divendres, 1 de març de 2013



   Sempre tinc la impressió de viure alhora dues vides. Una, la del neguit i l'ocupació que sembla tan plena , i l'altra, la de veure passar núvols i deixar-se penetrar per les sensacions que m'omplen. La verdadera vida, segurament. Ara he passat sis dies a Saifores, mirant com cremen els tions a la llar, veient viatjar els núvols al so del vent i meravellant-me del blanc de setí de les flors de l'ametller. I poca cosa més.
   On era la resta de la meva vida habitual? Això m'ho pregunto ara; en aquests dies ni per un moment ho he trobat a faltar.
   Cara i creu, blanc i negre, buit i ple. Si no fos, podria ser la felicitat, si no fos.
   I per seguir la línia me'n torno altre cop. Potser la prunera ha acabat de florir i l'ametller ja és ple de fulles. Tal vegada el vent ens deixi passar alguna estona a fora i veure el xoriguer com vola, vigilant.
Adéu de nou, fins la setmana que ve. Abans, però us donaré la solució a l'enigma.