LA TRESCA I LA VERDESCA

    ENCANTS

                                                                          JACARANDÀS AL PLA DE SALMERON

   

La vegetació de la nostra ciutat és també el nostre paisatge, referència de record. Quan n’arrasen algun, cosa que sovinteja massa, mai més el nostre referent serà igual. No els podrem oblidar i no assimilarem fàcilment el nou panorama Costa molt crear una nova memòria, calen dues generacions per que un arbre es faci gran... intervenir en el paisatge és intervenir en el passat de la gent.

   Avui, mentre trescava he estat potser més atenta encara als arbres dels carrers. Fa pocs dies la ciutat era verd molsa puntuat per alguna taca de verd brillant: ara ha esclatat en colors impossibles: el lila de les buguenvíl·lies al costat del rosa suau dels geranis, tan elegant, tan ben educat. I sobretot el blau intens, net i morat dels jacarandàs, de nom exòtic i alhora castís. Us heu fixat que enguany han retornat amb força els geranis que havien estat delmats per la mosca blanca? Els de papallona de cor de diversos colors que presumptuosos aixequen enrera les ales com fan les noies amb la cabellera deixada anar, els d’emparrar, el zonalis o corrent, en blanc, rosa i també vermell, una mica impertinent. He observat que les flors acostumen a sortir per colors; tan aviat apareixen les grogues, o les blanques o blaves, o taronges. Però no em feu cas, potser soc jo que estic més sensible a un determinat color segons el dia. Ara els toca als impossibles, com he dit. Potser és una premonició del que hem de fer. Prenguem la llança i cobrim-nos amb elm i cuirassa i a lluitar, o a descobrir nous camins per terra, aire o mar. Si no fos que fa tanta calor que se’ns treuen les ganes.