La més bella, dansa.
És un quart d'una de la matinada i en algun lloc llunyà sona el na nara, na nara, voluptuós i lent, que acompanya sempre l'entrada en escena de la més esperada, la bella enttre les belles. Venus comença la seva dansa entre el sol i la terra per encisar qui la sàpiga mirar. El seu pas és lent, d'una sensualitat aguda i llunyana. Impotents i amb anhel voldríem que una mica, només una mica de la seva llum caigués sobre nosaltres. Somni impossible com tots els bons somnis eròtics. Ara i sempre més quan torni per uns altres, aquesta llum serà tan sols, la nostra fortalesa que balla travessant el sol només per una nit, amb una força infinita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada