Vinc del Liceu. Última representació del meu abonament d’enguany.
LES MAMMÉLLES DE TIRÉSIAS, opera bufa de Francis Poulenc (1899-1963), sobre llibret de Guillaume Apollinaire. Estrenada a París a l’Òpera Comique el 1947.
Thèrèse està fastiguejada de la vida que porta com a dona casada: la casa , els fills i parir cada any. Vol fer coses més importants , s’obre la camisa i dos globus que representen els seus pits surten volant. Es posa una barba postissa i a partir d’aquí és dirà Tirésias, la comèdia és de tripijocs.. El seu home s’ha de vestir de dona, i embolica que fa fort.
D’aquest drama superrealista que Apollinaire va escriure el 1903, Poulenc en fa una vertadera opera bufa de gust marcadament francès amb gran agilitat del text, ric en doble sentits i argots, que es correspon amb una música sensual, bastada en un llenguatge harmònic de gran efecte. Recorda sovint l’opereta vienesa, per l’abundància de polques i valsos, i una instrumentació rica, plena de les influències dels músics més estimats per Poulenc, com Debussy, Stravinsky – especialment en la part coral- (ooohhh, Marisa) i Chabrier, amb referències al verisme, a la música renaixentista, entre altres, en un conjunt atractiu i estimulant.
La soprano Maria Bayo (Tudela 1958, Premi Nacional de Música 2009) ha interpretat dignament el paper de Thèrèsa. El Cor Madrigal (fundat a Barcelona el 1951) s’ha encarregat de la part coral. La direcció d’escena d’Emilio Sagi ha apostat pel color rosa com a divertimento, rosa les llums, rosa el vestits, rosa les cortines...
(En la mitologia grega ja es troba per primera vegada un personatge cec anomenat Tirésias com endevinaire o oracle. En aquesta opereta Thèrèsa, en el segon acte també fa el paper de cartomàntica, per confondre al seu marit i al gendarme).
Ha donat de si el que es pot esperar d’una opéra bouffe, grotesca i divertida, amb personatges immergits en el teatre de l’absurd, fer passar l’estona amb rialles i bona música. Res més.
En la foto que us he posat, Jean Graduo, Reina Auchan i Michel Roux, el 1972 a L’Òpera Comique de París.
Les meves properes vibracions davant d’una òpera les rebereu a partir d’octubre, ja dins la temporada 20010-2011
A mitad de la década de los 50 vi, en el hoy desaparecido Teatro Calderón de la Rambla de Catalunya, varias operetas que según la publicidad Luís Sagi Vela (imagino que se trata del padre de Emilio Sagi) las presentaba con un nuevo lavado con agua y jabón. Fueron unas muy buenas representaciones de "La viuda alegre", "South Pacific" y "El conde de Luxemburgo"
ResponEliminaTot i que se t'hagi acabat l'abonament, no deixis d'enviar-nos les teves reflexions musicals, a les quals, ja ho saps, només poc dir: OOOHHH!!!
ResponElimina