Dissabte matí de sol, casi un miracle, desprès de la nit de pluja a Barcelona. Eglise Notre Dame des Anges s. XVII, construïda a nivell del mar, a dins barroc del més pur estil. Cel seré i blau, mar plana com un mirall. Un dels encants és el color amb que els seus habitants pinten les seves cases, una delícia per la vista des de l’altre costat de la badia. Potser hi té a veure que és la ciutat bressol del Fauvisme, el de colors purs i traços sintètics, que ens recorden les moltes galeries d’art amb reproduccions d’obres de Matisse i André Derain, que exterioritzen recons de la ciutat. Llàstima no tinc temps d’entrar-hi… un altre dia. Vista panoràmica dela costa: Port-Vendrès, Banuls, Llançà, per una carretera plena de corbes que ens mostren la bellesa de la costa, tot s’ha de dir, amb una mica de cangueli per la circulació en dos sentits, mentre veus el precipici al fons. Meravella pel ulls ara que els tinc tant oberts.
Dinar a Peralada. Desprès del cafè , una fina pluja ens desisteix de caminar pel poble, just quan ens trobem davant del Museu, i cap a dins… com a sol·lució. Ho encertem, recorregut normal per la història, però jo quedo embadalida davant el llibre posat en una vitrina d’honor de la Crònica, de Ramon Muntaner, em fa recordar el període que va des del naixement del rei Jaume I fins a Alfons IV, però el que vui compartir amb vosaltres Lletraferits son unes paraules que se citen en el audiovisual en boca de Ramon Muntaner: He fet portar aquest paper blanquíssim d’Itàlia i la meva ploma rellisca incitant-me a escriure delerosa aquesta Crònica en la única parla tan estimada que podria fer-ho i que vaig aprendre de petit a Peralada, el català. (més o menys… és el que recordo ara a casa). Finalitza el recorregut amb la visita a fora de l’edifici del Claustre romànic de Sant Domènec, molt ben conservat, única peça que queda d'un antic monestir agusíi, curiosament té a dins un arbre gegantí, en canvi el pou està a fora de les columnes que encerclen el claustre.
Si no us he cansat, unes fotografies gegants ens recorden els 4 empordanesos més il·lustres: Ramon Muntaner, Monturiol, Dalí i Pla. Tornada a Barcelona just per veure el Barça – Sevilla, que més es pot demanar, i tot això en plena crisi.
OOOOhhhh!!! Ma. Teresa, jo crec que l'operació, a més a més d'obrir-te els ulls t'ha obert l'esperit perquè les teves cròniques són d'una categoria tal que riute'n de les de Ramon Muntaner. Ara, en serio, de veritat que m'agraden moltíssim. I la foto que il·lustra el reportatge, és teva? ÉS fantàstica! Realment, es poden demanar poques coses més. Visca el Barça!
ResponElimina