Vigília

Tenir un número de loteria a les mans unes hores abans del sorteig, la nit de Reis, la vigília d’un viatge...moments màgics i ansiosos en que la possibilitat és més engrescadora que la realitat.

Avui, vigília d’eleccions, és el mateix però de signe negatiu. No cal expectar res, no hi ha il·lusió ni esperança. Hem d’aprendre a aguantar la respiració per resistir almenys quatre anys. Les esperances, els somnis, l’engrescament, són en un altre lloc, no en la realitat immediata. Obrim els paraigües i resistim la pedregada ineluctable.

No deixo de tenir la sensació d’estar molt cabrejada. També és inevitable.

Viaje al infierno

Poner la radio en marcha y empezar a ser bombardeado por la prima de riesgo (que de palabras nuevas estamos aprendiendo, impensables tiempo atrás) que ha llegado a los 500 puntos y la ministra Salgado diciendo que no hay que alarmarse, es la metáfora de la restricción a la que estamos abocados y a tener que asumir un rol, a una condición que no escogimos y que no queremos. Nos están llevando a un viaje al infierno. No hay derecho, ni desayunar en paz y tranquilamente nos dejan. El infierno de vernos en la tesitura de hacer aquello que no queremos y de ser aquello que no deseamos.

Hacedme caso, agarraros al amor y al arte, solo así nos salvaremos, aunque sea en una mínima parte.

Rafael.

clicant aquesta foto veureu l'album de la trescada d'avui

Un cop vist que sí, que hi ha treva de pluja, agafo el portante i a trescar s’ha dit. No cal dir que vaig amb idees fixes i també a la que salti.

El meu destí primer és el Museu d’idees i invents, del c. Ciutat 7. Allí m’he divertit i he vist coses que estan bé; he descobert xorradetes per regalar i d’altres m’han fet reflexionar sobre la creativitat, la inspiració i sobretot l’aplicació de tot això a la vida diària amb la intenció de facilitar-nos una mica les coses. Hi he vist també utopies de futur que potser no trigarem a que siguin factibles. Tantes coses tenim ja que no ens fem cabal del que representen: una lot, els paraïgues plegables, les regletes de la llum, els segells autoadhesius i milers més. Benvinguts el progrés i les facilitats de la vida!

A continuació al Col·legi d’arquitectes i una exposició sobre el triumvirat d’arquitectes Martorel, Bohigas, Mackay: MBM 60 anys d’arquitectura i ciutat. L’exposició de tantes obres seves ens fa comprendre molt bé la seva teoria arquitectònica dins de la ciutat i la seva particular manera de realitzar-la. Als que vivim en una casa seva ens interessa particularment però són tan representatius d’una època, la nostra, que crec que pot interessar a molta gent.

Tresca, tresca, cap al MACBA on m’espera Volums, obres de les col·leccions de la Fundació La Caixa i del propi MACBA. Bé, és clar, però el millor volum, de llarg, el propi contenidor o sigui el Museu en el que els volums i la llum que hi juga  el converteixen en mil escultures canviants a quina millor.

I després de tapar el forat que se m’havia fet a l’estómac amb tanta salivera gastada: cinema. Habemus Papam on un Michel Picoli grandiós, fa un paperàs magnífic. És un tema, el de el pànic a no ser digne o no estar capacitat per la feina encomanada , molt interessant. I també el seu contrari, el canvi no previsible, que tot ho trastoca i la inesperada adequació al càrrec ( Becket o l’honor de Déu). Aquesta pel·lícula, però ens mostra el drama i la comèdia i deixa a l’espectador que interpreti les motivacions. Deixo el comentari cinèfil als més preparats que jo, si poden deslligar el tema extern del de fons (no assenyalo a ningú, ejem, ejem) i la van a veure. Crec que val la pena, està molt ben feta tècnicament, i els actors, tots, boníssims. Hi ha escenes inefables.

El mundo del arte y las elecciones

Dadas las circunstancias actuales de tipo económico-financieras, por las que pasa nuestro país o el mundo entero, puede parecer que resulte complicado, por no decir difícil, que alguien pueda sentirse con ánimos y crear una obra de arte, pero aunque parezca paradójico, en momentos como estos, es cuando el artista, de cualquier disciplina, tiene más posibilidades de acceder a la inspiración y a la creatividad, con la infinidad de temas que se le ofrecen. Porque el arte siempre fue, y hoy más que nunca: crítico, combativo y concienciador. De la mano de los artistas está el lograrlo. Hoy menos que nunca, debe imperar el arte por el arte. El verdadero arte siempre ha sido vanguardista. Solo hay que echar una mirada sobre quienes lo lograron: Velázquez, Picasso, Solana, Mann, Proust, Kafka, Verdi, Murnau, Sjöstrom, Bergman, Chaplin, Oteiza, Calder, Beethoven, Miró, Chillida, Stravinsky, Lloyd Wright, Le Corbusier, todos ellos y muchos más, representan la creatividad del ser humano. Descarnadamente, sin concesiones. Sus obras no han pasado de moda, sino todo lo contrario, siguen enriqueciéndonos. Y muchas de ellas se hicieron en condiciones precarias. En momentos difíciles. Porque el arte, el verdadero arte, no sabe de fronteras marcadas por la economía. Y eso es algo que no entienden los gobiernos ni la banca. En cambio, para el artista, el creativo, el revolucionario, el humanista, para todos ellos, es una forma de vida, una forma de ser ético, una forma de ver y criticar a la sociedad, la política y la religión en cada momento. Ser imaginativo es una facilidad para ser creativo y ser creativo es ser libre. Algo que para según quienes no es comprensible. Id y comprobadlo en el Macba, el Mnac o la Fundación Miró (que por cierto, están exhibiendo lo que se expuso en la Tate Modern, y si hubieseis estado en Londres, seguro que hubieseis ido a verlo), id el mismo día 20 de noviembre, en vez de ir a votar o después de hacerlo, y veréis la diferencia abismal que hay entre ambos mundos.

Rafael.

LA TRESCA I LA VERDESCA

El vol dels estornells és la imatge de la tardor, a Barcelona

Des que vaig tornar de Saifo, he anat per la ciutat buscant els minsos racons de verd, sense trobar-los. Tot era sec, polsós i ocre vetejat de marron. Aquesta impressió de sequedat s’ha trastocat, ara, després dels 290 litres d’aigua caiguts per m2. El panorama ha canviat. Però encara no ens hem fet a la idea de la tardor; hem penjat els jerseis a l’armari però ens passem el dia com una ceba. No he vist el vol dels estornells, que s’apleguen en estols compactes que es mouen pel cel com els bancs de sardines. No fa fred ni tampoc calor. La pluja desfermada a estones ens provoca la síndrome del braser, que du com a conseqüència, la introspecció i la reflexió indispensables pels dies que vivim. D’aquí em ve el “Vivo sin vivir en mi, y tan alta vida espero, que muero porqué no muero”. Que clarividents són els poetes! Quantes coses moriran pels canvis que s’avicinen?

De moment, aquest any els bolets han brillat per la seva absència i això també és una perdua,

Ratatuille a la marimorena

Agafa  unes bones pluges fresques. Amaneix-les amb boira pixanera i fes-ne goteres a tacs regulars. Amaneix amb mal de queixal intermitent, sucat amb euros i euros de dentista. Deixa marinar uns quants dies. A continuació espera un permís d'obres a foc municipal, lent. Contempla el cel , i si segueix plovent, encomana't a Santa Bàrbara. Posa en un motlle i al forn uns dies. No tinguis pressa, tot és qüestió de temps i no de temperatura que podria fer malbé el pastís. Escolta bé els consells ben intencionats urbi et orbe i desemmotlla sobre un fons de confusió, esperança i paciència. Presenta-ho amb la frustració, present, d'unes eleccions, properes, i sense poder-les clarificar.

Així més o menys és la meva vida en aquests dies. És clar que n'hi ha que estan pitjor, ja ho sé. Però tinc moltes trescades a fer i no puc dur-les a terme. Aviat ja no sé de què us parlaré.

Dudas

a cinco días de las elecciones

A cinco días de las elecciones las dudas no se han despejado. Trato de ser frío y evaluar la situación en la que (iba a decir: que vivimos) sufrimos y no le veo salida alguna. Cada vez estamos más y más inmersos en la vorágine de los mercados financieros y no se le ve salida. Solo hay una cosa cierta: NO HAY DINERO, y no lo habrá durante varios decenios. Y ante todo esto y ante nosotros unas elecciones. Equivocado va quién piense que el PP nos va a sacar del atolladero. Los países ya no los mandan los gobiernos, están mandados por los mercados, las multinacionales, y los políticos se han rendido a su poder. Se han dejado atar de pies y manos y no tienen nada que hacer.

¿Quién votar entonces? Por descontado no voy a permitir que vuelvan a mandar los mismos que lo han hecho hasta ahora. Han demostrado que no saben hacerlo. Es más, han servido en bandeja el país, a la derecha reaccionaria. Nos han hecho tragar ruedas de molino. Y ahora viene lo peor. Nos está bien empleado por no haber salido a la calle a defender lo que es nuestro y decirles a los políticos que son unos desgraciados y que no era para esto que los pusimos al gobierno. Pero, y ahora ¿qué hacemos?

Votar con una papeleta con un moco enganchado o un dibujo de un diputado dándole por el culo, para que sea declarada nula, no es solución. Introducir una papeleta en blanco tampoco, cualquiera de las dos opciones benefician a los grandes partidos. ¿Y si no voto? La abstención no cuenta para nadie. Pero de poco va a servir. Otra cosa sería si la gran mayoría dejase de votar y los políticos se encontraran sin votantes que equivaldría a que no tendrían trabajo. Porque los que han gobernado hasta ahora, diciendo en un principio de no teníamos crisis o que nuestro sistema bancario era el mejor de Europa, todos estos políticos, empezando por el presidente del gobierno deberían ser juzgados, por mentirosos, por engañar al pueblo, por gestionar mal los recursos, por robar impunemente, por prevaricar, por venderse al gran capital, por…muchas cosas más. Pero ¿qué ocurrirá? Que el pueblo votará y se prevé que sea masivamente, según los sondeos, porque la gente está preocupada, pero no se dan cuenta que votando se les está haciendo el juego. Debido a nuestro sistema de votación por listas de partidos, en vez de personas. Las dudas como veis siguen. Almudena Grandes pedía el otro día desde su columna en El País que votásemos pero que lo hiciéramos a partidos pequeños de izquierda, la única forma de quitarle poder a los grandes partidos. Los votantes del Pesoe deben tener presente la pregunta que les hace el PP y que aunque sea por única vez estoy de acuerdo, ante las promesas de Rubalcaba: “Si podían hacer todo esto ¿por qué no lo hicieron antes?” Y a los votantes del PP decirles que su partido no podrá arreglar nada, porque no hay dinero, porque el mal viene también de afuera. La canciller Merkel se hará con toda Europa, pero al final también caerá. Y cuando salgamos del túnel seremos todos chinos. Solo un país ha sabido hacerlo como debe ser: Islandia que ha puesto a la cárcel a banqueros y políticos, se han hecho elecciones nuevas y se ha puesto en el poder a gente cualificada del pueblo. Eso es lo que deberían hacer todos los países, no es justo que la economía, la educación, la sanidad, como tampoco es justo que el arte estén en manos de políticos en vez de gentes del sector. Los políticos han demostrado no saber conducir el mundo, todo lo solucionan, al final, con guerras o con las escusas de los nacionalismos. La mayor parte de ellos jamás han trabajado, de la universidad pasan a gobernar, ¿dónde está su experiencia? No saben administrar su propia casa, puesto que nunca están en ella, se pasan el día de reunión en reunión y por las noches de fiesta en fiesta o recepción en recepción. Si llevaran su casa sabrían llevar las cuentas y su economía. Y gobernar es exactamente lo mismo que en el hogar, eso el pueblo si lo sabe: sabes que no puedes gastar aquello que no tienes.

¿Siguen habiendo más dudas? ¿Acaso es duda para nosotros los catalanes que equivocadamente se ha puesto de nuevo a Convergencia y Unió en el poder, la misma que atacó a al PP por haber puesto un recurso por el Estatut y ahora pactan tan lindamente con tal de conseguir más poder? ¿Seguirá el pueblo votándoles?

Pensadlo bien. Tenéis cinco días, no sea caso que después, os arrepintáis de no haberlo hecho.

Rafael.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 147

TEATRE I NOVES MANDALES

Teatre – seguint les indicacions del Rafel, he anat a veure al Lliure, Un fràgil equilibri. Teatre del bo, amb actors de primera qualitat i una posta en escena magnífica. Bona dicció en català. Bona dirección de Mario Gas. Animeu-vos.

Mandales – fa uns dies parlàvem de tancar cercles, aquesta setmana he tingut el goig de tancar-ne dos. La primera amb uns cosins d’aquells que sols trobes en enterraments familiars i algun casament, he organitzat un dinar familiar, on em tingut una conversa distesa i divertida, serà difícil repetir-la per les circumstàncies de cada u. La segona personal de paperassa i coses de la finca, que finalment hem resol per sempre, té a veure amb el terrat que volien comprar uns veïns i el futur ascensor. Tema tancat.

Tancar espais em dóna lloc a tenir més temps per fer les altres activitats amb calma o per crear-ne de noves, per això m’agraden les mandales , dins de cada una hi caben moltes motxilles que no necessites portar a sobre.

Murals sota la lupa

Les pintures de la Capella de Sant Miquel

El sábado por la mañana, aprovechando que no hay Filmoteca, hemos visitado las pinturas de la Capella de Sant Miquel del Monestir de Pedralbes. Una visita guiada de más de dos horas para Els Amics del CCCB. Ha sido una mañana espléndida. Hemos llegado media hora antes y he podido fotografiar el claustro tranquilamente en solitario. A las once ha empezado la visita. Han montado muy bien explicado todo el proceso de restauración. Para los interesados en el arte, tienen un video donde se muestra paso a paso toda la técnica que utilizaban los talleres de la época (1346) como en este caso el del pintor Ferrer Bassa. Una técnica proveniente de las tendencias artísticas toscanas del 1300. Se muestra también el tipo de contrato del encargo de la abadesa de Pedralbes, lo que cobró el taller y de que forma. Aparte de admirar las pinturas y poder pasear por el monasterio y sus dependencias, es muy interesante ver como se ejecuta todo el proceso de la técnica utilizada. Una técnica mixta: las pinturas fueron realizadas al fresco, pero muchas zonas fueron reservadas para ser pintadas, en una segunda etapa, en seco, con un aceite secante. La utilización del estarcido, no solo en las orlas, también en las figuras, algo que apareció en las ciudades italianas a mitad del s. XIV. El taller de Ferrer Bassa seguía las técnicas y el estilo compositivo de Giotto.

Realmente vale la pena hacer esta visita a esta obra creada hace casi siete siglos, siguiendo la corriente pictórica difundida desde Florencia. Son los primeros pasos de desprenderse del estilo imperante francés. Está instalada en tres dependencias del claustro del monasterio. De momento es una exposición temporal, pero se habla de que se está pensando en dejarla permanente. Por si acaso vale la pena visitarla ahora, por la excelente información que dan.

Rafael.

LA TRESCA I LA VERDESCA

L'altre dia, vaig conèixer per La Vanguàrdia, una pintora de la qual no recordo haver-ne sentit a palar mai i que acaba de fer cent anys. Àngeles Santos Torroella, germana del crític d'art..
Em va intrigar tant el que deia l'article que vaig començar a indagar pel meu compte.
Simplificant us diré que va néixer a Portbou i que va viure a diversos llocs degut a la feina del pare. Als disset anys va començar a pintar uns quadres inquietants, imaginatius a cavall entre el surrealisme i el realisme màgic. Enèrgics i molt personals aquells quadres van impactar molt favorablement als qui la conegueren: els germans Cossío, J. Guillén, Concha Méndez... Juan Ramon Jimenez li va dedicar un rettrat escrit.
Aquesta etapa va durar tres anys en els quals va pintar trenta quatre quadres dels que actualment només se n'han detectat set (tres d'ells al Reina Sofia).
Va deixar de pintar perquè l'angoixaven i trobava que eren tormentats i plens de pulsió de mort. Va acabar amb un colapse nerviós que la va dur a un sanatori mental. Després va conèixer el pintor Grau Sala i amb ell  es va casar i va viure més de vint i cinc anys a París, abans de retornar a Barcelona. A partir del seu casament només va pintar flors i interiors, a l'extrem oposat dels seus primers i especialíssims quadres.
Un cas clar de'una vida atorentada ( segurament podriem dir-ne escarmentada) que dóna el millor de si mateixa fins a trencar-se. Pura contradicció entre la noia moderna i que expressa el seu propi món amb clarividència i l'acontentament burgés de pintora de flors.
El seu marit, de pintura, bona i en general , amable i "fàcil de penjar" en va tenir alguna responsabilitat? Va ser el  preu a pagar per a salvar-se d'aquella angoixa que tsnt l'havia trsbalsat?
Pel seu fill, el pintor Julian Grau, la seva mare és un enigma.
Com les seves millors pintures .

Aquest comentari ha estat publicat l'11 de l '11 de l'11, a les 11 i 11, una hora i dia com tots els altres però que té la seva gràcia curiosa.

“Un frágil equilibri”

He abandonado, por unas horas, la tienda de campaña que tengo instalada en la Filmo, para asistir a una soberbia representación llevada a cabo bajo la batuta de un Mario Gas modélico, sobre un ácido texto de Edward Albee (Quién teme a Virginia Wolf?) que lleva por título “Un frágil equilibri”, con una Rosa Novell de gran calidad, secundada por dos excelentes actrices Mia Esteve y Rosa Renom y con la gran sorpresa de la presencia del clown Albert Vidal que está genial. Se trata de una demoledora disección de la clase media-alta y donde se nos presenta el vacío existencial de una familia de New York, llena de hipocresía que ha perdido el norte. Nos es servido con una buena escenografía. Un texto brillante, que como dice el programa de mano “es un bombó farcit de xocolata amargant amb cianur” Es el paraíso perdido como dicen muy bien.

Un consejo de amigo: id a verla estará hasta el 27 de noviembre en el Teatre Lliure de Montjuich.

RAFAEL

Ahir a la tarda vaig anar a veure Melancholia de Lars Von Trier. Quin peliculó! Estupenda peli. Preciosa de forma, actuació, fotografia, direcció, guió, música,...tot.  ës d'una sensibilitat magnífica. No us en vull parlar més per deixar lloc a que la veieu (el Rafel no sé quan podrà, amb la feinada que se li ha girat últimament!). Us envio el trailer

Avís per a navegants

`No us penséssiu pas que el Rafel ha tocat pirandó; en confiança us diré que ha plantat la tenda al costat de la filmo i allí pensa quedar-se fins que tanquin definitivament (el dia 20).

MASTER CLASS

EN LA FILMO

Esta tarde (martes 8) hemos recibido una Master Class en la Filmoteca, a cargo de Joan Pineda.

Antes de la proyección de El gatopardo de Luchino Visconti, estaba programada una mesa redonda para hablar de Nino Rota, autor de la banda sonora de este film y muchos más: quién no recuerda Amarcord, Rocco y sus hermanos, Ocho y medio, Romeo y Julieta, El Padrino, Waterloo, La strada, Senso, Guerra y Paz, Anna… Intervenían José María Latorre autor del libro: “Nino Rota La imagen de la música” y colaborador de la revista Dirigido por, Joan Padrol crítico musical de la revista Dirigido por y autor del libro “Música y Cine”, conjuntamente con Manuel Valls y Joan Pineda compositor de bandas sonoras de films y concertista habitual de films mudos en diversos certámenes. Entre Padrol y Latorre han desgranado la trayectoria profesional de Rota como compositor para el cine (141 films), música de concierto, sinfónica, de cámara, ballet, ópera, canciones y música sacra (101 obras), música para tv (8 piezas) para la escena (9 piezas). Nos han contado su inquieta personalidad y su gran amistad con Fellini, hasta el extremo de rechazar películas importantes para trabajar con él y quizá por eso, hoy en día gran parte del público lo asocia a él, olvidando el resto de su obra, ya que también trabajó para los cineastas King Vidor, Renato Castellani, Mario Soldati, Mario Monicelli, Luigi Zampa, Eduardo de Filippo, Robert Rosen, Francis Ford Coppola…

Pineda por su parte se ha desmarcado de los dos especialistas en la música del compositor italiano, para centrarse en querernos mostrar, cómo componía. De dónde surgían estas notas musicales tan características que acompañan las imágenes de Fellini, por ejemplo. Como utilizaba las notas, las entremezclaba y jugaba con ellas. Algo que parece tan sencillo y nos ha demostrado que resulta ser sumamente complicado. Como compone unas notas repitiéndolas acto seguido, pasando de las teclas negras a las blancas, para crear matices más suaves o a la inversa. Y unos cuantos recursos de virtuoso. Pineda nos lo ha demostrado sentado en el piano y tramo a tramo, fragmento a fragmento, nos ha introducido o mejor dicho nos ha descubierto como con siete notas ha creado su estilo, el estilo Nino Rota. Ha sido una Master Class. Terminado lo cual ha llegado el plato fuerte de la sesión: EL GATOPARDO. De él no os voy hablar, porque por muy bien que llegase a escribir, destrozaría una obra de arte cinematográfico, así que prefiero terminar aquí.

RAFAEL

LA TRESCA I LA VERDESCA

Missatge d'un amic 1964

Avui sí que m'han canviat els ulls. En comptes de nineta, tinc estrelleta. Que bonic, oi?

Això és perquè encara estic una mica embruixada doncs he anat a veure l'exposició Joan Miró, L'escala de l'evasió. Ja sabeu que els adjectius estan mal vistos, ara, però és impossible no pensar-los. És una exposició FANTÀSTICA. Per anar-la a veure amb tota la calma del món, amarant-se bé, seguint amb ordre i mirant-ho d'aquella manera que l 'obra ja no saps si la tens a dins o ets tú el que hi ets, com quan entres al mar un dia de molta calor. Cal intentar que això passi des del primer quadre perquè us veureu arrossegats a un món meravellós, personalíssim i perfectament comprensible. Però, com sempre, en els actes d'amor hi ha d'haver entrega, no es pot tirar al dret perquè llavors serà com si anéssiu en autobús sense conseqüència ni gràcia.

No feu aquella tonteria d'intentar entendre a base de llegir cada un dels títols. L'exposició està tan ben organitzada que veureu amb quina naturalitat anireu comprenent el que Miró sentia i com ho anava pintant, transformant, d'una forma natural, tal com transcorre la vida.

Mireu els primers quadros, els "realistes" i veureu com ja s'envolta de símbols que formen el bodegó. I descobrireu els colors, que extreu d'aquest objectes i els fa seus per sempre. Això es palesa voluntàriament en La masia, on tot hi és, en la seva funció, estructura, en el lloc que li pertoca, com un puzzle anímic.

Pinta un camp pacífic, ordenat com una impressió que podria repetir-se convertint-se en estampat geomètric, de tant ordre. Ocres, granats, verds mats i blaus.

I de cop, en el dinar dels pagesos tot se sintetiza. Ja no són només símbols sinó signes. Miró és a París i el surrealisme ho invadeix tot. S'inventa a si mateix en la introspecció més radical i en la lectura dels esdeveniments polítics que rebutja i l'afecten profundament. Figures salvatges, de protesta irada a fums de sabatot i personatges desfets que miren llunes sense sentit en cels on no hi ha estels o aquests s'escapen. El dolor es fa color violent. Finalment, les ganes de viure guanyen la partida. No sols apareixen estels sinó constel·lacions senceres que es transformen i prefiguren l'home nou que desitja.

El clar de lluna és més brillant que el sol o potser més explicatiu, més sentit.

I així pot arribar al més gran despullament. És com un forat negre que tot ho xucla i deixa, tan sols l'essencial. Són les teles "per la cel·la d'un solitari", d'una sola línia sobre blanc o les tres "blau" I, II i III.

La III, si un dia sabeu que ha desaparegut, podeu venir a casa per si de cas. De moment, aneu a la Fundació Miró sense perdre un moment.

(homenaje a una saiforenca)

Les feuilles mortes

Oh ! je voudrais tant que tu te souviennes
des jours heureux où nous étions amis.
en ce temps-là la vie était plus belle,
et le soleil plus brûlant quand'aujourdand'hui.
les feuilles mortes se ramassent à la pelle.
tu vois, je nand'ai pas oublié...
les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
les souvenirs et les regrets aussi
et le vent du nord les emporte
dans la nuit froide de land'oubli.
tu vois, je nand'ai pas oublié
la chanson que tu me chantais.
[refrain:]
cand'est une chanson qui nous ressemble.
toi, tu mand'aimais et je tand'aimais
et nous vivions tous deux ensemble,
toi qui mand'aimais, moi qui tand'aimais.
mais la vie sépare ceux qui sand'aiment,
tout doucement, sans faire de bruit
et la mer efface sur le sable
les pas des amants désunis.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
les souvenirs et les regrets aussi
mais mon amour silencieux et fidèle
sourit toujours et remercie la vie.
je tand'aimais tant, tu étais si jolie.
comment veux-tu que je tand'oublie ?
en ce temps-là, la vie était plus belle
et le soleil plus brûlant quand'aujourdand'hui.
tu étais ma plus douce amie
mais je nand'ai que faire des regrets
et la chanson que tu chantais,
toujours, toujours je land'entendrai !
[refrain]

Tornant de Saifo

Tot el camí, a banda i banda, si ho mires per sobre, és una catifa verd sord, tacada de tons marrons. Quan la carretera s’enfonsa i els camps queden més alts, es veu un entramat de ceps retorçats que sostenen la catifa. Venen ganes de posar-se a sota, com quan érem petits i dues dones, sempre dues dones, plegaven llençols i al tibar les puntes ens colpejaven el cap a cada plec. Aixecàvem els braços per tocar aquella coberta olorosa i lleugera que sempre s’alçava més ràpida i finalment, com en un joc de mans, en un anar i venir de les dones, que semblava un ballet, plis, plas, un espetec sec i el llençol quedava perfectament plegat i allisat.

Aquesta catifa s’acabarà tenyint per complert de marró i, d’una en una, les fulles faran tou a terra. Per uns dies, els ceps aixecaran les urpes i mostraran el seu cos despullat, retorçat i avergonyit fins que es tallin les vergues per al foc dels calçots que vindran. Llavors dormiran per una temporada.

També els arbres fan carnaval. Algun es singularitza i va més llest que els altres i s’acoloreix mentre els altres encara verdegen. L’arbre protagonista belluga alegrement les fulles reflectint la llum del sol.

Al fons de l’escenari, els núvols de tempesta i la boira, fan un entrepà de muntanyes i els poblets s’arrauleixen per protegir-se del fred que s’acosta.

Ha plogut molt aquests dies passats i, cap al Papiol, la terra és granat fosc i el riu, més rubricatus que mai. El castell s’alça impàvid com si aquells senyals de batalla no anessin amb ell. Fa un efecte estrany veure de lluny una cosa singular que coneixes de dins. Et saps participant d’un misteri que desboca la imaginació cap a gestes passades i renaixements precaris, més meritoris quan més inesperats.

Seguint un riu de sol desmenjat, la imatge familiar del Tibidabo es trastoca, apareixent la torre Foster al davant del temple. Una núvols foscos, esqueixats en vertical com unglots sortits de la casa encantada, estiren de nou la pluja.

Entrant a Barcelona, el sol s’ha cobert i sense enrenou, s’amaga.

Ja soc a casa. Per les plantes de la meva terrassa encara no ha arribat la tardor i els fruits vermells frustren, cada dia, el pitroig que els vigila. És l’hora del te.

Això últim sembla un haikú :

El sol ja s’amaga

Plegant els llençols de pluja

És l’hora del te

Recordem que en català només es compta fins la última síl·laba tònica.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Modelar i fer atuells en fang és una de les primeres activitats humanes. Ben aviat, els homes van descobrir la particularitat de l’argila, de poder adoptar qualsevol forma i per tant la capacitat de crear amb ella, molts atuells perfectament adaptats a la funció a que estaven destinats : guardar, conservar, coure, transportar, protegir etc. Ja de ben antic, a més de funcionals, presentaven un plus de bellesa formal i decoració. El fang també servia per a crear objectes purament decoratius i d’altres destinats al culte, a la màgia ... Podríem dir que era bo, bonic i barat.

Quan més avançada és una civilització, més complexa, més diversificades són els seus utensilis. No cal sinó pensar en les llars actuals, són centenars: paelles de diverses mides, pots i olles de formes innombrables, ganivets per a cada mena de tall, estris específic per a cada funció, etc. Al mateix temps tenim també una tendència a la gratuïtat; el bibelot, la peça decorativa sense utilitat, són una constant. Ara que, pensant-ho bé, tot en té d’utilitat, encara que només sigui la d’omplir el desig d’imitació, de competència, d’accés a una suposada bellesa ...

Tot això ve a tomb per una exposició que es va inaugurar ahir al Museu de Ceràmica. Es diu terracotes de l’antiguitat i en ella es mostren, amb peces arqueològiques, els diversos usos de les peces ceràmiques, en particular com a vehicle d’idees i creences, entre els pobles de la Mediterrània.

També es mostra la fascinació que ha tingut “l’art antic”al llarg dels segles amb peces que són un calc d’altres de molts segles abans. I acaba l’exposició amb una peça, un vas etrusc i una de Picasso que no cal comentar, perquè per si sola ja parlen.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Com una vella xaruga

Hi ha temporades d’aquelles que et sembla que més valdria no aixecar-te del llit. Encara que només siguin pocs dies, es fan tan pesats que sembla una temporada. Encara no acabo d’estar bé del tot i el dentista, amb els seus descobriments, m’ha acabat els quartos, en totes les accepcions de les paraules. Bé no és res, ja em passarà. Ja estic acostumada que a la tardor em passi com a les fulles dels arbres, però cada any em sorprèn encara que ja sé que ressorgiré qual Fènix domèstica embotida d’ibuprofè (és un genèric, oi?).

És estrany però no tinc ganes de sortir ni d’anar al cine. Estic acabant totes les restes de varietats de te que tinc a casa i com que no puc mastegar coses fortes m’acontento amb melindros i pans tovets. Ecs! Estaria bé si no m’ho prenc per costum, però em dóna una impressió lleugerament caduca que em faig passar llegint amb la gana aquella de que el món s’acaba. Sort d’això.

Per postres em vaig deixar la màquina de fotos a Saifo i em sento una mica mancada.

No em compadiu, ja m’he desfogat i tot s’anirà arreglant. Vaig collir un grapat de fulles de la Vinya del Canadà, que estan esplendoroses en el seu desplegament de vermells i ocres i això , encara que us sembli mentida, em consola d'aquesta tardor que entra, lluny de mi.