L'arpa i les seves vibracions, 427

     

Divendres, cinema Verdi Park estrena de la pel·lícula “Retorn a casa” un film xinés, parlat en mandarí i doblada al castellà. Duració 111 min.

Poc públic, en una tarda molt calorosa  en que la gent prefereix la platja.

Pel·lícula d’un relat pausat, intimista, sensible i que emociona. Té una doble vessant, posar-se en la memòria personal dels protagonistes i, a la vegada, en la memòria col·lectiva del país. Situa l’acció a començaments dels anys setanta  quan la Xina, vivia de ple la Revolució Cultural.

Lu Yanshi, s’escapa d’un camp de treball, per a intentar tornar a casa seva, per  veure la seva família, ja que porta deu anys confinat. La seva filla adolescent, Den Dan, impedeix que això passi, per por a que si és descobreix el fet, afecti  la seva carrera com a ballarina. 

Així que anys després, Lu Yanski pot tornar, legalment, a reunir-se amb la família, es troba que la seva dona, Feng Wanyu, malalta, no el reconeix, només recorda el seu marit tal com era en el passat.

La nota colorista l’aporta el ballet xinés. Les  ballarines interpreten  no podia ser l’altra manera, ballets que enalteixen el règim.

Bona fotografia, especialment acurada en els espais interiors, intimistes i en els exteriors , on la pluja i la neu envolten els personatges, fent–nos veure la duresa  de l’hivern.

Els dos protagonistes, son molt coneguts per la seva trajectòria cinematogràfica i televisiva .Tenen un palmarès de guardons.

Director Zhang Yimou, un dels més importants i influents de la Xina, “Cinquena Generació”. D’ell recordo “La llanterna roja”, que en el seu moment, em va impactar, amb aquesta pel·lícula va guanyar el “Lleó de plata “ al Festival de Venècia.

No sé que n’opinarà en Rafel, el nostre mestre cinematogràfic, jo la recomano i espero que us agradi.

L'Arpa i les seves vibracions, 374

NORMA

Sondra Radvanousky

Per un malentès  d'aquells que a vegades passen, el diumenge dia 8 vaig trobar-me sense l'entrada de Norma per anar al Liceu, no entrava dins del meu abonament anual i, la que esperava es va fer fonedissa. Desprès de la decepció, vaig pensar que coses pitjors em podien haver passat i cap a casa. Totes les entrades de cada sessió estan exhaurides.

Des de fora doncs, un petit comentari. El Liceu presenta una nova coproducció, juntament amb el San Francisco Opera, Chicago Lyric Opera i Canadian Opera Company.

Orquestra Sifònica i Cor del Gran Teatre del Liceu.

L'obra dura 3 hores i 25 minuts. El repartiment del diumenge era de primer repertori. ( val a dir que els cantants del segon també són molt bons.)

Norma cantada per la soprano nord-americana Sondra Ravanousky, actualment en el rànquing numero u, i Gregory Kunde també d'Estats Units, en el paper de Pollione.

La posta en escena molt bonica i original segons em van comentar els meus amics que ells, si van tenir entrada.

Si voleu gaudir d'aquesta òpera en versió cinematogràfica, el proper dimarts, dia 17 a les 20 hores, el Liceu la retransmetrà en directe a uns quants cinemes d'Europa, és a dir, es podrà veure a  cines  de Paris, Roma, Brussel·les o d' Àustria  la versió de Barcelona. Com que suposo que serà una versió acurada fa il·lusió que el nostre Liceu pugui passejar-se per les pantalles europees.

Jo ja he comprat la meva entrada numerada, 20 €, preu únic, al cinema Bosque, però també la projectaran el Girona, Cinefa Diagonal i possiblement d'altres.

(He tardat unes setmanes a escriure, una tos empipadora  i febreta no m'han abandonat en dos mesos i fins ahir no vaig tenir l'alta mèdica,avui més animada us recomano Norma al cinema.)

L'arpa i les seves vibracions, 357

                                                

                                                                "L'ENDEMÀ"

Anit al cine Aribau, Isona Passola va convidar a veure en primícia el documental "L'Endemà" a les persones que amb el seu suport econòmic havien fet realitat la part monetaris del projecte.

Per sorpresa d'ella i de tot l'equip en 40 dies es van recollir 345.000 € entre 8.000 donants. Així que ahir van tenir que dividir per sessions l'afluència dels convidats. A nosaltres ens va tocar la projecció de les 6,30 de la tarda. En cada una d'elles una Isona exultant i vital en feia la presentació i en donava les gràcies.

Música d'Albert Guinovar i realització d'Hug Cirici. Hi trobareu moltes cares conegudes i no descobrireu res de nou, però paga la pena veure-la. Als meus amics i a mi ens va agradar. Avui divendres s'estrena en els cinemes.

L'arpa il les seves vibracions, 354

                             DESMUNTANT LEONARDO

Uns amics d'Arenys que passejaven per la Festa Major de Gràcia, al trobar-se davant de casa decideixen saludar-me, així comença una tarda de festa, en que els acompanyo a veure carrers i balcons guarnits, mentre em comenten que volen anar al Cinema Girona a veure el documental produït per Pilar Montoliu " Desmuntant Leonardo", sobre uns estudis de Jordi Balbeny, amic seu que també viu a Arenys. Tot el que en sé de Balbeny, són notes que de tant en tant surten als diaris defensant la tesi que Cristòfol Colom era català. M'uneixo a la proposta i vaig amb ells al cinema a les 20 hores.

Jordi Balbeny és investigador i escriptor, llicenciat en Filologia catalana a la UBA, i, cap de Recerca de l'Institut Nova Història.

És un estudi compartit a bandes amb altres historiadors catalans, castellans i italians, que intenten aclarir dubtes.

Qui era Leonardo da Vinci? Podem creure que el major geni del Renaixement, que va dominar totes les disciplines i va superar tots els seus mestres, es va educar en un petit poble d'Itàlia sense escola, fill il·legítim d'un notari i d'una pagesa analfabeta?. La biografia oficial de Leonardo és plena d'incongruències i preguntes sense resposta.

Podria ser la Mona Lisa un retrat d'Isabel d'Aragó?

Podria haver estat Leonardo a Catalunya, concretament a Montserrat i ser les muntanyes el paisatge de la misteriosa Gioconda?

Per què la princesa de la Cort de Nàpols, té l'escut d'armes   igual al de la casa reial catalana?

Tot el que intenta el documental no és carregar-se la història tal com ens l'han explicada, sinó plantejar zones obscures en que no concorden dates, fets i altres circumstàncies.

Us la recomano, em va interessar molt. A més tots els dimecres d'agost a les 20 hores abans de la projecció cinefòrum amb la presència de Jordi Bilbeny, queda encara el dimecres 27, si sou a Barcelona és una bona ocasió per un vespre d'estiu.

(Nota pel Rafel. L'has vista? què en pots dir?)

Mona Lisa                                              Isabel d'Aragó

Realment són les muntanyes de Montserrat ?

Jordi Bilbeny

Escrita diumenge al vespre.

He vist, aquesta tarda a la Filmo,  la pel·lícula La vida de Gene Krupa, un mític i enorme bateria de jazz. Una peli magnífica per a tots el que com a mi ens apassiona el jazz, tot i que no és ell mateix sinó Sal Mineo. La versió és molt reeixida, amb uns números musicals i uns solos impressionants. M’ho vaig passar molt bé encara que el moment en que va estar empresonat per tràfic de drogues està edulcorat en excés (tot és per culpa d’una diablessa ) però ja se sap que abans, les pel·lícules generalment havien de tenir una certa correcció i acabaven bé.

Us recomano que escolteu una actuació de Krupa a la pel·lícula Bola de foc (una de les meves preferides juntament amb una altra versió del Dany Kaye i la i la Virginia Mayo que es diu A sing is born, o sigui Nace una canción). Si no us agrada el jazz almenys veureu un Gary Cooper que està per menjar-se’l amb un dry Martini a la mà. Molt bó també el numeret del jazz amb llumins.

http://www.youtube.com/watch?v=qRjQzSwmEHw&list=RD02IOVZ1gZDexo

I si sou dels meus aneu al google o al youtube i escriviu Gene Krupa. Un sortiran un grapat de les gravacions autèntiques i passareu una bona estona. Apa siau, a escoltar i callar.

LA TRESCA I LA VERDESCA

            Andrei Roublev

Ahir a la Filmoteca, dins el cicle Per amor a l'art, un altre memorable film, d'Andrei Tarkovski, que com el seu nom indica era rus. Jo no coneixia res d'ell però vaig quedar fascinada. És una llarguíssima pel·lícula basada en la vida del pintor d'Icones Andrei Roublev, un artista nascut el 1360 aprox. i mort el 1428. Aquesta mena de biografia serveix d'excusa per presentar la terra i el seu moment, l'época de les rivalitats entre els Princeps que governaven els territoris, i les invasions tàrtares. Amb tot això, Tarkovski creà una epopèia en tot el sentit de la paraula, d'una bellesa i poesia difícils de superar. La terra rusa, la pobresa, les estretors, la vida duríssima d'aquells temps, les creences, el paisatge, el fred i la  mortal magnificència de la neu, l'art i la vida. La tercera part, en que es fon una campana enorme per a l'església és absolutament esplèndida. 

El pintor es un dels millors artistes del seu temps. Recordo perfectament les seves icones a la Galeria Tretiakov a Moscú, amables i suaus, ben allunyades del hieratisme del gènere. També recordo els frescs de la petita catedral d'Andronikov també a Moscú. 

Quant al director de la pel·lícula va ser Lleó d'Or a Venèzia amb el seu La infància d'Ivan . Molt vigilat per les autoritats russes per si no seguia les normes del Partit, va patir innombrables problemes. Cansat d'aquestes dificultats se'n va anar a Suècia on va poder rodar Sacrificio, amb la qual va guanyar quatre premis a Cannes el 86; premis que no va poder recollir per estar molt malalt de càncer. Va morir poc després a París.

I si voleu la seva filmografia :

• La infancia de Iván (Ivánovo detstvo) (Иваново детство) (1962)
• Andréi Rubliov (Андрей Рублёв) (1966) — Biografía del pintor medieval Andréi Rubliov.
• Solaris (Solyaris) (Солярис) — (Basada en la obra de Stanisław Lem) (1972).
• El espejo (Zérkalo) (Зеркало) (1975).
• Stalker (Cталкер) (también conocida como La Zona en algunos países de habla hispana; con guion de Arkadi y Borís Strugatski), a partir de su relato Pícnic junto al camino, también publicado como Pícnic extraterrestre (1979).
• Borís Godunov , filmación de su puesta en escena de la ópera de Músorgski dirigida por Claudio Abbado (1982)
• Tempo di viaggio (1983) — Televisión.
• Nostalgia (Nostalguíya) (Ностальгия) (1983).
• Sacrificio (Offret) (1986).

Com a anecdòtic, dir que el Tren D'Alta Velocitat Moscú-Vladimir es diu Andrei Roublev.

L'arpa i les seves vibracions, 236

COSMÓPOLIS

Cine Verdi Park, segon dia de la programació. Llarga cua per treure les entrades, tothom hi diu la seva, David Cronenberg, el director és la garantía per a molts. (Constato les ultimes setmanes gran afluència  als Verdi, més gent de l’habitual, llargues cues, serà la bona programació?, la crisi que fa que la gent no surti a fora? No ho sé…ja que les entrades són més cares…) Nacionalitat francesa/ canadenca.

Si la veieu entre tots la podem comentar. No tothom la va aguantar, diverses persones marxaven, és pesada, feixuga, densa a estones, Eric Packer , (Robert Pattinson)el nostre protagonista es passa tota la peli dins d’una limusina blanca, en surt en poques escenes i, un munt de personatges, els seus assessors, el metge o l’amant segons l’hora, entren dins el vehicle. S’instal·la el caos als carrers de New York per la visita del President dels Estats Units i ell queda atrapat pel cordó de la policia que li impedeix l’accés a qualsevol  lloc. L’acció dura un dia on veu com el seu imperi s’estimba, com la ciutat, com el món, com el seu matrimoni, com ell mateix.

Tres apunts de la crítica:

Apocalipsis ara

Perfecte asimetria

Viatge al col·lapse.

Lo dit entre tots en podem fer un Cine Fòrum al blog.

l'arpa i les seves vibracions, 185

Conegudes  les biografies de Mª Antonieta,  les pel·lícules realitzades, i els  llibres que parlen de la Història de França abans i desprès de la Revolució Francesa, el film que he vist avui té una altre mirada. Tot passa ràpidament en tan sols quatre dies i, la narració ve donada pels ulls d’una jove lectora de la Cort de Versalles al servei de la reina. Les escenes van des de la seva humil i degradant cambra, a les dependències de la reina; ella veu, escolta i no és capaç d’entendre el que passa a Palau, o potser si, però no s’ho creu. Versalles és un món dins un altre món que no és París. El protagonisme doncs el porta Sidonie Laborde, la jove lectora. Els altres dos papers femenins són la reina Marie-Antoinette (Diane Kruger) i la duquessa Gabrielle de Polignac (Virginie Ledoyen).  Altres dames, criades i serventes. Breu aparició de Louis XVI i dels seus ministres. Direcció de Benoit Jacquot.

Rafel la resta per tu que ets el nostre mestre. Jo he passat una estona distreta , que estalvia les seqüències  de la violència i la crueltat de la Bastilla. Una altra visió dels fets.

MASTER CLASS

EN LA FILMO

Esta tarde (martes 8) hemos recibido una Master Class en la Filmoteca, a cargo de Joan Pineda.

Antes de la proyección de El gatopardo de Luchino Visconti, estaba programada una mesa redonda para hablar de Nino Rota, autor de la banda sonora de este film y muchos más: quién no recuerda Amarcord, Rocco y sus hermanos, Ocho y medio, Romeo y Julieta, El Padrino, Waterloo, La strada, Senso, Guerra y Paz, Anna… Intervenían José María Latorre autor del libro: “Nino Rota La imagen de la música” y colaborador de la revista Dirigido por, Joan Padrol crítico musical de la revista Dirigido por y autor del libro “Música y Cine”, conjuntamente con Manuel Valls y Joan Pineda compositor de bandas sonoras de films y concertista habitual de films mudos en diversos certámenes. Entre Padrol y Latorre han desgranado la trayectoria profesional de Rota como compositor para el cine (141 films), música de concierto, sinfónica, de cámara, ballet, ópera, canciones y música sacra (101 obras), música para tv (8 piezas) para la escena (9 piezas). Nos han contado su inquieta personalidad y su gran amistad con Fellini, hasta el extremo de rechazar películas importantes para trabajar con él y quizá por eso, hoy en día gran parte del público lo asocia a él, olvidando el resto de su obra, ya que también trabajó para los cineastas King Vidor, Renato Castellani, Mario Soldati, Mario Monicelli, Luigi Zampa, Eduardo de Filippo, Robert Rosen, Francis Ford Coppola…

Pineda por su parte se ha desmarcado de los dos especialistas en la música del compositor italiano, para centrarse en querernos mostrar, cómo componía. De dónde surgían estas notas musicales tan características que acompañan las imágenes de Fellini, por ejemplo. Como utilizaba las notas, las entremezclaba y jugaba con ellas. Algo que parece tan sencillo y nos ha demostrado que resulta ser sumamente complicado. Como compone unas notas repitiéndolas acto seguido, pasando de las teclas negras a las blancas, para crear matices más suaves o a la inversa. Y unos cuantos recursos de virtuoso. Pineda nos lo ha demostrado sentado en el piano y tramo a tramo, fragmento a fragmento, nos ha introducido o mejor dicho nos ha descubierto como con siete notas ha creado su estilo, el estilo Nino Rota. Ha sido una Master Class. Terminado lo cual ha llegado el plato fuerte de la sesión: EL GATOPARDO. De él no os voy hablar, porque por muy bien que llegase a escribir, destrozaría una obra de arte cinematográfico, así que prefiero terminar aquí.

RAFAEL

LA TRESCA I LA VERDESCA

Una troballa!
No em resisteixo a posar al bloc aquest magnífic curt. Està especialment dedicat a en Rafel . És una pel·lícula de pel·lícules, una història feta amb escenes d'altres pelis. S'ha de veure diverses vegades: per entendre la història, per disfrutar-la, per intentar endevinar les històries originals... veieu-la.

"Dans l'ombre", "In the shadow". Short film. from Fabrice Mathieu on Vimeo.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Contemplant restes de l'11 S de N.Y en una exposició al CCCB, de fotografies fetes a l'hangar on es guarden.

Després d'un matí en que no podia connectar-me a internet (Telefònica ja els té, aquests capricis, de tant en tant) i que vaig dedicar a les labors pròpies de la meva condició , que no del sexe, ai làs, a la tarda, per fí, visito l'exposició del fotògraf Brangulí. És realment molt interessant. He arribat que començava una visita comentada i m'hi he pogut afegir (només erem dues persones). Sempre exposen aspectes clau per a la interpretació del que després veuràs. Les fotos, no solament són magnífiques i expliquen un temps (mig segle) de Barcelona sinó que també m'han servit per revisitar una part del meu passat. M'he posat molt contenta amb una foto de la lleteria del carrer Muntaner on sempre anàvem a comprar la llet. La senyora Lola seguia tan "rozagante" com sempre. Al taulell encara no hi havien instal·lat un aparell molt curiós de dues boles de vidre per on passava la llet i es produien unes cataractes blanques, fascinants. Més endavant, com que quedava molt a prop de l'escola hi anàvem "a berenar"(o sigui a fer goma) i com que sempre feia aquella olor dolceta i calenta en dèiem la Granja de la mala llet.
Al CCCB, com heu vist també hi ha una expo sobre l'11 S. Tan una com l'altra són molt recomanables (més la primera).
Encara puc anar fent fotos, de camí del cinema Maldà on vaig a veure 13 asesinos, una pel·lícula sobèrbia de Takashi Miike. Impressionant. D'una força i una bellesa que et deixa clavat al seient. Tot i que no és ni el moment, ni la nostra cultura, corpèn la lliçó de fidelitat i responsabilitat duta a les últimes consequències. Una obra d'art total.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 118

EL GATOPARDO

El cine Verdi Park, programa aquest estiu pel·lícules antigues , amb copies noves curosament restaurades, el resultat és visionar novament pel·lícules que ens deixaren impacte i que ara des de la nostàlgia en poden tornar a gaudir. Excel·lents programes per tardes tedioses d’estiu, amb molt bona refrigeració i a un preu de vacances, 5 € a totes les sessions.

La primera fa unes setmanes fou el “El Padrino”, seguida desprès de “EL Gran Dictador” obra mestra de Charles Chaplin, sembla ser, a partir d’una copia trobada a Berlin, sense la censura de l’època a Espanya. Val a dir que tant l’una com l’altra feia anys que les tenia mig oblidades.

Avui he vist “El Gatopardo”, tres hores de bon cine de la mà de Visconti, amb el magnífic treball de Burt Lancaster, un joveníssim Alain Delon i la bellesa de la Claudia Cardinale. Recordo que la Mª Dolors va portar el DVD de París i que encara hem de visionar tots junts, feina per la tardor. Al Verdi VO amb italià i en subtítols en castellà, que no fan cap falta.

Us comento el fet, no les pelis que ja les coneixeu, sols indicar-vos que si sou a Barcelona el Verdi Park és una oferta de cultura, barateta i fresqueta.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 117

UN CUENTO CHINO

Pel·lícula de nacionalitat Espanya – Argentina , estrenada el 17 de juny d’enguany, durada 1 hora i quaranta minuts .Guió i direcció de Sebastián Borensztein.

Vaig anar-hi amb amics al Renoir – Les Corts, un bon encert. Per passar una tarda d’estiu tranqui-la i divertida, gaudint d’una excel·lent interpretació de Ricardo Darín i del xinés Huang Sheng Huang, (per mi desconegut fins ahir).

Es un conte, ara que els hem treballat amb el Borja, ple d’humor, que es complementa amb una estètica de detalls visuals, que parlen molt del passat, on està ancorat Roberto. Jocs de llum i ombres.

Sinopsi: Roberto acull a casa seva un jove xines a qui ningú vol i la dificultat d’entendre’s provoca entre ells escenes tragicòmiques . Pel mig una noia, Marí, comprensiva i que dóna un nou caire a la relació.

Us la recomano.