dijous, 12 de maig de 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA



A l’institut Moisès Broggi hi ha hagut una revolució. Transcendental i callada. L’art ha entrat a les seves classes i a les vides dels seus alumnes i m’atreveixo a dir que això ja mai més sortirà. Tot va ser fruit d’una col·laboració amb el MACBA, A Qu (cinema) i la Fundació Miró. L’institut es va proposar integrar l’art no solament en els seus programes sinó fer-ho de forma participativa. I ha estat tot un èxit.
Un bon dia a un vestíbul van aparèixer vint cadires en fileres normals. I res.
L’endemà, les cadires eren agrupades de quatre en quatre. Què passa?
L’altre estaven en cercle. Què vol dir? Opinions.
Amuntegades, en fileres, en forma de serp, alineades, cada dia d’una forma diferent. Allò no tenia aturador i tothom s’havia adonat que no era gratuït, tots opinaves, qualificaven, s’encuriosien, volien saber, deien què els provocava cada nova instal·lació, se sentien concernits.
La llavor ja havia germinat. La llavor del respecte pel que no se sap, del significat , de les conseqüències, de les possibilitats. Això ha seguit amb moltes altres coses. Entre d’altres el fet que de l’oferta de 33 places per cursar el batxillerat artístic hi hagi 300 alumnes en espera. Molts quedaran exclosos, però el que és verdaderament important és que ha dut als alumnes, a tots, a una reflexió personal i conjunta que mai no oblidaran perquè ja forma part d’ells mateixos.
M’hagués agradat treballat a l’Institut Moisés Broggi. Uns quants professors ens vam deixar la pell preconitzant durant anys experiències d’aquest tipus i lluitant contra elements.
La Consellera d’Educació actual, lluita pels diners però els titulars dels diaris diuen que està preparant un decret perquè els professors siguin avaluats. Em pregunto si té en compte les cadires i les preguntes que suggereixen.


1 comentari:

Rafel ha dit...

Quina bona idea. Això m’hagués agradat a mi trobar per als meus nanos. Recordo que una vegada vaig tindre una entrevista amb l’escola dels meus fills, era per demanar que s’ensenyés l’art a classe. L’art fins el contemporani, que els nens poguessin entendre el que s’estava fent, ja que tan sols arribava fins a Roma i Grècia i d’allà no es passava. La resposta va ser que tenien que seguir el programa escolar establert (i estic parlant de l’escola més progressista que hi havia a les hores) i es clar no donava per més.
Aquest exemple demostra la importància de donar llibertat a la creativitat i així despertar-la als infants que son els que més creativitat tenen.