dimecres, 9 d’abril de 2014



Ahir ni Filmo, ni trescada ni res, caragolada al sillonet de quatre a onze de la nit veient el ple, en un acte que jo mateixa qualifico de massoquisme mental. Què n'esperava? Què es podia esperar? El que hi varem trobar i que el meu optimisme natural, i injustificat en aquest cas, em feia esperar una mica, només una mica diferent, amb alguna escletxa a l'esperança. Cada cop, però es referma la convicció d'una separació imprescindible. Passant per sobre les naturals pors i reticències, els mals averanys i covardies. És una agonia amb mort anunciada. Potser era necessari aquest calvari col·lectiu per esbandir qualsevol dubte. Cal creure que ens en sortirem. Volem sortir d'aquest atzucac (paraula que tots varem aprendre de l'Espriu i mai crèiem que ens seria tan útil). Avui, dinar amb uns amics amb els quals sempre parlem de política. No he pogut fer migdiada i em calia. Encara no he paït l'empanada d'ahir. Més que una empanada semblava que ens volien donar "la bola", allò que se'ls donava a les rates per exterminar-les. També alguna de les intervencions va estar bé i això sempre ajuda. Podíem creure, ai benèïts, que algú podria convèncer algú, podia ser que, mira, en això no hi havia pensat, o això està bé, potser que ens ho mirem millor... si tots (amb alguna excepció gloriosa) duien el discurset escrit i ben escrit i el llegien sense saltar-se ni una coma! Cap voluntat de canvi. Un desinterès per les raons del contrari tan lluny del comportament democràtic que convertia aquesta paraula, i ja no diguem els fets, en una entelèquia desconeguda. Abandonament de la sala, telèfons sempre en acció (quin numeret més indigne i quina lliçó de "modus"), desatenció, atacs, bé, per a què seguir? suposo que qui més qui menys n'ha vist alguna mostra. A mi ja se m'està posant la mà en forma d'anar a votar.

2 comentaris:

Rafel ha dit...

Jo no vaig voler perdrem la sessió de “Per amor a l’art” de la Filmo. Un magnífic i preciosista film txec sobre un quadre de Pieter Brueguel “La pujada al calvari” títol molt adient per la sessió del Parlament.
En cap moment he pensat que podríem convèncer algú com ja era d’esperar. Sempre vaig creure en el que deien alguns polítics catalans: es tractava d’escenificar les bones maneres dels catalans per exposar el tema de la consulta, perquè quedés més evident el nul interès dels espanyols en volgué entendre del per què d’aquesta situació. El que es llastimós es que no vulguin veure que el problema el tenen ells, no nosaltres.
¡Obcecados que estáis y ahí os vais a quedar. Y nosotros ¡que anchos!

Maria Teresa ha dit...

Jo també em vaig organirzar el dia per no sortir i, de 10 del matí a 10 nit, vaig seguir el que es deia al Parlament, No crec que sigui masoquisme, era un interès per veure com es movia cada u. El resultat ja estava cantat, per això no vaig esperar les votacions.