dilluns, 24 de febrer de 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA



Cap a Saifores, en aquests dos dies tan fantàstics que ha fet. 

Hi vaig anar amb el Jordi i com que no conduïa podia contemplar el paisatge més en profunditat. I del que veia en va sortir un poemet mentre travessàvem una "desurbanització". Em meravellen els ametllers salvatges, aquells que no són entre companys sinó que han quedat en un marge, han sortit espontàniament en un racó o s'han salvat gràcies a una mestressa agraïda. Gairebé és un atreviment fer un poema d'ametllers quan dos versos de poeta de debò els expliquen tan bé (no ets encara el millor temps/ però en tens tota l'alegria. Joan Maragall ). Ja sé que sou benevolents amb mi i aquí va el meu.

Finals d' hivern

Els camps són en suspens.
Tan sols els ametllers
aquí i allí,
vestigis arqueològics,
són l’esplendor de l’esperança.
Des d’una casa,
-amb capitells pseudo-romànics-
una mimosa els veu de lluny.
Voldria els blancs i els roses,
neu i corall,
groga d’enveja.

2 comentaris:

marisa ha dit...

M'agrada. I jo recordo que fa temps (quan ho estudiàvem) vaig fer aquest haiku:

PASSANT PEL COSTAT
NO VEIA AQUELL ARBRE,
AVUI ÉS FLORIT.

Maria Teresa ha dit...

Que no perdem mai la il·lusió d'escriure!