LA SENYORA QUE LLEGEIX

Avui li ha tocat a Ulisse  Caputo ( Salern , 1972-1948) .

Va ser alumne de Domenico Morelli i collaborador de Gaetano Esposito. Tot i ser napolità, va viure i fer carrera a París. Va exposar per primera vegada al 1900 Biennal de Venècia .

Trobo en les seves obres (podeu trobar-ne moltes al Google), aquella empremta especial de començaments de segle, de bona tècnica i ganes de trencar amb les convencions que, suposadament havia de tenir l'art. Pinta escenes d'interiors, domèstiques, "normals" força allunyades de la correcció acadèmica quant al traç, que traspua personalitat.  Sovint mostra senyores burges en poses i activitats personals, cosa que hi ha qui pensa que és un descrèdit. I qui sinó les burgeses sense problemes de diners podien dedicar-se a escriure, a llegir, a empolainar-se i a fer vida social? Un aspecte de la societat, sí, però tan real com qualsevol altre.També l'art que només mostra els camperols, els servents i els treballadors a les fabriques són només una part de la societat. Com els burgesos, només una part, encara que aquests siguin els que sempre diuen una frase odiosa: Tothom... (i aquí afegeixen alguna cosa que no és en absolut representativa d'aquest tothom sinó d'una part ínfima)).
El món és una roda que volta i volta sobre el mateix eix..

*Ahir vaig anar a veure Al encuentro de Mr. Banks, una bona mostra de cinema dins del cinema.
Tracta de les relacions de Valt Disney amb P. L Travers, l'escriptora australiana (que vivia a Londres) i era l'autora de ls llibres de Mary Poppins, per aconseguir el permís de rodar la pel·lícula musical amb Julie Andrews i Dick van Dike, cosa que li va costar molt.
A Travers li semblava que sortiria una cinta molt Valtdisneiana (que sí) Com que en realitat era inspirada en la seva pròpia vida, de seguida xocava amb les diferències que Disney incorporava.
A mi m'hagués passat exactament el mateix. Mariy Poppins, em va agradar relativament perquè mostra uns personatges ben allunyats dels del llibre del qual sí que jo n'era fan. La Mary Poppins real (la del llibre) era dura i seriosa, res de la mantega i nata de la de la peli.
La veritat és que aquesta pel·lícula d'ara, al mostrar les veritables raons de tot plegat m'ha reconciliat força amb la pròpia pel·lícula anterior.
Val a dir que tant en una com en l'altra potser el millor és la música composta pels dos germans Sherman, Robert i Richard, col·laboradors habituals de Disney.
Suposo que el Rafel sap més secrets de l'afer Disney-Travers que el mateix director  John Lee Hancock.
Tant l'Emma Thompson (tan antipàtica com Mary Poppins), com en Tom Hanks fan un bon paper en les seves representacions.