Visca el pa, visca el vi, visca la mare que em va parir!
Resplendeixen, han fet història, cultura, són or, tenen l'encant de la petitesa, tradició mil·lenària, són diamants naturals, el millor, polivalents, símbol de germanor, fruits de la immortalitat, estrelles taronja, la dolcesa, arrels del mar... Qui no voldria tot això al seu abast? Doncs resulta que tots aquests qualificatius, que fàcilment podem convertit en imants de recerca de la felicitat, es refereixen al que la terra, per virtut de la dieta mediterrània ens ofereix : oli, cava, calçots, avellanes, préssecs, mandarines, arròs, peix blau...
Com és d'absurda la cultura. La filosofia, eliminada dels plans d'estudi (ai bàrbara, celaren, darii i ferio ), de les arts què en queda?, història? conais pas, tot allò que en dèiem cultura general i que venia donada per res en particular i per tot en general si no surt en una sèrie no se sap de què va, Bach confós amb unes flors de poders curatius, etc. Potser pel meu analfabetisme informàtic (per més que m'hi esforci no passo de l'EGB) i d'altres coses que no sé ni com s'anomenen, estic condemnada a viure en un món que roda en una altra direcció, sense valors ni cap idea directament relacionada amb el passat. Tant com m'agradaria viure en el meu món. Sort que em queda la dieta mediterrània.
M'acabo de menjar una taronja i una mandarina per berenar, benedicció de l'hivern, pel color solar i per les vitamines.
ResponEliminaDe totes maneres, hem incorporat coses benvingudes de fora. Sinó, ¿com faríem el pa amb tomàquet? Primer semblaven exòtiques i ara ja les considerem pròpies, com la xocolata...¡mmm!
Ara prenem magnesi com a complement alimentari, que sembla que ho cura tot i porta el benestar al cos. Com que això es complementa amb xocolata negra, que també en porta, doncs a fer la vida dolça.
Al Mediterrani hi ha tot allò que ens agrada: formatges, olives, sardines, porcs...
Ai, quina gana que m'agafa. (¿I les calories, eh, eh, eh?)