Això del blog és com el dia de Reis. Hi ha un moment, quan l'obres unes hores després d'haver-hi posat la teva contribució, veus amb il·lusió la noteta dels comentaris. i els obres amb la mateixa alegria que desemboliques els paquets de regal. És que són un regal. A vegades t'agrada d'allò més, d'altres no massa o ni fu ni fa, però sempre demostren que tot i lluny algú pensa en tu i agraeix el que li dius, tant si hi està d'acord com si no. I quan alguna entrada en provoca d'altres és un regal dels que no s'obliden. Ja sé que tots estem enfeinats o que altres preocupacions distreuen els sentits, però no acabo d'entendre com algú pot privar-se voluntàriament d'aquests plaers tenint-los a l'abast. Aquest blog nostre potser s'hauria de dir La bicicleta perquè fa dies que només li veig dues rodes. Espero que la Maria Teresa torni aviat. I els altres? Recordeu aquella cançoneta d'un esquimal, perdut en el desert?   doncs això. I per si no la recordeu (això no va per la M.) :

Un esquimal perdut en el desert 

entonava cançons amb el seu banjo

per recordar el seu país ...

allà, on ell era feliç.

badabadum badum badum badabadum

badabadum badum badum badabadum

He vingut d´Alaska, dubi dubi dubi dubi ua, ua, ua

Per això en aquest moment, en trobo malament,

degut a la calor i aquest gran vent

Tenia un iglú molt petitó.

No hi havia mosquits, ni teranyines, ni corcs

El cel era blau, les aigües també

ni gota de pols hi havia pel carrer

badabadum badum badum badabadum

badabadum badum badum badabadum