PANEM ET CIRCENSES / llibre

He començat a llegir el llibre UNA VIDA ARTICULADA del meu cosí i padrí Josep M. Espinàs que, com suposo que sabeu, és un recull dels articles que ha escrit durant 37 anys en diferents diaris. Aquesta és la seva presentació a la contraportada del llibre. A mi m'agrada molt.

Escric aquestes ratlles a mig gener, quan tants moments de la meva vida ja són a la impremta. 
'La vida fuig i no s'atura una hora', va dir Petrarca. Té raó, però només és una raó cronològica. M'agradaria discutir-ho mentre plovisqueja i veig per la finestra una noia que passa protegida per un paraigua vermell. Com si fos una flor que camina. 
Perquè la vida sí que s'atura, admirat Petrarca. El que no s'atura és el temps. La vida s'atura cada vegada que tenim la sort de saber mirar-la. 
Carrego lentament la pipa. L'encenc. S'enfila el primer fum. Miro el cel gris de gener. 
Gener és una paraula que prové del llatí 'janua', que significa 'porta'. Obro ara la porta d'aquesta hora nova. La vida sempre escriu. És el temps el que esborra.

Arrel de la moguda que s'ha liat amb el lapao i altres "llengües" que s'han tret de la màniga, no em puc estar de posar aqui aquest divertit i premonitori article que va publicar l'any 1978.

De fonts ministerials madrilenyes arriba la notícia que s’està preparant un projecte de decret que ha de servir per al foment de les lenguas territoriales.

Vet aquí el nou invent, lenguas territoriales. Quants en portem, ja d’acudits d’aquesta mena?

Durant els primers anys de la postguerra ens limitàvem, oficialment, a tenir dialectos. El castellà era una llengua –“habla la lengua del Imperio”, deien els cartells enganxats a les oficines públiques- i tota la resta dialectos. Deien dialecto com qui diu infeliç, “parent pobre”, sense que els preocupés gens que un dialecto s’entén com una variant d’una altra llengua i el català no era pas una variant del castellà. Però ja se sap, una dictadura s’imposa fins i tot sobre la veritat científica, i els filòlegs van trigar a poder dir que el català no era un dialecto del castell, sinó una llengua diferenciada.

El segon pas va ser atribuir al català la condició de lengua vernácula. De cop vam descubrir que tots parlàvem vernacle sense saber-ho, que J.V. Foix era un pastisser català però un poeta vernacle, que algú havia estat multat per donar una conferència en vernacle…Aquest segon invent anticientífic per a “identificar” el català sense utilitzar aquesta paraula ha durat força: el castellà, l’italià i el rus també són llengües vernáculas –que vol dir llengua d’un país-, però mai no hem llegit que Fraga hagi pronunciat un discurs en vernáculo.

El tercer esforç per no dir les coses com són dóna com a resultat l’etiqueta de lenguas regionales, evidentment equivocada. De la llengua del rei en Pere i d’Ausiàs Marc, d’una llengua que es parla fins i tot fora de l’Estat espanyol –al Rosselló- i que és l’oficial d’un altre Estat –Andorra-, d’una llengua que és nascuda molt abans que Catalynya, el País Valencià i les Illes Balears fossin “regions” des de l’òptica de Madrid, no és seriós dir-ne una llengua regional.

I vet aquí el quart absurd: ara diagnostiquen que el català, el basc i el gallec són llengües “territorials”. Home, és clar que són territorials! I el castellà també! Son llengües que es parlen en un determinat territori.

Volen saber més? L’art romànic és també un art territorial –oi que no ho haurién dit mai ?-, la policía és una força territorial, l’alcoholisme és una malaltia territorial, l’striptease és un espectacle territorial...De manera, amics lectors, que vostés ja no llegeixen un diari en català, llegeixen un diari en « territorial », i si algun dia em decideixo a fer-me targetes m’hi posaré “escriptor territorial”, i potser algú ho interpretarà com un desig de no ser confós amb els coneguts escriptors extraterrestres.