diumenge, 30 de setembre de 2012

LA TRESACA I LA VERDESCA- 06 Delos i Mikonos

 Sisè dia- dia del llangardaix corredor

            A  les 10 sortim cap a Mikonos per agafar un vaixell que ens durà a Delos en 30 minuts de navegació. Delos és una illa pelada, pràcticament desèrtica i sense altres cases que les sis o set dels arqueòlegs que hi treballen. Havia estat una ciutat de 50.000 habitants  que va ser completament arrasada l'any 80 D de JC. En més de dos mil anys allò no va ser sinó una immensa mola de ruÏnes. Es va començar a excavar fa 150 anys i amb els milions de milers de restes han fet i segueixen intentant fer el que poden. Naturalment moltes coses son meres suposicions però l'arqueologia ja se sap que és, com l'escriptura, un afer d'imaginació. És, però, impressionant. Havia estat la ciutat de l'oci, dels temples, del  comerç... i per tant, una mostra de vida trepidant. Teatres, avingudes inacabables amb milers d'estàtues, cases riques de comerciants, amb mosaics, llocs de reunions, botigues, hotels, cases de fins a quatre pisos i els conseqüents estris de casa, ceràmiques, joieria, eines, estris de les botigues etc. Ara, com deia, només indicis, però tants, que resulta aclaparador. Havia estat l'illa del primer temple de Zeus i centre de l'activitat religiosa. Tothom que volia tancar un negoci era obligat a donar a la ciutat un regal d'art, cosa que contribuí a la bellesa i esplendor de la ciutat fins que la barbàrie ho va destruir tot.
En un sol dia van morir més de vint mil persones.
            Després d'avatars diversos l'illa va quedar deserta i fins el 1873 no es va començar a excavar. Al petit i primitiu Museu es conserven les mes importants obres que s'han anat trobant però cal no oblidar que durant dos mil cinc cents anys l'expoli va ser general.
            M'ha semblat molt impressionant i un lloc d'aquells que m'agradaria poder veure amb calma, ben explicat i amb menys gent. I sobretot amb menys calor perquè era inaguantable malgrat barret, paraigües i una ampolla d'aigua sempre  a galet. Entre les pedres hem vist dos llangardaixos grans, d'aquells adragonats, mot xulos.
            Hem tornat a Mikonos i com que era l'hora de dinar, ràpidament hem trobat un lloc que ens agradava. Allí hem demanat la Mostra, que és el plat nacional que consisteix en un pa (Mikonos era la illa del pa i la que fornia totes les illes del voltant que al seu torn eren la dels tomàquets, la del oli etc), formatge de cabra untat, tomàquet picat  i cogombre i olives. No ens hem entès, semblava que era només una tapa i hem demanat també unes amanides gregues que han estat la repetició presentada d'una altra forma més ceba i més pebrot però exactament el mateix en quantitats pantagruèliques Eren uns nois simpatiquíssims i molt amables que al nom de Barça, Barça, ens han festejat com han pogut. Per exemple, com que hem deixat coses, ens han fet una plata amb formatge , tomàquets, cogombre... per endur-nos-la. Així que hem trobat un lloc adeqüat n’hem fet l'ofrena als déus.
             Després de dinar, passejada per veure Mikonos que no s'assemblava de res al que vam veure quan hi vam venir amb en Juli. Ara, tot i que les cases son molt maques, s'ha convertit en una immensa botiga poble espanyolenca.
             La calor era espantosa. Sort que hi havia un autobús que ens ha dut a peu del vaixell.
            Ja al camarot i al sortir a la terrasseta, ens ha inundat un gran bassal d'aigua que venia de l'habitació del “xino”. Ai, ai, ai... Horror! I ara, mentre escric, i tinc testimonis, se senten udols que surten del seu balcó. Massa casualitats, no?

1 comentari:

marisa ha dit...

Això de que cada illa es dediqués a un "producte" em sembla un prodigi d'eficàcia. Com va acabar l'affaire del "xino"?