L'arpa i ls seves vibracions, 233

POMPEU FABRA I POCH

Diumenge a la nit, en el canal 33, vaig veure un reportatge titular:”Abans que el temps ho esborri” de J. Javier Baladia, parlava de la nissaga de la seva afortunada família de Barcelona, que va  viure tots els canvis possibles de la història de l’època, us recomano el seu treball de recopilació, és interessant i entretingut. Un parell de vegades va  parlar de Pompeu Fabra, oncle o padrí d’un dels membres de la seva llarga família.

Aquesta recordança d’en Badalia se’m va ajuntar amb la xerrada que tot dinant el dia de la Diada,  uns amics meus que cada estiu donen classes de català en la Universitat Catalana d’Estiu a Prades, van anomenar al mestre Pompeu   diverses vegades . Cal afegir que un dels primers diccionaris que jo amb vaig comprar amb uns dinerons guanyats amb un treball, fou el seu: Diccionari General de la Llengua Catalana, tot un luxe per la meva petita biblioteca, té coberta vermella i lletres daurades,  ara està vellet de tant usar-lo. (actualment consulto la edició de L’IEC del 1995,actualitzada sobre la de Pompeu). Tornant al llibre de cobertes vermelles, en la primera plana una fotografia d’ell i a la del costat la presentació: 

Pompeu Fabra,

President que fou de la secció filològica de d’Institut d’Estudis Catalans

6ª edició, novembre 1974.

La primera edició del  diccionari Fabra en sortir a la llum fou  en  el 1932, ara fa 80 anys, per això a Prada se li ha fet una recordança i, l’any proper 2013 celebraren el Centenari de la publicació de les “Normes ortogràfiques” de l’IEC.

Pompeu Fabra i Poch, neix el 1868 a l’antiga vila de Gràcia, ara Barcelona. Quan jo era petita molta gent del barri el coneixia.i/o el recordava. La seva biografia i obra és molt extensa, la podeu trobar abastament,sols recordar de passada que a conseqüència dels Fets d’octubre el 1914 és empresonat durant unes setmanes al vaixell Uruguay, al port de Barcelona. El 1941 publica a París, una “Grammaire catalane”. Viatja a Andorra per a poder fer el testament en llengua catalana. El dia de Nadal de 1948 mor a Prada de Conflent, on encara és enterrat.
Unes paraules seves ens poden ajudar ara: ”Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”

Prada de Conflent