dimarts, 25 de setembre de 2012

Marxem de creuer

marxem de creuer
  si cliqueu a la foto us en sortiran més.




8 de setembre- dissabte- Dia del desgavell
 Amb un ordre notable, per la gent que som, passem els tràmits d'embarcament i entrrem al vaixell. Per a alleugement meu, no ens reb un llum Swarowski sinó uns amables cambrers amb copes de cava.
   És luxós, sí, però en estil anglés modern, molta fusta, gravats de pintors bons (Picasso, Matisse, Hogart....(això, després, he vist  que només era en un dels espais, club selecte on ens fan la xerrada de rebuda. La resta és tirant a horterada americana). Él que vertaderament impressiona son les proporcions: quinze pisos i una cabuda per a més de quatre mil  persones. El temps va passant sense fer res i només d'anar d'un lloc a l'altre els peus em bullen.
   Una mica sense saber què fer, anem a dinar. Uns buffets enormes i per a tots els gustos. El menjar?... no tindrem pas temps de tastar-ho tot. haurem d'anar provant quin peu calcen i què se'l dona millor. No cal dir que tot va amanit amb riures i la maribolla acostumada. Després de dinar ens avisen per anar a rebre les instruccions de seguretat. Així coneixem una mica més el nostra habitat i veiem part del bestiar.
   Entre unes coses i altres ja és l'hora de salpar i anem a controlar l'operació a dalt de tot, a la proa, i a fer exercicis de física recreativa aplicada als passatgers que, dit sigui de pas, acostumen a anar en parella. No s'hi val.
   Lentament Barcelona ha anat situant-se ara al Nord, ara a l'est o a l'oest, semblava, i hi ha uns moments de desconcert perquè la deriva del nostre es  va creuant amb la d'altres vaixells i finalment, ja ben sortit de port s'atura per una bona estona. Arriba la barqueta del lampista amb un tornavís i al cap d'un moment ens posem en marxa de nou. Ja haviem vist els enginyers reunits dalt de la cofa deliberant sobre la brúixola i altres detalls  que els amoïnàvem i donàvem per descomptat que alguna en passava. Tot sigui com això.  La ciutat nostra (o dels turistes?) finalment ha desaparegut de la nostra vista. Sense pausa i sense treva, rumb est cap a Roma. No hi ha pressa, tenim dues nits i un dia sencer per arribar-hi.
   El mar és grisós, i sembla més fondo que mai, no fa ni bon ni mal dia i  un capvespre ennuvolat es va instal·lant sense pena ni glòria.
   Mentre enfosqueix em pregunto pel significat de procelós; em sembla una paraula inquietant. Hauria de voler dir aigua amb suaus ondulacions provocades per un cos gros, perfectament preparat per tirar endavant i dur a bon port els estadants. Respiro fondo i amb això i bona gana em disposo a la trobada al menjador seriós (no buffet).
Allí sí: Quin pet de làmpada ! 

2 comentaris:

marisa ha dit...

Bé, comença la crònica! Ara, les fotos no surten. Diu que no s'ha trobat la pàgina. A en Marçal li va passar el mateix amb un grup de les d'Islàndia i és que no ho tenia preparat per que ho pogués veure tothom.

Maria Teresa ha dit...

Espero disfrutar del teu viatge.