LA TRESCA I LA VERDESCA

Segon dia 9 de setembre- El dia encofurnat

Cel clar, núvols, calitja, blau de mar en calma chicha, les fustes de la terrassa, són cintes del panorama, tan horitzontal com jo. El vaixell llisca sense esforç aparent. Trec el cap pel balcó i apareixen els de les meves amigues que , com jo, beuen el dia. Encara es d'hora i me' n torno al llit. Sembla que la horitzontal és la línia que el vaixell estira.

            No crec que es pogués fer una pel·lícula del dia d'avui. O almenys crec que jo no l'aniria a veure. Ha estat, fins ara, les set del vespre un dia de gos, veient el mar al catorzè pis, veient el mar des del tercer, veient el mar des del vuitè... entrant a un passadís i fent la volta completa, anant a un altre pis i fent el mateix, veient restaurants i bars: un japonès, un blau, un vermell, una enormitat plena de taules i més taules... La piscina és com un malson de gent i gent en diferents graus de torramenta en un caldo de cubitus. Mirant-ho de lluny he vist un quadre del Bosco, amb les olles on els condemnats es bullen a foc lent i uns altres es torren a les graelles de Sant Llorens Em sento engabiada, en una gàbia d'or, i com si em convertís en una illa a poc a poc. M'enfilaria a un cocoter si n'hi haguessin. No puc tenir idees perquè no les puc posar en marxa; cap ferreteria a la vista, ni cap merceria. Fins i tot em fa il·lusió la possibilitat de fer unes banderetes amb les quatre barres per dur-les dimarts 11 de setembre.  No hi ha ni gavines. A més a més hi ha el handicap que tot és en anglés,. Tan sols podem, com a gran diversió, parlar amb la cambrera que esta a càrrec dels lavabos que és peruana.

És veritat que el vaixell en si no és tan hortera com temia. És veritat que si no entenc prou l’anglès, la culpa és meva. És veritat que seria pitjor que el mar estigués mogut i embarranquéssim o estiguéssim marejats. És veritat que la vellesa no és bella. És veritat que potser som endogàmics. És veritat que no s'hi val a queixar-se d'una cosa potencialment estupenda i meravellosa i comodíssima i que al cap d'a vall l'he acceptat d'entrada i ja sabia de quin mal havia de morir (espero que no sigui literal). PERÒ.

            Avui és el sopar de gala i queda poca estona per haver-me de posar en marxa i vestir-me convenientment.  

            Ah, m'oblidava de dir que escrivint, escrivint s'ha post el sol i el mar segueix plàcid com quan ens hem despertat al matí, com quan el miràvem abans de dinar i després de dinar i mentre veiem acostar-se Sardenya i Còrsega i mentre passàvem l'estret de Bonifaci, i mentre feia una migdiada reparadora (de què?) i mentre he estat escrivint. I que, malgrat tot, espero que segueixi així mentre el Capità ens feliciti per estar on som i mentre sopem i mentre dormim.