LA TRESCA I LA VERDESCA

Ara sí que és un comiat. Ja soc a Barcelona i demà marxem. Com que al vaixell sembla que en alta mar no hi ha Internet, estaré sense publicar res fins el dia 21. Però no sense escriure, això no, mai de la vida! Ja tinc els ulls plens de blau abans de sortir. Avui he anat a la pelu i el meu perruquer es va casar el mes passat i va fer el mateix viatge, exacte, amb el mateix vaixell, com a viatge de noces. Ara ja és com si ja ho sabés tot, però em moro de ganes de fer el meu  viatge i descobrir per mi mateixa. És una bona paradoxa que precisament es descobreixi el que més t'interessa i la resta potser ni la veus. La màquina de fotos ja treu fum d'impaciència i em sembla sentir el clic, clic que sona. La maleta, plena i sense tancar, és una boca oberta a l'emoció del viatge.

Més lluny, heu d'anar més lluny 

dels arbres caiguts que ara us empresonen, 

i quan els haureu guanyat 

tingueu ben present no aturar-vos. 

Més lluny, sempre aneu més lluny, 

més lluny de l'avui que ara us encadena. 

I quan sereu deslliurats 

torneu a començar els nous passos. 

Més lluny, sempre molt més lluny, 

més lluny del demà que ara ja s'acosta. 

I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes. 

             Fins la tornada