dilluns, 12 de setembre de 2011

DES DEL BALANCí

La Mina en bicicleta

Vol d’orenetes

Fins aquest matí havia cregut que el Martí i la Mina eren les últimes orenetes que volaven cap a Barcelona. Però no, encara les ballarines fan les seves piruetes al matí, cada cop més apressades, menjant mosquits per fer-se fortes. Ja m’estranyava que no haguessin esperat a quedar-se soles amb mi per poder rebre records per Egipte. Ai, ai. Em fa ràbia pensar que les orenetes son més valentes que jo i em consolo amb l’explicació que és la inconsciència. O la seguretat que dóna estar sempre conforme als dictats de Mare Natura que és tan sàvia. La civilització, quin llast!
Ara sí que el nàufrag s’ha d’espavilar ben sol. També és veritat que per uns dies la soledat em deixarà fer unes quantes coses que han quedat pendents. En tot l’estiu no he vist la tele; però ni tan sols els telediaris, res. Quin descans!
Comença una nova rutina que no sé on em durà. Diuen que la veritable intel·ligència consisteix a adaptar-se als canvis. Espero estar a l’alçada. De moment segueixo amb els contes de Cheever que és un totxo considerable i aquests dies, jo sola amb els nens, no tenia temps ni de mirar-me’l. Tot i que encara soc a la meva illa, el cap de setmana el passaré a Barna. Però tornaré dilluns després de la classe. L’adaptació ha de ser progressiva o em podria fer mal.
El temps està rúfol; potser plourà per fastiguejar doncs el jardí és ben regat i olorós a fresca. La verema està acabant i ja no cal reservar l’aigua per regar les vinyes com passava aquestes últimes setmanes; la sequera transitòria ha acabat. Un nou cicle, sí.
Quan ve aquest temps sento una sensació estranya: comença l’escola i jo no començo res. Tan sols relligo amb el curs passat i sí, ja sé que a partir de dilluns tindrem les classes, però han estat molts anys fent reunions de preparació, planejant, cursos, exposicions i activitats diverses i em sembla estrany no fer-ho, trobar-m’ho ja fet. Ja sé que en quant en Borja obri la boca, em faré meu el curs, ja ho sé, però deixeu-me gaudir uns dies de la nostàlgia i d’aquella mica de pinçament que abans es resolia folrant llibres i fent punta als llapis i ara, tan sols comprant una llibreta nova. No sé com serà, la que trobi, però la vull maca, de fulls blancs impol·luts. Bitàcora. Perquè serà un diari de viatge. No és l’escriptura el millor dels trajectes? On em durà? Ja començo a sentir-ne el cuquet. Potser, realment, també per a mi comença un nou curs que m’espera fora de la meva illa.