Només de començar a mirar la primera plana del diari, la tranquil·litat que em donava el té i el formatge-pernil se'm comença a revoltar. Ja sé que falta poc, que estem en el tres i fora i que en realitat tot està dat i beneït, però no puc evitar-ho, m'inquieto i em rasco. Ja sembla que ningú no tingui res a dir (estan afònics) i una mena de calma tensa recorre el diari . Potser amb els sobresalts de l'euro i les notícies sobre la taxa d'atur, els nostres bodys estan saturats, la pell ja no es pot expandir mes. Ens hem convertit, adhuc els candidats, en persones embolicades amb celofana amb pocs punts de contacte amb el cos per allò dels fregadissos.Els pressumptes guanyadors, per singuraritzar-se, duen un llaç ben estarrufat i no és de color vermell que és el més llampant.
Una bona notícia és la concessió a Ana Maria Matute del Premio Cervantes. A mi m'agrada el que escriu i a més a més li tinc una tirada especial perquè, durant un temps, va anar a la meva escola. I la infància és la nostàlgia alegre, lluny d'aquella altra, posterior, que sura entre les boires de la tristor. Ser o no res, un palíndrom que avui ens brinda el Marius Serra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada