La tresca i la verdesca.

Dones que han deixat petja- Alexandra Exter

Repassava avui el catàleg del Museu d'art Modern de Sant Petersburg i he recordat especialment l'impacte que em va causar l'obra d'aquesta pintora, tan moderna i tan poc coneguda malgrat la importància de la seva obra. 

Va nèixer a Belostok (actualment Polònia)- Ucraïna  el 1882. Va estudiar art a París on va residir molts anys, viatjant però molt. Era l'època daurada de l'efervescència d l'art més avançat, més trencador on les diferents tendències s'encavalcaven i tot hi tenia cabuda. Ella mateixa, és una mostra clara del que s'ha anomenat cubo-futurisme i també es va sentir atreta per una forma d'abstracció durant un temps. Picasso, Braque, Leger,, Max Jacob, Papini, Marinetti eren els seus col·legues i formaven part de les seves influències. Va ser il·lustradora, figurinista i decoradora de teatre, va dissenyar vestits (per ex. l'uniforme de la Guàrdia Roja), professora d'art, publicista, creadora d'escenografies pel cinema... 

En fi,una vida activa, plenament immersa en els corrents culturals del seu temps i una magnífica pintora.

Hi ha obra seva en els millors museus del món, com per exemple al MoMa de Nova York, un motiu més d'interès per retornar-hi.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Toni Cumella és el tercer d'una nissaga de ceramistes. L'avi era terrissaire, el pare un dels dos millors ceramistes del país i ell que treballava amb el pare i que a la seva mort va voler emprendre un nou camí i es dedicà a la ceràmica aplicada o amalgamada més aviat, a l'arquitectura. El seu bon fer, la seva qualitat tècnica, el seu rigor l'han dut a col·laborar amb els arquitectes més prestigiosos del món. Una obra que tot coneixeu és la coberta del Mercat de Santa Caterina. Pels no iniciats aquesta obra és molt bonica però la seva complexitat tècnica és d'un rigor i dificultat enorme per les formes totes diferents que s'ensamblen formant els moviments sinuosos de la coberta. Penseu que el fang, en el procés d'assecatge canvia de forma i cal preveure perfectament aquests moviments. Però si bé tot això és important i revela un procés de treball d'enorme complexitat i rigor tècnic, crec que el tret més característic de Toni Cumella és la seva honestedat. Primer en saber i voler trobar el seu propi lloc dins la ceràmica sense mai haver volgut competir amb el seu pare. També trobem aquest tret en el fet de treballar en col·laboració amb arquitectes de prestigi i cedir-los una part gens menyspreable del seu "savoir faire". I sobretot pel seu taran·nà d'home del seu temps, savi en el seu camp, humil, amic dels amics i centrat en el que sempre ha estat i continuarà sent el seu món. Ha treballat amb els millors arquitectes i en moltes de les obres més característiques del nostre temps però això no l'ha fet perdre el cap. Segueix investigant, treballant i fent troballes. Ara s'acaba d'inaugurar una exposició sobre la seva obra a l'Architectural Association de Londres. Se la mereix, però estic segura que més que això li ha fet il·lusió que el seu fill Guillem li hagi anunciat fa poc que ell també vol continuar la tradició familiar. Segueix sempre igual,Toni!

LA TRESCA I LA VERDESCA

EME-A   MA

Llegir el diari és un exercici tan complex que, de mica en mica, està envaint els meus matins. No tan sols és informació sinó, és clar, reflexió i aprenentatge. Temes grossos, molts però també de petits, són una font constant d'interès que fàcilment em duria a necessitar un arxivador-real o virtual- per guardar-los i poder -los utilitzar amb més calma. N'hi ha tants que l'arxiu sempre seria ple. Però alguns no poden arxivar-se, necessiten parlar-ne, almenys com a vàlvula d'escapament per no fer-nos rebentar. Per exemple el cas Wert de tan difícil digestió i comprensió. Trascendint ja de la persona i el fet concret, el que em pregunto és com l'educació està tan menystinguda; com, aquí no passa res, com es pot seguir reblant el clau , com...Els més grandets grandets ja varem ser españolitzats en el seu dia i sabem en pròpia carn en què consisteix la sibil·lina impregnació d'un tipus de pensament elitista, separador, tancat. Passats els anys ens deixa perplexs que no es vegi indiscutible que cal airejar, fer pensar, deixar decidir. Tot allò que, il·lusos, ha estat la nostra lluita educativa amb els nostres fills. No es planten llavors a cops de destral. Tan de bo si almenys això ho tenim clar (i també els nostres fills).

L'arpa i les seves vibracions, 236

COSMÓPOLIS

Cine Verdi Park, segon dia de la programació. Llarga cua per treure les entrades, tothom hi diu la seva, David Cronenberg, el director és la garantía per a molts. (Constato les ultimes setmanes gran afluència  als Verdi, més gent de l’habitual, llargues cues, serà la bona programació?, la crisi que fa que la gent no surti a fora? No ho sé…ja que les entrades són més cares…) Nacionalitat francesa/ canadenca.

Si la veieu entre tots la podem comentar. No tothom la va aguantar, diverses persones marxaven, és pesada, feixuga, densa a estones, Eric Packer , (Robert Pattinson)el nostre protagonista es passa tota la peli dins d’una limusina blanca, en surt en poques escenes i, un munt de personatges, els seus assessors, el metge o l’amant segons l’hora, entren dins el vehicle. S’instal·la el caos als carrers de New York per la visita del President dels Estats Units i ell queda atrapat pel cordó de la policia que li impedeix l’accés a qualsevol  lloc. L’acció dura un dia on veu com el seu imperi s’estimba, com la ciutat, com el món, com el seu matrimoni, com ell mateix.

Tres apunts de la crítica:

Apocalipsis ara

Perfecte asimetria

Viatge al col·lapse.

Lo dit entre tots en podem fer un Cine Fòrum al blog.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Moltes són les vicissituds de la nostra bandera: quatribarrada, amb triangle groc i estel blanc, amb estel roig, triangle blau i estel... totes elles fruit i senyal de diferents partits i escissions. En aquest moment potser les més vistes són la del triangle blau i la del triangle groc.

En realitat, a totes agermana una mateixa intenció: que ens deixin decidir per nosaltres mateixos la nostra vida. La diversitat, l’acceptació de diferents matisos, la tolerància i el diàleg són sempre senyals de democràcia i civilització. La prepotència, l’insult, la mala bava, mai.

Si voleu conèixer exactament les històries dels triangles i els estels busqueu Bandera catalana i ho trobareu. El saber mai no fa mal,estigueu-ne segurs.

La nova Filmoteca està a la Plaça de Salvador Seguí, el “noi del sucre”, un dels més importants militants de la CNT. El 1923, sent cap del sindicat de la construcció va ser assassinat molt a prop d’allí.  El 1931, la República, va batejar aquell carrer amb el seu nom. Naturalment, el franquisme  el va canviar, deixant-lo en el de la Cadena.  Al fer-se la nova Rambla del Raval, alguns carrers van quedar destruïts, entre d’ells el de la Cadena, on hi havia un meravellós magatzem de medul·la, vímet, bambús i molts altres articles vinguts del llunyà est que jo freqüentava en les meves èpoques treballmanualístiques. Aquells indrets van quedar remodelats, destruïts o creats de nou.  Un d’ells va ser, la  nova plaça de Salvador Seguí on hi ha ara, l’espai dels somnis anomenat la Filmoteca, la Filmo pels amics. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

l' ÚLTIMA

El Museu de Ceràmica està a punt de trasllat al nou edifici Museu HUB de la plaça de les Glòries i aquesta és la seva última exposició al Palau de Pedralbes. Es diu Un jardí singular- ceràmica d'Iznik.

És una selecció de la col·lecció del Museu Calouste Gulbenkian de Lisboa. Iznik és l'antiga Nicea a Turquia (recordeu el Concili). Allí, durant l'imperi otomà es va fer una ceràmica perfecta i molt bella, decorada principalment amb flors. Flors de la fauna local, tulipes, clavells, roses, jacints, lliris, iris... que no solament embellien els jardins dels palaus i les cases nobles sinó que tenien un fort component simbòlic. Les tulipes representen Al:là, el xiprer l'Eternitat, les roses la  dolça aroma del profeta, les branques de primavera l'abundància i verdor del paradís etc.

Al segle XVI l'ambaixador dels Habsburg a la cort de Solimà el Magnífic va enviar les primeres tulipes, que es van plantar al jardí imperial de Viena. Llavors va començar l'interès comercial per les flors i es va introduir la tulipa als Paisos Baixos on va arribar a ser un símbol no solament d'estatus social sinó també de poder econòmic. Les flors, per la seva bellesa van començar a utilitzar-se com a decoració de les cases. Una bellesa efímera que podia representar-se en la ceràmica, més duradora. Així va ser com es va introduir com a succedani del jardí i al seu torn va servir d'inspiració per a robes, gravats, pintures, marqueteria, orfebreria.... Una ceràmica tècnicament perfecta i molt bella que ha estat objectiu de col·leccionistes com ara Gulbenkian, un dels grans.

L'arpa i les seves vibracions, 235

LA FORZA DEL DESTINO

Dissabte nit, primer dia d’òpera del meu abonament d’enguany, puc gaudir d’ una obra que feia molts anys que no es representava al Liceu. Música de Verdi, escrita en la seva etapa madura. “La forza del destino”.Obra basada en el drama “Don Álvaro o la fuerza del destino” d’Angel Saavedra.

El llibret de l’òpera és de Francesco Maria Piave i Antonio Ghislanzoni. Estrenada a Sant Petersburg en el 1862 (recordo el meu viatge recent a Rússia, allí vaig veure Ballet).

Marquès de Calatrava i la seva filla Leonora

La representació és una coproducció del Gran Teatre del Liceu i de  l’Opera National de Paris. Argument enrevessat, que narra els amors i desventures entre Leonora filla del marqués de Calatrava i Alvaro descendent de família reial inca. Oposició del pare per considerar el xicot fora del rang de la seva família, disputa entre el marquès i l’enamorat, en la que mor el pare per un tret involuntari del revòlver d’ Alvaro. Fugides, persecucions del germà per rentar l’ofensa, entrada de Leonora en el Monestir de la Verge dels Àngels, cerca i recerca entre ells durant anys i finalment retrobament en el monestir, on  moren Leonor a mans dels seu germà, ell en el  duel amb Alvaro i així tots queden redimits dels seus pecats.

                                                           Festejant la victòria soldats i poble

Escenes molt líriques alternant amb passatges còmics i satírics. Situada entre Espanya i Itàlia en el segle XVIII, en aquesta versió concretament a Sevilla el 1700 i escaig... cal situar les banderes en aquesta època...

De les millors músiques sortides de Verdi, el mestre Renato Palumbo en va treure el millor de l’orquestra del Liceu, escenografia de Alain Chambon i coreografia de Terry John Bates. El Cor de l Liceu, és va veure completat pel Cor dels Amics de l’Òpera de Girona. Leonora fou Micaela Carosi i Alvaro, Alfred Kim.

.

Duel a mort entre el fill del marquès Carlo i Alvaro ara monjo

 En resum una nit que deixa petjada.

LA TRESCA I LA VERDESCA

   Escalfant motors

Un cop alliberada de maremotos i xinos , que bé!, puc tornar a les meus veritables afers. Ahir una visita a Can Framis (recordeu que és un magnífic Museu d'art modern, de visita obligada) per veure les fotos del final de la República i la guerra, d'Agustí Centelles, un pioner del fotoperiodisme d'aquí. Les seves fotos van quedar en una maleta quan es va exiliar a França i no es van recuperar fins l'any 74. Una còpia és a l'Arxiu Fotogràfic i s'exposa ara a la Fundació Vila Cases a can Framis.

És la crònica d'un temps convuls il·lustrada per unes esplèndides fotografies en les quals la qualitat tècnica està al servei del significat. Els enquadraments, l'us de la llum, la profunditat o l'acostament... van molt més enllà de l'anècdota o del retrat. Sempre serveixen per a ressaltar un estat d'ànim col·lectiu, explicar una part d'història, en que el fotògraf tenia clara la seva transcendència. Utilitzava el mitjà però alhora es mostra com autor en plena possessió del que la fotografia l'oferia per a transmetre ART. 

Una versió caleidoscòpica d'art, història, tècnica i crònica.

  

   Vaig complementar la sortida amb un dinar al sol i sessió a la Filmoteca - Una mujer marcada, amb Bette Davis i Humfrey Bogard. La vaga de metro i el desgavell d'autobusos em va dur a caminar i caminar i caminar. Com a escalfament de motors va estar molt bé. Aquesta nit he dormit planxada.

* Fa dies que no hi ha enigma. Trobeu la foto enigma i responeu on és aquest edifici (o part d'ell)

LA TRESCA i LA VERDESCA

Finalment s'ha acabat la crònica d'un viatge. Eren moltes coses per explicar i no sé si us ha estat un rotlle inaguantable. Aquest cop ho he fet així, un altre serà d'una altra manera.
I el xino? Voleu que us en parli? Recordeu que parlar ve del verb llatí fabulare.

s de sota les aixelles, senyals sobreres d'uns sostenidors massa justos, li feien rodar el cas dits i observar com les carns prenien unes formes irregulars, quTocat i enfonsat                      20-09-12

            Li agradaven les dones entrades en carns. Francament grasses. En poques paraules: mastodòntiques. Els pits i els culs desbordats, els ventres amb sacsons; els mitxelins de sota les aixelles, senyals sobreres d'uns sostenidors massa justos, li feien rodar el cap. I la papada? oh quin plaer poder enfonsa- hi els dits i observar com les carns prenien unes formes irregulars, que no s'assemblaven a cap altre. Era com un escultor emborratxat pel material flexible i mal·leable dels seus somnis. 

            Eternament insatisfet, mai saciat, sempre frustrat. Cada dona que coneixia li feia creure que aquella sí; però a l'hora de la veritat, aquella tenia el cul escorregut, l'altra les espatlles poc recobertes o la de més enllà, els pits, la mà en els dos platets de la balança, no eren prou equilibrats o prou rodons, o, en la seva culminació natural, els mugrons, com si els fes por de mostrar-se erectes, s'endinsaven amagats, poc rotunds. Eren belles, sí, li agradaven, sí, però no li acabaven de fer el pes, com si els faltés la torna.

            Cada cop el seu desig era més insaciable i urgent i cada falla se la prenia com una ofensa personal.

            Un dia, va veure l'anunci d'un creuer. On? Ni s'hi va fixar, tant era. Havia conegut una dona que gairebé donava la talla, un ideal llargament esperat, recercat. Gairebé. Els braços com els d’un lluitador de sumo, la panxa fan-tàs-ti-ca, els mugrons fent guàrdia i les cames com a torres. Només un petit detall era la cirereta que faltava en aquell pastís: el pubis en comptes de ser un mont de Venus es veia desarborat i pla. La muntanya pelada on cap pícnic no podia tenir lloc. Cap mà no podia sentir-se acollida, ni escalfada, ni era guia ni refugi per a cap amagatall secret a descobrir i menys a explorar. En quant s'acostaven, les mans relliscaven cap als engonals i ensopegaven sense remei amb les cuixes convertint-les en  camps de blaus i macadures. Feia lleig, molt. El mirall de sobre el llit retornava una imatge desagradable de lloc inhòspit, de país fred, sense cap sol que l'il·luminés. Potser si s’engreixés una mica, o amb un producte per enfortir els cabells... Va creure que un creuer ho arreglaria tot. Va anar a l'Agència anunciada i reservà dues places. Dotze dies per a dur a terme els seus plans. Era una mica just però possible. Havia de provar-ho.

─Jo dulé tot. Tu, només clemes i potingues de mujel─. Li digué.

           

            Fent-se passar per majorista de roba interior va visitar una fàbrica i aconseguí un mostrari complert de roba especial, per a talles grans. Se la feu enviar al vaixell. Era un bagul gran, ple de sostenidors de tots colors, amb puntes, calats, llaços, transparències, amb farcits i cassoletes A, B i C  i alguna d'especial. El més bonic de tots consistia en una muntura daurada i metàl·lica que només resseguia i sostenia els pits, sense cap roba entre aquesta muntura. Unes rastelleres de brillantets les recobrien deixant la carn completament lliure. Eren una creació especial encarregada per la casa Swarowsky que es complementava amb un tanga de les mateixes característiques. Aquest model era intercanviable amb un altre recobert de plomes de cigne situades en els llocs més estratègics i que podien treure's o posar-se a voluntat per mitjà d'uns cercles petitons de velcro blanc. Un altre model de tanga consistia en un cèrcol de plometes amb una de més llarga que anava cap al darrera passant per la regatera del cul. Recordava els auriculars de les telefonistes d'abans. Era el model tinter i ploma.

            I més i més, gases i lamés, sedes naturals i artificials, imitacions de pells d'animals de pél o amb escates com les de serp, lluentons o robes que imitaven la textura dels cardots i que s’anunciaven com afrodisíacs infal·libles. Quin plaer!

            Havia anat al vaixell una hora abans de la perceptiva, per tal de poder-ho repassar tot i col·locar-ho com si fos una botiga, estratègicament distribuït pel  camarot: llit, tocador, tauleta, armari, bany... tot. Inclús la petita terrassa amb els dos sillonets i la tauleta, alegre com un pati preparat per una gran revetlla. L'esperava amb delit i no l'anà a buscar a la Recepció perquè s'estimava més contemplar de cara la sorpresa de la dona en entrar a l'habitació. Per a ell s'havia reservat uns quants calaixos per posar l’imprescindible. No pensava sortir gaire. Els festins als que pensava donar-se eren d'un altre caire.

            Quan ja eren lluny del port encarregà un plat d'espaguettis alla carbonara. Eren les deu del matí i el sol lluïa esplendorós.

            A les cinc de la tarda tornà a trucar demanant un plat d'espaguettis alla putanesca. El cambrer trucà i deixà el plat per l'estret espai de la porta  i, de pas, recollí el plat anterior que era buit al terra al passadís. Uns quants espaguetis havien quedat enganxats embolicats amb ou i cansalada a sota dels coberts creuats. Semblava herba trepitjada o pèls de dutxa. S'ajupí i ho recollí. Els cambrers dels creuers de luxe no estan programats per pensar.

            A les onze del vespre, quan la cuina ja era tancada, aquell home misteriós, demanà un plat d'espaguettis napolitana, amb molta salsa de tomàquet, especificà. Als creuers de luxe, encara que la cuina sigui tancada, el client sempre pot estar ben servit. A la banda de fora de la porta, hi havia, al terra el plat buid amb quatre espaguettis i unes restes inidentificables de color verd i puntets vermells sobre una mena de fregall. El cambrer el recollí després d'entregar el nou. Potser és un escriptor, s'atreví a pensar.  Era un cambrer de nit i n'havia vist de tots colors.

            A les sis del matí, sonà el telèfon de servei i una veu demanà un plat d'espaguettis Bolognesa. Haurà d'esperar mitja hora, li van dir, A la cuina estan preparant els esmorzars. Pot posal-me amb el cap de cuina, si us plau? va dir la veu que pronunciava les erres com si fossin eles. No senyor, no és possible., Unes veus confuses i : alla bolognesa m' ha dit  els espaguettis? El cap de cuina podia seguir donant ordres sobre els croissants i el punt de fredor de la mantega, els cambrers de torn, coneixien la màxima: al client, el que demani. I quan després de la nova entrega va recollir el plat del terra, el cambrer de dia va fer una ganyota de fàstic al veure aquella mena de fregall entre restes, nedant en un líquid vermellós. Era la ocasió de tornar a dir que els cambrers  dels creuers de luxe...

            Així, a un ritme irregular però sovintejat, va anar demanant espaguettis alle vóngole, amb fungi porcini, alla marinella, al pesto... No deixava entrar al cambrer al camarot però quan aquest allargava la mà amb el plat d'espaguettis per l'escletxa que li obria, es trobava a la mà una propina que li tancava la boca i l'enteniment. Llàstima que el creuer només durava dotze dies perquè en aquest pas hagués pogut fer aquell mateix més les obres de casa que feia temps que esperaven.

            Els veïns de camarot, a banda i banda, eren unes senyores ja granadetes amb ganes de distracció i poca acció. Per això havien escollit de fer un creuer per les illes gregues. Menjarien bé, seguirien les actuacions que es feien contínuament al vaixell, si en tenien ganes assistirien a alguna de les visites o excursions organitzades, no caldria que caminessin gaire, farien vida de societat i ves a saber si trobarien algun milionari que necessités una mica de distracció. Els primers dies comentaven estranyades l'aparició dels plats d'espaguettis, buits, però com que una d'elles va dir que el primer dia s'havia creuat amb un que li va semblar xinès, o coreà o de Malaisia o... l'altra va pensar són ben raros aquest xinos i se'n va anar a la perruqueria. Tenia hora perquè era el dia, vaja la nit, del sopar de gala.  No hi va pensar més. 

            A les tardes, els hostes excursionistes anaven tornant i finalment el vaixell salpava cap a una altra destinació. La majoria de dies, elles, que no estaven per visites culturals  ni turístiques, es reunien en algun dels diversos salonets mig buits i aprofitaven per fer coneixença dels altres estadants de les seves mateixes característiques. Una havia lligat i una altra gairebé també ho havia aconseguit quan es va presentar inesperadament la pròpia del conquistador, amb aires de poca broma. Xerraven molt i observaven atentament

─ I el xino? ─Va dir una, sucant una pastilla de xocolata al cafè.

─Quin xino?

─El del 69.

─Com? ─Totes van riure.

─No dona, no siguis mal pensada. El del camarot  7269.

─Ai no sé. No trobeu rar que no surti mai?

─Doncs mira que n’arriba a fer de soroll.

─I la pudor?

─Ara que ho dius, sembla allò de la permanent d’abans.

─Amoníac, sí. I el plat d'espaguettis?

─Li deuen agradar molt.

─ tant! Fa tres dies que només menja això.

─Aquesta orientals son molt estranys.

─Menjar espaguettis ho trobeu raro?

─Tu te'ls menjaries, cada dia?

─I a qualsevol hora que ho fa. Quan jo ahir tornava vaig veure com deixava el plat buit a la porta i eren gairebé a les dues de la matinada.

─Ah sí? i com era ?

─Doncs perquè havíem estat al club.

─No, com era el xino?

 ─No el vaig veure, jo era al començament del passadís.

─Amb el que traginaves no hauries pogut veure'l ni que se t'hagués tirat als braços.

─Saps allò de que qui te gana somnia pa?

─Això ho deia la meva àvia.

─Apa nenes, anem a sopar que sinó els guiris se'ns ho menjaran tot.

            Al Self- Service  es van creuar amb el xino que, amb un plat a la mà, ple de salmó, verduretes i arrós i amb cara de despistat buscava un lloc lliure. Una va estar a punt de dir-li si volia seure a la seva taula.

─Mireu-lo, mireu-lo. No menja espaguettis.

─Els reserva  per la seva dona que potser està malalta.

─Tu sí que estàs malalta. Com vols que si no es troba bé només s’alimenti d’espaguettis?

─Hi ha gent molt especial. Jo vaig tenir un novio que pràcticament només menjava croissants.

─Un candidat a les banyes.

─Doncs mira, sí perquè ...

─ Ja ho deien les àvies: de lo que se come se cria.

Quan eren a l’habitació qualsevol soroll li atribuïen al xino i s’interpretava en clau de drama: un cop, el de la porta del bany,  la cisterna del water, un udol clar del vent en una escletxa. I una veu, la del home, només la d’ell. Gutural i incomprensible.

Qui sap què devia estar passant en aquella habitació de número senar entre les dues de nombres parells de les amigues. Van ser innombrables els cops que en mig de la xerrameca una d’elles bellugava la ma amunt i avall amb els ulls esbatanats, demanant silenci. Però tot seguia en calma i únicament les onades picaven contra el vaixell.

─M’havia semblat...

No soroll, no sortides, cap dona a la vista. Tan sols a última hora de la tarda, sorolls inequívocs de llit, aquella olor com d’amoníac. I l’ udol del vent per sota la porta com un mal averany.

A continuació, el cambrer amb els espaguettis.

            Els dies del creuer s’anaven escolant, irremissibles. Aviat seria el moment de la tornada.

            Mentre feien la maleta van sentir un crit i un xaff impressionant.

─Què ha estat això?

            I es van abraonar a la barana del balconet.

            Al lluny, surava una mola immensa. Un Bibendum amb els cabells estesos com una medusa o una plata d’espaguettis al nero di sèpia, Els va tapar la visió el cap del xino que sobresortia del balconet del costat. Duia un plat d’espaguettis alla arrabiatta i amb un somriure inexplicable va dir: ─ Gusta ti?

            El mar era una bassa en la que tan sols les puntes d’escuma de les onades del vaixell en  marxa, alteraven el seu blau intens.

M.D.G    20 de setembre de 2012, en un lloc o altre del Mediterrà.e no s'assemblaven a cap altre. Era com s, sí, 

LA TRESCA I LA VERDESCA - Dia de la pedra

Aquest dia no havia sortit (miracles de la ciència!) Us el poso perquè no m'agrada deixar les coses a mig fer

07- divendres 14

El temps molt calorós i la lògica matutina ens indiquen que hem de trobar un taxi i anar cap a Éfes i després ja es veurà. Trenta taxis se'ns disputen i ràpidament fem preu amb un de gran que ens durà i esperarà on vulguem.

Abans d'Èfes anem a les restes del temple de S. Joan apòstol. No tenia ni idea que existia i és impressionant. Devia ser una basílica immensa, tal com es pot endevinar. Allí hi ha també la tomba de S. Joan. No sé si encara hi és de debò. Al seu costat, un castell molt ben conservat i emmurallat. Allí, de lluny es pot veure la única columna que queda del temple d'Artemisa que havia estat una de les set meravelles del món. Sic trànsit glòria mundi.

               Tornem a un Èfes força diferent de quan hi varem ser perquè tota la gent del món sembla que s'hagi donat cita allí. És bestial. No sé si aquest món dels creuers ho fa però aquesta és la impressió que ens dona tot el que visitem.  Malgrat la gentada continua essent una meravella : el teatre, l'odeó, els diferents temples, el carrer on hi havien les capelles, la font, els mars de ruïnes i columnes per terra, i, per suposat el millor de tot: la biblioteca. Encara que gairebé tot sigui per terra es veu perfectament que havia estat un centre importantíssim religiós, cultural i comercial. No sé si amb tanta gent entrepeus poden restaurar alguna cosa. Per uns que hem vist actuar dona la impressió que és com a Egipte: restauradors-pincell en mà, matxaques amb escombra o colocant pedres  artísticament i una organització “deficient”. En canvi, la ciutat de Kussadassi és tota nova i, no vull tenir mentalitat de creuerista, però sembla que la major part del comerç està dedicat al turisme.

              El taxi ens deixa un altre cop al barco i allí, divisió d'opinions: uns van a banyar-se, d'altres dinar al barco i després compres, algú se'n va a recórrer carrers. Avui hem dinat a la banda descoberta de la coberta que sempre és ocupada. Ha estat molt agradable. Després de dinar hem anat de compres (no es podia fer altra cosa) i ens firem uns mocadors i bossetes per tutti quanti.

              A les sis marxem. El mar és més pla que un llençol ben plegat i jo aprofito per escriure i la Isabel juga a perdre i retrobar coses.  Aquest vespre el sopar és informal/elegante o sigui que ves com vulguis mentre no facis fàstic.

            Tinc ganes de dedicar-me al conte del xino però la cosa està massa dispersa com per fer-ho. Amb el xino de debò ja ens reconeixem i saludem. La dona ens somriu i ens ha dit que són de Singapur. Ai pobre, no sap la que li espera.

https://picasaweb.google.com/112081528338466629683/07Ku

LA TRESCA I LA VERDESCA

Feia molts anys que llegia novel·les de Sèrie Negra, de tiros i lladres, de detectius i d’atres variacions del tema. Per la intriga, per l’àgil i diferent manera en que estaven escrites i per l’atracció fatal que el mal exerceix  en les vides més anodines. I el cinema era la transcripció exacta de tot això. Però quan vaig veure el primer Bond,James Bond, a 007 contra el Dr No, vaig veure claríssim que una nova dimensió era possible. Era el mal despietat, organitzat, refinat i amenaçador perquè era una nova manera d’organitzar la societat. Fins llavors havia estat una ficció o, en tot cas, eren coses que “només passàven a Amèrica”. Bond era vertiginós i a sobre no una versió del noi dolent sinò un home fet i dret i arravatadorament perillós.

Ara que res no ens sembla terrible perquè n’hem vist de tots colors, Bond s’ha tornat domèstic. És només la visió a cara descoberta del mal que hi ha al món. Un mal que també és quotidià, domèstic i autèntic. Bond, una premonició.

LA TRESCA I LA VERDESCA-Un tros de dia

13 – dijous 20

A primera hora del matí entrem al Port de Barcelona, però no tenim la sortida del vaixell fins les nou.

Esmorzar i espera. Últimes mirades, sense sorpresa: el Tibidasbo ens protegeix i Montjuïc ens dóna la benvinguda.

El vaixell és gairebé buit i sense lluminàries, desconegut. Sabem que és una treva, que avui mateix tornarà a omplir-se i salparà de nou amb mils d’històries noves.

I el xino? Deu buscar a Barcelona el que voldria trobar? A la tarda, a casa ho acabaré d’esbrinar, però no serà el mateix que quan em semblava que estava passant a la porta del costat. Haurà estat, tot plegat, un somni? una d’aquestes mils d’històries possibles o vertaderes?

LA TRESCA I LA VERDESCA--Que es mi barco mi tesoro...

12- Dimecres 19- Que es mi barco mi tesoro...

És l'últim dia. Ara que ja coneixem on son els diferents racons, les normes i els trucs per sobreviure, ara ens hem de fer a la idea que demà retrobarem la vida acostumada, la nostra de debò. S'haurà acabat mirar per la finestra i no tenir altra expectativa sinó la de potser veuré un dofí; tenir la línia de l'horitzó com a únic barem del temps i els núvols la mesura del temps que passa. I tots els matisos i intensitats del blau com a teló de fons. Un paisatge de Magritte fet a mida. Hem tingut molt temps, per descansar, per xerrar, inclús per treballar si haguéssim volgut, però la majoria l'hem passat intentant trobar-nos, almenys jo. Hi ha tanta gent movent-se contínuament que és difícil quedar en un lloc i no trobar-lo envaït amb la conseqüent variació de plans que això comporta i fa que ja no trobis ningú, com esperaves. Penses que al cap i a la fi d'un vaixell ningú no marxa però la veritat és que cada dia hem anat descobrint gent nova, tothom sembla nou cada dia i hi ha molt pocs que ens quedin fixats. En un vaixell, teòricament, no fas res però en realitat no pares. Generalment només son expectatives.

            Ens hem apuntat per visitar les cuines. Tot i que, naturalment només ha estat un treure el nas ha sigut molt interessant. Al barco hi ha dotze cuines diferents, cada una dedicada al restaurant de dalt, al de baix, als especialitzats etc.

            El que més clar m'ha quedat és l'ordre, la neteja i l'organització, perfectes. Cada tipus de menjar té el seu lloc i espai, cada cuiner treballa dedicat a una sola cosa, cada ajudant pica ceba, o talla enciams, o dibuixa lletres en un pastís, enforna, fa croissants, munta el plat, posa els plats a la rentadora etc. La maquina de rentar és com un renta cotxes de franges i tant la mida com la temperatura etc estan perfectament adaptades al que hi va. També els tipus de material va en contenidors de diferent color segons si és porcellana, vidre, cartró, coberts etc perquè també la màquina de rentar ho fa a diferents temperatures.

            Les amanides es preparen en un lloc, les mantegues en un altre, els plats calents ja no diguem. Les salses em sembla que les tenen ja preparades en enormes pots. Crec que no s'hi cuina gaire. Gairebé tot està ja preparat, excepte els pans, pastissets etc.

            Els cuiners van amb pinganillo per si han de rebre alguna ordre. Al davant de cada lloc de treball la foto del plat acabat tal com ha de quedar i també als prestatges on deixen els plats.

            Hi ha el Cuiner en cap, els responsables dels diferents restaurants, el responsable de materials, el de neteja i ordre, els de les cuines per pisos, el del bufet i del grill, els de les diferents especialitats : cuina xinesa, italiana etc, el de pastisseria...

Els forns són enormes. Al seu davant hi ha una habitació pel material que fan servir : per ex.les cassolertes de la creme broulée, els plats per posar els pastissos etc.

            Cada tipus de menjar va emmagatzemat en un tipus diferent de nevera amb atmosfera adequada, amb els graus de temperatura i humitat convenient. Per això els enciams o la fruita són frescos com acabats de collir.

Tot el menjar especial, per exemple el kosher ve dels EE.UU ja fet i embolicat. Ningú no pot tocar res. Recentment van tenir un problema amb una plata de menjar kosher que va arribar oberta. Això va ser suficient per haver de llençar-ho tot i desinfectar el barco. D'aquí el retard en embarcar i les obsessives neteges de mans a què ens sotmeten. De tota manera és una mica contradictori que d'una banda ens dutxin amb desinfectant i de l'altra puguem prendre cafè en un lloc on els americans posen els peus (com els duguin) a sobre les tauletes on hi deixem els plats.

Les quantitats, començant pel nombre de servei de cuina que és de 2.500 persones, són impressionants: Per exemple, en cada creuer de set dies, duen: 1.800 kg de carn, 6.800 kg de pollastre sencer i 1.500 de pits de pollastre, 590 kg de llagosta, 1.100 de salmó, 3.800 dotzenes d'ous frescos,, 34.000 k de fruita fresca, 3.785 litres de gelat etc En un dia normal se serveixen més de 12.000 plats entre passatge i tripulació. El cuiner que ens ho ha ensenyat ens ha dit que treballen deu hores al dia, amb dues de descans. I fan dos mesos de vacances.

 Ens han explicat moltes més coses però no us ho puc explicar tot.

A la tarda fem la maleta perquè aquest vespre les recullen. Ha fet molt bon dia però amb vent i per tant el mar està més revoltat que altres dies. Total que estava al balcó mirant el panorama de la posta i !gran emoció! , uns dofins saltaven a pocs metres. El mar és un espectacle inacabable, sempre diferent. Tant si està en calma o mogut, les variacions entre el proper i el llunyà són subtils canvis de color o de forma o moviment. I també la llum i els núvols que l’acompanyen. Durant aquesta travessia la línia de l’horitzó ens ha marcat la pinzellada del recorregut, adés confós, adés ben delimitada, contrastada, esperançadora o calma. Sempre suggeridora. El vaixell, lleugeríssimament balancejat avança amb pas segur. Ara que el sol ja no hi és, la lluna, finíssima en quart creixent sembla ser el fidel de la balança. Allí s’aguanta l’equilibri de la profunditat del món desconegut i l’aire. Entre els dos, qualsevol cosa és possible, inclús la impassibilitat del pas del temps. Lentament es va enfosquint i el rosa llunyà donarà pas a les estrelles: la Ossa amb la Polar, el triangle d’estiu, encara i més avançada la nit Orió refulgent, contemplats per últim cop aquesta nit en que l’aigua ens sosté i els dofins juguen a seguir-nos.

LA TRESCA I LA VERDESCA - Malta-

Dimarts 18

            Surt el sol per l'illa de Malta. Tota la nit hem vetllat sense atracar, a l'entrada del port. Sobre l'illa hem llegit i sentit opinions encontrades. A veure què trobarem.

            Decidim prendre un bus turístic que té dues línies amb les quals es pot fer el recorregut complert de l'illa.

            Tot i que sortim pels afores i sempre són els barris menys afavorits, no fa mala impressió. Gairebé totes les cases son de pedra i “guarden un passat”. Anem a tota pastilla, seguint un aqüeducte de setze quilòmetres, que duia l’aigua a la ciutat cap al poble de Mdina i allí baixem per visitar el poble fortalesa, un recinte emmurallat dins d'un parc. Com que no tenim ganes de cansar-nos per aquells carrerons, agafem un cotxe de cavalls i traquetejant ho anem veient tot. És molt maco. La pedra calisa de les cases és un ocre suau molt càlid i agradable. Tot sembla nou. Tots els pobles i també La Valetta fan aquesta impressió. Són molt característics els balcons de fusta, coberts i de colors vius.

            A l'hora de prendre de nou l'autobús el Jaume no hi és però l'agafem; la teoria de que ja és prou grandet. Li truquem però no du el telèfon connectat. Ens aturem al poble de Mostra, visitem l'església que és molt curiosa, amb una cúpula completament rodona i ens prenem un cafè esperant el pròxim bus. La parada és en una vorera estreta, a ple sol i allí s'organitza un calvari. Del bus baixen dues persones i per tant només en poden pujar dues més. I espera una altra mitja hora i el bus no arriba i el sol mata i la cua s'enverina, i la gent s'enfurisma, i a poc a poc ens anem derritint a punt del motí. Entre tant el nostre amic ja és a la Valetta perquè ha agafat el primer bus (d'una altra companyia) i ja fa estona que s'hi passeja. Quan finalment arriba un bus dels nostres i podem pujar estem disposats a anar a on vulguin, la qüestió és fugir d'aquell infern.

            Veiem molt paisatge, els afores de La Valetta.

            En arribar estem tan cansats i assoleiats que ens en anem directament al vaixell a dutxar-nos i descansar. Ha estat una llàstima no veure una mica La Valetta. Només l'hem albirat i vist el seus ports. Serà el nostre paisatge imaginat, que és també una forma de viatjar; segurament la més acostumada.

            Dinem al barco i després anem passant la tarda. Avui és el dia de gala i cal preparar la vestimenta i posar-nos les sabatetes de cristall. Empolainats i el més guapos possible ens en anem a sopar, havent fet un regalet a cada un dels nostres homes pels serveis prestats a la comunitat: lloguer de cotxes, conducció, recerca d'informació etc, les feines acostumades dels pastors de ramats.

            El sopar, com sempre, però avui mengem llagosta. I després la juergueta de presentar als cuiners i cambrers i música i tovallons onejant.

            Al final, al teatre, l'espectacle dels del Circ du soleil. Un tros només però com sempre de molt bona qualitat, amb uns vestits preciosos i molt coordinat i lligat. 

I el xino?..............ah! 

LA TRESCA I LA VERDESCA-

Avís per a navegants

He tingut molts problemes amb la publicació de les fotos. Ahir, amb la Meri, ho varem arreglar tot. Proveu de clicar de nou la foto de portada de cada dia perquè, teòricament, els problemes estan solucionats.

LA TRESCA I LA VERDESCA - Dia epicuri

    Diluns 17- Dia epicuri

            Hauriem d'esmorzar fluix perquè ens han anunciat que hi ha un brunch en vistes, però la carn és dèbil i fem més o menys com sempre.

            Avui no sortirem del vaixell en tot el dia i és qüestió de matar el temps. I ho fem amb sanya, no fos cas que s'escapés. Tothom vaga en les més pintoresques vestimentes: banyadors i saris mig trtansparents, samarretes, vestits de platja ... el més utilitzat les samarretes model Bibendum de colors diversos però característicament cridaners. Quan més gorda és la senyora, més estrambòtica la vestimenta. En comptes de sessions de bottox i cremes haurien de venir els de Weigt Watchers a fer proselitisme. És increïble l'afany exhibicionista de la carn matxucada. Em tenen obsessionada les panxes i culs i també les cames. Podria ser un creuer patrocinat per una clínica epecialitzada en varisses, galindons i d'altres.

            A les botigues del quart pis fan rebaixes: carteres, bolsos de festa, corbates, rellotge, arracades, mocadors i altres coses im-prescin-di-bles al mòdic preu de 10€. Naturalment ens firem alegrement i a més a més hem tingut la sort de ser de les primeres i poder escollir. Després baixem al tercer pis i tornem-hi amb altres artícles rebaixats.

            I a la fi, la bomba, el brunch. Un despilfarrament culinari bestial d'aquells que fan angúnia. No es pot descriure la quantital de menjars diferents, les salses, les carns i fruites, verdures, especialitats italianes, xineses, tailandeses, plats dolços i salats, fonts de xocolata blanca i negra manant constantment per sucar-hi fruites, escultures amb síndries, decoracions gegants de gel, crèpes fetes al moment farcides amb coses salades o dolces, peixos en escabetx, salmó a carretades, pastes dolces, sushi, fruites i verdures en consistències i formes diferents... Però tot i els exemples de les conseqüències d'aquesta alimentació, retrobem l'ancestral reacció de menjar quan hi ha menjar, ens posem com el quico i deixem la meitat de les coses que per pura golafreria ens hem servit. No ens enganyem, és perquè no renunciem a les postres i gelats, tarteletes, pastes, dolços i sucs tornen a omplir la taula com sortides del corn de l'abundor. I només és la una. Ja veurem què passarà quan tinguem gana un altre cop.

            Després, el tercer oficial ens fa una mena de conferència explicant com es va fer el Celebrity Cruise. Una passada (dos bilions d’€) La xerrada és en castellà i molt amena. També ens explica tot el que passa al barco, des de les feines diverses fins anècdotes, els materials que s'utilitzen cada dia, com es fa el reciclatge, la seguretat... tot. Després ens el trobem a l'ascensor i el felicitem i aprofito per preguntar-li si s'ha trobat mai amb un crim i m'ha dit que ell no, però que sí que hi ha bastants suïcidis. Gent (normalment homes) que s'emborratxen, que s'han barallat amb la dona o el que sigui i que es tiren all mar o s'esclafen en algun lloc etc. Ha estat molt interessant.

            Llavors anem a l'habitació a fer una migdiada de la qual despertem per a tornar a anar de compres, ara a una botiga on l'altre dia varem veure uns jerseis que ens agradaven. Jo, em compro un de llarg i negre que m'encanta per la seva suavitat. A més estan molt rebaixats i en això trobem la nostra justificació.

            I què fem, a continuació? doncs si senyor, anar a berenar un geladet i una llimonada. Tot seguit veiem pondre's el sol a la coberta de dalt de tot i ara descansem una estoneta, esperant anar a sopar. El Jaume diu que ha vist un dofí però no sabem si creure-ho.

Termes mariners ben coneguts que ens ha exsplicat l’oficial:

            Irse al carajo (el lloc on està el vigia i fa molt fred)

            Pasarse de la línea- la línia és on s'agafen els caps de les veles

            Atar cabos

            Anda y que te zurzan- quan algun mariner o marino es moria,           l'embolicaven amb la seva hamaca i la cusíen. Amb l'últim punt cosien també el nas per comprovar si  realment era mort.

L'arpa i les seves vibracions,234

Santiago Ramón y Cajal

Ens trobem dins de la commemoració de la Biennal Internacional de Neurociència, 2012. El passat dia 30 de setembre, a Cosmo Caixa, es va clausurar l’exposició  titulada “Cajal torna a Barcelona”. Recordo que el dia de la inauguració el juliol em trobava allí amb la meva germana de visita i,vaig escriure un apunt del material exposat. Durant  els tres mesos, l’han visitada una munió de persones i, molts escolars amb els seus professors de ciència, que els han motivar a estudiar Cajal i a fer dibuixos imitant les neurones.

A la Ciutat Comtal és on va fer les seves aportacions més emblemàtiques, que el van portar a anunciar la teoria neuronal. En les vitrines de l’exposició es posen de manifest en els panels, les seves facetes com a científic, acadèmic, fotògraf i dibuixant, en aquest cas amb una variada selecció de dibuixos histològics.

Premi Nobel de Medecina el 1906.

LA TRESCA I LA VERDESCA 09- Atenes

Diumenge 16- Dia de la plugeta

            El sol no vol sortir, a Atenes. El dia s'ha aixecat i s'ha posat un vestit gris i, cada cop que posàvem el peu al carrer ens remullava una mica per després deixar-ho córrer.

            Al costat de l'estació marítima surten els autobusos turístics de la línia blava que va del Pireu fins al peu del Partenó. Un altre cop l'emoció de veure'l i la frustració de comprovar que segueix amb grues i bastides. Malgrat la pluja, la gent hi puja a manats. Nosaltres ens ho mirem de lluny degut a la maledicció de Zeus contra els creueristes que tan sols, com a Tàntals moderns, podem veure l'aigua de la sapiència però no tenim temps de tastar-la. D'allí i canviant de línia, ara la vermella, ens dirigim a la Plaça Sintagma. La Maria Lluïsa i jo, declinem les delícies de la ruta turística i anem a dispendiar el poc temps al Museu Benakis. De pas, ha donat la casualitat que era el moment del canvi de guàrdia i hem vist una mica de la comèdia.

            El Museu m'ha tornat a agradar molt perquè conté peces meravelloses.  I la botiga, espectacular. D'un gust exquisit i unes coses precioses. És una col·lecció de tota mena d'objectes, i arxiu del poble grec i la lluita per la seva identitat nacional. En aquest moments, la bandera de Llibertat o mort ens és mirall i revuissiu.

            Un altre cop la grande bouffe. Amb l'excusa que tot és tan d'aquí, tan ben fet, tan fresc el peix, les olives de Kalamata, aquestes sí que són bones i no les que venen a la Boqueria, i cafè de màquina i tot tan fresc i sobretot que plovia força i el restaurant era un bon refugi.

            Atenes és una brutal extensió de terreny ple de cases que s'extenen desbordant els set turons, les planes i s'escapen volent-ho omplir tot, a partir de la ratlla del mar. Els edificis moderns conviuen amb ruïnes pures. Hem vist força sense sostre però no sabem si son de debò o perroflautes. De tota manera, avui era diumenge i suposo que la gent no estava per reivindicacions però a simple vista diria que el desànim és evident. Malgrat la simpatia, l'amabilitat etc cap al turista, que encarna la única sortida que tampoc no poden atendre. Sembla com si s'haguessin dedicat a fer discoteques i sales de festa i poc més. També parlen massa, contínuament, dels Jocs de 2004. El passat és passat, però quan hi ha allò del no futur vol dir que sí fotut.

            Després de dinar aprofitem per comprar-li una polsera a la Tecla que aviat farà setanta anys. Hem anat a parar a una botiga de joies i pells en la qual l'amo ha resultat ser fill de pare grec i mare vasca i parlava el castellà perfectamen. Hem fet els primers tractes  per 150€ i sense dir ni mu ens l'ha deixada a 100. Quins negocis! si han de pagar el seu dèficit així.

            La passejada per Monastiriaki i voltants és un compendi de la bruticia i deixadesa. En canvi dues cantonades més amunt és el feu de l pijeriu.

            Bé, calia ja agafar de nou el bus en direcció contrària. Al peu de l'Acròpolis em morfong de ganes de pujar-hi però m’he d’acontentar amb més fotos i recordar moments entranyables. 
        Helios treu el nas i ens mostra que ha quedat ben rentat i polit per anar a dormir i fins demà. Nosaltres, quan toqui, farem el mateix vetllats pels elefantets amb que avui ens han obsequiat els cambrers

LA TRESCA I LA VERDESCA 08- Santorini- Oia

08- Dissabte 15- dia del sol

Santorini a les sis del matí se'ns presenta com un dibuix infantil de muntanya i neu a la carena. Ben coberta de núvols que treuen el nas per sobre i passen cap a la nostra banda. En quant surt el sol es veu com és en realitat: el mar on som nosaltres està en el cràter d'un volcà i la /les illes son els flancs d'aquest volcà. L'erupció forta va ser en el temps del rei Minos o sigui unes tres generacions abans de la Guerra de Troia cap al segle XII a de JC. L'illa va esclatar inclinant-se cap a una banda que va quedar submergida i el centre (el cràter) ple d'aigua. Al mig dues illetes. I la capital, a dalt de tot de tot en  un barranc gairebé inexpugnable. Bé, sí es podia pujar per una escala que fa ziga-zaga i a llom de mules o burros. Actualment hi ha un funicular dels penjats, amb  sis cabines. Des del vaixell s'ha d'arribar a l'estació del funi en una llanxa. Un cop allí dalt, un poble totalment turístic en el que cada casa és una botiga de souvenirs o un lloguer de burros, cotxes, quads o motos. Haviem llogat dos cotxes i anem al nostre aire i podem recórrer tota la illa i fer-nos una idea força cabal de les seves belleses que, malgrat la turistada, són moltíssimes i impressionants. L'altra banda de l'illa és muntanyosa i inclinada cap a la plana que du al mar. Ës molt més gran del que em pensava Tots els pobles, blancs, tots turístics, tos amb l'agricultura pràcticament perduda en bé del turisme i cases començades i abandonades. Tot molt deixat i brut. Als pobles, però la calç i el blauet regnen i tot ho embelleixen fent del conjunt una successió sense fi de parets corbes, finestretes, portes, entrants i sortints, xemeneies, campanars, pous i petits espais ben aprofitats, en el quals el joc d'ombres i llum és el tema dominant..

            Ha fet una calor terrible tot el dia però cap a la una ha estat foc dels deus fos a plom sobre nosaltres. Arribada l’hora del dinar el nostre nas ens ha encaminat cap a una terrasseta amb cobert de plantes. Perfecte. Ha estat un dinar d'aquí, sense quentos i boníssim: amanides gregues, unes olives que ni Ulises les devia menjar millors, una mena d'humus però fet amb faves que és una de les llegums que tenen més anomenada, moussaka, esbergínies fregides, conill estofat, peixos del dia... i finalment, unes postres casolanes requetebones: iogur grec amb confitura de raïm. Ens han donat la recepta:

Agafes una olla gran i hi poses uns tres litres d'aigua (o més) un kilo de sucre, un kilo de raïm, una pela de llimona i ho fas bullir unes dues hores. Quan els raïms són vermellosos es retiren i quan són freds s'hi treuen els pinyols. Es tornen a deixar en el xarop i s'hi afegeix el suc d'una llimona i vainilla en pols. Ha de quedar gelatinós i en bona consistència, o sigui que si és aigualit cal bullir-ho més estona. Si es vol conservar cal posar-la en pots i a Bany Maria.

De tornada hem anat a un mirador sobre la olla (el cràter) del volcà. No és d'estranyar que alguns vulguin situar l'Atlàntida.a Santorini .