dijous, 21 d’agost de 2014

DES DEL BALANCÍ-MADRID 3


I arribà l'últim dia. 



Així que em llevo em preparo la bossa i surto a cercar experiències. Vaig directe cap al Parc del Retiro i el Palacio de cristal, esmorzant prèviament. Per allí el personal encara és autòcton, la majoria esportistes casolans. Al Palacio de cristal, preciós com sempre, una expo inquietant que sembla treta de El año pasado en Marienbad. Tot el recinte, transparent i amb mil reflexes, està sembrat de balancins, posats aleatòriament, com esperant gent que s'hi assegui. I realment és això. A cada balancí, penjat, un llibre en anglès, francès, castellà, italià... convidant-nos. M'hi assec i agafo el meu i és... Pinocchio! i és clar, em veig obligada a fer fotos de tots els gravats. No en pla professional perquè aquest són molt coneguts, però com a testimoni i per la cole del R. 
Torno a l'hotel per agafar la bossa abans de les dotze (això és una llauna perquè està lluny). 

D'allí a la Thyssen a la gran exposició dels mites del POP. Tots, absolutament tots els que en aquest món han sigut algú. Una explosió de color i noves formes en les quals es veu la majoria del que després ha vingut en els diferents camps de l'art des de la pintura, el grafisme, i mil altres aspectes. Molt interessant. 
També a la Thyssen, una sobre Alma Tadema i la pintura victoriana (en la col·lecció Pérez-Simón) que està bé però no acaba d'interssar-me el període tot i què ... és clar. 

Més visita a la botigueta, que és com una altra exposició i una visita breu als holandesos (Brueghel i companyía) dels que el Museu té una col·leció estupenda. 
I de cop, no sé perquè (?) em sento cansadíssima, tant, que he de refugiar-me a la cafeteria. Però a la terrassa, a dalt, en un lloc fantàstic: bones vistes, pau, bon servei i unes nebulitzacions de vapor d'aigua fresca que no arriben a mullar però són molt convenients per la calor ambient. De patates fregides, en bocata, de cervesa en aigua, em trobo que ja he dinat i que tinc encara unes hores per endavant que no vull passar caminant i caminant amb la bossa que pesa. Tinc la idea de fer una passejada amb bus turístic per Madrid però els 21 € em dissuadeixen. Vull entrar , ja que hi sóc a tocar, al Prado a veure l'exposició El Greco y los modernos però allí m'enfado molt (i no és el primer cop) per un problema de l'entrada. Com sabeu sóc membre del Consell internacional de Museus i tinc entrada gratuita a tots els museus estatals del món. Doncs al Prado, el més del més del més estatal dels del nostre estat que es fan i es desfan, resulta que sí, tinc entrada gratuita però n'he de comprar una de pagament. Un absurd que m'acaba els quartos amb la discussió i fa que me'n vagi , enrabiada  amb la música a una altra banda. Em consolo pensant que ja sé com és El Greco i, pel que he vist en els cartells i altres, la connexió amb els moderns és un agafat pels cabells. 
Me'n vaig al Reina Sofia. De consigna en consigna, que només del tros entre el Prado i el Reina ja torno a estar cruixida. Allí veig tres exposicions temporals, la més important sobre Richard Hamilton, una bona reflexió sobre diferents aspectes de l'art i la vida.
Després una estoneta davant del Guernika, segueixo per les vanguardes de després de la guerra mundial, i més i més i més que no puc deixar de banda quan se'm posen al davant. Mig morta tinc la mala, o bona, pensada d'asseure'm en un banc a la terrassa i allí em quedo clapada a consciència. Després, un cafè per animar-me i una visita a  Àngeles Santos Torroella, aquella d'aquell quadre tan màgic que ja us n'he parlat alguna vegada, els surealistes , també Juan Gris... i torno a caure asseguda en un banc i veig, sencera una pel·lícula de Buñuel "Los olvidados" que no sé si mai havia vist però en tot cas val la pena. I passada per la botigueta i cap a l'estació arrossegant la bossa. 
Veig que em sobra temps i canvio el bitllet per poder sortir una hora abans. I sí. Encara puc sopar a casa. Us asseguro que vaig dormir plana, però no sense ganes de tornar a fer una escapadeta d'aquestes, tan gratificant. 
Ara, la pròxima és amb els de la colla cap a Andalusia i les Alpujarres al setembre (i sense carretejar eqipatge!!!). Encara queden uns dies a la fonda Vela de Saifores que també té els seus encants.

                                                                      Ancha és Castilla


1 comentari:

Maria Teresa ha dit...

Com vols no estar cansada si portes un ritme de mil per hora, a nosaltres ja ens va bé perquè ens poses al dia., ara descansa a Saifo que ja t'anirà bé.