PANEM ET CIRCENSES LXIII

Ahir, la Malole i jo varem viure una experiència nova i curiosa. Al morir l'any passat la nostra mare, abans el meu germà no passés com Atila, el rei dels Huns, varem recollir alguna cosa, un gerro i un mirall modernista que ara tenim ella i jo, mantons de Manila que la Sílvia conservarà amb amor i cura, àlbums dels viatges que haviem fet totes dues amb la mare, records de dies feliços. I també draps de cuina, tovalloles, foteses de no res...i fotografies. Ens les vam endur totes i fa un temps les vam revisar. Fotos i fotos de les dues famílies, els Masip i els Fernández de Liencres. Besavis, avis i pares, tiets i tietes, cosins, germans. Fantàstic! Les guardarem fins el dia que ja no hi siguem cap de les dues i llavors...Déu dirà. I entre elles, moltes dels nostres cosins germans Espinàs. El pare era el padrí d'en Josep Maria i tal vegada per això o, simplement, perquè era (és) el més gran de tots, sempre li va tenir un afecte especial. I entremig de les fotos, poemes i dedicatòries fetes per ell i dibuixos fets pel seu germà Lluís. Un poema que em va fer quan jo vaig néixer ja que ell és el meu padrí; ell tenia llavors 17 anys i és un escrit tot poètic i "cursi". I dues fotografies de la seva mare, Marcel·la Masip i Ubís, una amb la seva mare, la nostra àvia comuna i una altra amb la seva besàvia. Les dues signades pels estudis Napoleón. Amb la menuda i personal lletra del nostre pare, totes les persones que surten a les fotos están identificades. Mai li agrairem prou. I perquè tot això ni ho sabiem que ho tinguessin?

Doncs bé, ahir tot aquest material va passar a les seves mans. No us podeu imaginar la il·lusió que li va fer, a ell i a la seva editora, la Isabel Martí, un encant de dona que va dir que li donarien un bon ús.

Ens va preguntar per la nostra vida, què haviem fet, què feiem i es va sorprendre de que en la distància -com passa en tantes famílies només ens veiem en els enterraments- sabessim tantes coses d'ell i n'haguessim fet el seguiment.

Per un cop es van invertir els papers. Ahir erem nosaltres les entrevistades. Fins i tot li vam parlar del "nostre llibre" i del posterior viatge per a veure "in situ" els llocs de la novel·la. Van riure de bon grat. Ah! no us he dit que ens va citar a la seva Editorial "La Campana" al carrer de Muntaner. La sala a on ens vam reunir era estupenda, amb un panell curull de fotografies d'escriptors coneguts....Pedrolo, Mª Aurelia Campany, Carles Sentis, Elvira Farreras, Vázquez Montalban, ell mateix i així dotzenes i dotzenes. Ens va dedicar el seu darrer llibre El meu ofici i la Isabel ens en va regalar dos més El fusell del meu pare d'Hiner Saleem i Arrels nòmades de Pius Alibek. Va ser una vetllada molt agradable i varem tenir la sensació de recuperar un temps... perdut? No ho diría així. Com tot, bé està el que bé acaba. Ell té ara 84 anys però és una persona plena de vitalitat, inquietuts i interessos. I nosaltres també. Tant la Malole com jo varem sortir convençudes de que és un retrobament que serà profitós. El darrer pas serà "camelar" a la Isabel perquè ens editi els nostres escrits, je, je. Vull dir, el de tots nosaltres, eh? Que som un equip!

(aquest és el pany de paret del qual us he parlat)