DES DEL BALANCÍ

Ahir vaig baixar a Barcelona una estona; havia de comprar coses que per aquí no estroben i em vaig passar dues hores a Servicio Estación on vaig comprar-ne trenta de no previstes i dues de les vint previstes. És molt gran, sí però massa blister tot plegat. A mi el que m'agrada és el ferrater de tota la vida que et proposa idees per solucionar-te els problemes, no el que et diu: a la planta sisena, a la tercera, és el que hi ha, a la menys ú... ja m'enteneu.

Oh! s'ha mort l'Agota Kristoff. Últimament havia deixat d'escriure, desenganyada, crec. Amb nosaltres sols ja va complir el seu deure pedagògic. Jo almenys, me'n sento molt deutora. Els seus llibres sempre formaran part d'aquells només posar-hi l'ull a sobre em provoquen "escriguera".
Trobo que se'ns va morint molta gent i que això és precisament el peatge de fer-nos grans. Ara que, consolem-nos; com deia Maurice Chevalier: fer-se gran no està tan malament, vistes les espectatives.

Un asteroide petitó d'uns tres-cents metres escolta la terra en el seu periple. Me lo pido! Donat com van les coses entre la Salgado i la nostra autonomía, sempre seria un refugi plausible. No patiu que hi cabeu. Saifo és més petit i mira la de gent que sóm. Ara, que quedi ben clar, a l'asteroide no hi penso plantar gespa, ni vull cuinar ni netejar, ni...
Ben mirat ja m'està bé Saifores, tot i les servituts. Ara mateix, el soroll del vent entre els arbres i la Mina que canta mentre juga....