Amb la Malole camí de Venècia, la Mª Dolors rodant per Galicia i jo amb la maleta a la mà, ja que demà marxo a Montserrat amb la meva germana a reposar i fer caminades muntanyenques, va la ressenya de l’òpera vista ahir i última de la temporada del meu abonament.
Ariane et Barbe – Bleu,
El 1901 Charles Perrault escriu un conte que esdevindria tradicional. Molts anys desprès Maurice Maeterlinck en el 1697 en faria una recreació a la que posà música Paul Dukas. La seva música respon plenament en el context estètic del nostre modernisme, del simbolisme i de l’impressionisme, que foren les estètiques hegemòniques a Europa.
En l’òpera d’ahir no es castiga a la dóna la tafaneria d’obrir la porta prohibida, sinó que es una reflexió sobre la llibertat d’escollir allò que un vol. Ariane estima al seu marit, però vol saber la veritat per ella mateixa, per això la música és un cant a la seva busqueda fins a trobar la llum. És quan li diu “Adéu” que és una dona lliure, i s’allunya definitivament de la casa on restava tancada. En aquest aspecte és una òpera feminista.
Bona interpretació de la protagonista Katarina Karnéus i de les cinc dones retingudes en el soterrani del Castell. L’escenografia i el vestuari a càrrec de Christian Schmidt, mostren llums i ombres que la fan molt entenedora. Cantada en francès és un al·licient més a les melodies que mostren el tret característic de cada personatge.
BONES VACANCES I UN PETÓ A LA MONTSERRAT I A TU.
ResponElimina