LA TRESCA I LA VERDESCA

Una escala de cargol, triple. És una preciositat vista a Santiago, al Museo do pobo galego. Surt de tres punts diferents, puja tal com veieu i mai no saps a quin punt arriba. Com la vida, que saps d¡on surts però no on aniràs a parar.

Dolce far niente? Què, que, què? El que és fins ara, les vacances son una entelèquia. Bé ja sabia que les meves eren els dies de Galícia, no és cap sorpresa, però en el fons sempre penso que a Saifores vinc a descansar. Crec que això arribarà, sí, un dia. Ara ja començo a veure-ho tot amb les coses a lloc i trobables. Això ha comportat uns quants dies de guants de goma, escombra nova, i mal d’esquena a la tarda, però sembla que va entrant en la normalitat. Ara ja puc començar les endreces més de segona capa o sigui de tot allò que sembla que no però...les joguines dels nens, el taller etc. Semblo la rateta que escombrava l’escaleta.
Ja he instal·lat el meu despatx d’estiu i vaig agafant l’ordinador. Ja tinc passat en net el diari d’aquests dies i les fotos informades i a punt. En qualsevol moment començaré l’àlbum. Mentre escrivia, revivia aquests dies i tornava a riure, sola, o recordava. Ha estat un viatge molt maco. Maco perquè els llocs són esplèndids, la companyia agradabilíssima i totalment còmoda i perquè ha tingut una mica de tot. És clar que quan vas en grup, moltes coses que veuries o faries, les sacrifiques, però també és un enriquiment el fet de comentar ( molt i sense embuts, ens coneixem massa...). Per a mi, potser el més gratificant és tot allò que és de més a més, que no esperes, que és de debò. És el que conserves viu per sempre més. Al llarg dels anys recordaré una llum a la tarda, l’angle d’una teulada de pissarra, una conversa, una complicitat, una emoció, un color , l’escuma sobre les roques, els ulls i la veu d’un marisqueiro vell, que ens explicava que anava a donar de beure a les cloïsses, una barca morta, coberta de líquens, una cançó... I sí, és clar, la Catedral de Santiago, les ries altes, les muralles de Lugo, la pau d’un matí de diumenge a Ourense, la vista des de Finisterre, la .... tot allò de la guia i que és de debò, també.
Ens hem trobat amb una gent germana. Amables, seriosos, naturals. Amb un paisatge ric, treballat i amb horitzons, a vegades tan llunyans que feia feredat de pensar-ho. Escultures de dones cridant al mar, vigilant un punt que deixa d’existir de tan llunyà, que t’encongeixen de tan repetides per necessàries. Hem parlat i entès el gallec sense saber-lo, per allò de l’empatia; ens hem enriquit amb tantes coses! que és impossible explicar-les totes.
És difícil allò de fer-vos -en cinc cèntims. Els llocs estan als mapes i a les guies molt ben explicats, però tot això, almenys per mi té una relativa importància, són com si diguéssim la base sobre la que es desenvolupa l’acció veritable.
I per sobre de tot, ens hem trobat bé junts. Hem rigut molt, hem parlat seriosament i sense gaires paraules, i ens hem vist viure, cadascú a la seva manera, tal com ens sabem i esperem. Quin descans poder ser un mateix, no trobeu? I què bo que és l’Alvariño i els percebes i les cloïsses i les zamburinyes, i les nècores i altres bèsties. Un viatge així és també una de les formes de la felicitat.