En el moment que baixa el mar, part del seu misteri es desvetlla. A sota l’aigua podem imaginar móns desconeguts, animals fabulosos i, perquè no?, castells on princeses tristes vetllen els morts trobats a les sorres del fons intentant reviure’ls. En el moment en que l’aigua es retira, la veritat s’obre pas, i camps i camps de mariscs queden a la vista en les platges. Crec que després d’aquest viatge mai més no em menjaré una cloïssa sense pensar en aquell home de Carril i en les seves assedegades cloïsses. I se’m farà present aquesta barca abandonada que el mar ha amortallat amb algues i en la que ni els peixos no entren a jugar. Imatge que ja mai més no serà possible perquè les barques d’ara són de plàstic i no de fusta. No es podreixen amb la dignitat enigmàtica i angoixant d’aquesta imatge. Ara per ara, les barques vives, se la miren amb commiseració com si els fessin fàstic aquests parracs. Què saben elles de les gestes antigues!
Preciosa aquets barca, amb tanta dignitat i bellesa es deixa engolir per la natura...
ResponEliminaGràcies, per la imatge i el text.
Camil.la
Comparteixo amb la Camil·la la bellesa de la barca que ja ha acabat la seva tasca i ara reposa, res a veure amb el plàstic. Ahir amb la meva germana passarem la tarda-vespre a la Barceloneta, veient el mar i els velers fou molt agradable però sense baixamar.
ResponEliminaM'ha colpit la imatge de la barca. Un día de tempesta, el mar pujarà fins aquí i se l'endurà a reposar al fons que és el seu lloc natural.
ResponElimina