LA TRESCA I LA VERDESCA

Aqui a la ciutat costa més de veure però ja fa dies que han arribat les meves amigues les orenetes. Aquest cap de setmana ja hem fet les grans xerrades i ens hem posat al dia de les novetats que em duien. M'han explicat que aquest any a Egipte no pinta gaire bé. Es veu que tot era polsós i deixat i que la gent també perquè malgrat els esforços fets per tots, les esperances d'una nova empenta per tirar endavant són minses. Elles, també han trobat que als llocs turístics gairebé no hi havia restes de menjar que tants mosquits atreuen per atipar-les. Son èpoques de vaques flaques, m'han dit. I les pobres piulàven, tristes, perquè ni se'n recorden quan van estar grasses, les vaques a Egipte. Sense excepció han tornat enamorades (serà l'aire d'allí?) i s'han posat immediatament a la feina de fer el niu.
Esperen refer-se amb la mosquitada que s'espera per l'estiu. Ja, aquest diumenge passat, a Saifores hi havia més papallones que mai. I sí, són molt maques, si no fos que després es converteixen en bestioles que tot ho roseguen. A l'estiu, les meves plantes tenen fulles troquelades. És veu que a la nit van de viatge en tren i els passa el revisor.
Ha estat un cap de setmana en que m'he passat el temps restablint connexions. Feia molts dies que no pujava a Saifo i tot em semblava nou. Si miravea enlaire era un blau que de tan intens feia mal. Els avions i el vol dels ocells deixaven marques com en una pista de patinatge sobre gel i al sota, el desplegament de verds feia contenir la respiració. Entre l'herba, encara no invasora, milers de floretes taronges i blaves, com una maqueta del que vindrà. I l'olor!
La netedat, l'ordre i la puresa semblaven possibles.