dilluns, 4 d’abril de 2011

LA TRESCA I LA VERDESCA

Els Napoleón, els fotògrafs de la ciutat , a cavall del segles XIX i XX Els meus avis paterns amb els tres primers fills. El petit és el meu pare. Després en vindrien cinc més.


Vaig anar a veure l’exposició sobre els Napoleon, els fotògrafs dels barcelonins de pro a cavall del s.XIX i el XX. Em va interessar molt, primera perquè tot i no ser una gran exposició, fa referència documental a un moment de la ciutat. I un moment important per nosaltres, els grans, que en som fills. Els Napoleón van ser una referència indiscutible de modernitat i tècnica. Van tenir un enorme èxit i es fan fer molt rics. La seva casa, actual Frontón Colón, en dóna fe encara que amb les reformes s'han perdut la majoria d'elements arquitectònics. Una enorme fotografia de la casa, a la Rambla, ens ensenya com era.
A mi no em van fotografiar ells, ja havien plegat, però sí tinc nombroses mostres familiars. Els meus avis paterns i els seus fills, entre ells el meu pare, és clar. De banda de la mare el mateix.


Aquesta és la meva àvia, Mercedes de Borràs i de Dalmases. La primera imatge és el dors d'aquesta fotografia que, en lletra de Jesús Maria, com està manat, ho explica.

Una foto de l’exposició va ser el detonant, la magdalena de la nostàlgia: una nena amb una cabreta, exactament igual a la que jo tinc però amb nena diferent, la meva àvia materna als tres anys. De les fotografies exposades, els pedestals on es repenjaven per poder aguantar l’estona necessària a la tècnica d’aquell moment, els cortinatges i els fons, tot ho he vist mil vegades i em tornava de nou. No és romanticisme ni sensibleria sinó obediència a un lligam interior amb el nostre passat, sense qual no seriem res, o força menys.


He tingut problemes amb les fotos i han sortit com han volgut però després de batallar durant més d'una hora ho deixi córrer. Preneu la bona voluntat,

2 comentaris:

Camil.la Pérez Salvà ha dit...

Et felicito per l'entrada.
El divendres vaig anar a la presentació de la beca Jaume Ramon i Vidales d'investigació històrica del Vendrell i en la introducció la guanyadora va citar una frase de Paul Valery que diu més o menys així, "allò que no està escrit, no existeix", hi estic plenament d'acord.
Des que em vaig quedar sense els pares, tinc la necessitat de documentar tot el que sé i buscar més informació. Ara estic preparant la de la meva àvia materna que va ser una de les primeres esperantistes de la vila, ja ho veuràs.
Felicitats per l'entrada!

marisa ha dit...

Jo, com la Camil·la també estic liadíssima amb la genealogia familiar. He regirat pel davat i pel darrera totes les fotos antiquíssimes que he recollit de casa de la mare. Però como que som "de fora" n'he trobat de fotògrafs de Madrid, Màlaga, Melilla, Granada, Castelló i sí també de Barcelona, moltes d'un tal A.Baró de la Rambla de los Estudios 9, al lado de El Siglo "medalla de oro en la exposición de París de 1912".