dijous, 14 d’octubre del 2010

Tresca i verdesca


Trieu la foto que més us abelleixi

  • Avui fa 70 anys que varen afusellar Companys. Un heroi de màniga més llarga que el braç. Que consti que em sembla una barbaritat pero penso... bé penso el que penso que encara me les carregaré.
  • Naturalment, avui toca , en primer lloc alegrar-nos que el campament xilè Esperanza podria canviar el nom i dir-se Alegria. Però com que en pocs dies això tornarà a ser el que era, deixem-ho estar com està i que tot plegat serveixi per aconseguir alguna millora. Segueixo llegint i veig que la càpsula de salvament ha costat deu milions de dòlars. El meu David els hi hagués fet, segur, per la meitat, o menys!
  • Els EE.UU. són un país d'oportunitats, no se'ls pot negar. Han concedit la ciutadania a una senyora que fa 101 (sí, heu llegit bé) anys que va creuar la frontera mexicana. Diu que ha dit "ara em sento lliure". Això és optimisme i la resta són punyetes.
  • Gomà, un regidor de l'Ajuntament ha dit que no està d'acord amb la visita papal. Una vegada, quan menda estava dins la organització municipal, es va permetre fer unes puntualitzacions a unes paraules escrites del Sr. BuÏgas i no sabeu el puro que em va caure. Ara, es veu que allò de no mossegar la mà que et dona de menjar està obsolet. És molt lícit tenir opinió però segons com no es prudent manifestar-la públicament.
  • Cada cop que surto de casa m'encomano a San Mario Vargas Llosa. Vivia en la casa de la cantonada.
  • Ja hem entrat al deute ecològic. Això vol dir que consumim més del que la tera pot produir. Sóm el país 19 en el ranking mundial. Que grandes somos!
  • Guerra en los mundos: dos asteroides han xocat entre Mars i Júpiter. És fantàstic això que d'un succés del 2009 no ens assabentem fins ara. Ja no té rellevància. De quants ensurts ens lliurariem si sempre fos així. Dentro de cien años, todos calvos (o no, perquè la mexicanaamericana potser de tan lliure encara visqui).
  • Dilluns que ve obre les portes El Molino. A veure cuando, cuando, cuando...
  • Heu vist les sorres de Premià o de Vilassar? Nuestra vidas son los rios que van a dar en la mar...
  • Oh (de decepció), a Tarragona s'ha derribat l'hostal del sol, després de més de molts anys de litigis. Allí haviem passat dies inoblidables i menjat, oh com es menjava de bé. Sic transit gloria mundi.
  • Me'n vaig a practicar la virtut de la companyia als malalts i, de pas, a contribuir al deute ecològic perquè tinc la nevera com el desert d'Atacama fa uns mesos.

dimecres, 13 d’octubre del 2010



Dios existe.

Sí, Dios existe. Ahora sí me lo creo. Aún asegurándolo Fernando Trueba, no estaba seguro. Pero ahora sí. Se ha demostrado en Chile. En la mina de San José. Dios o sea Billy Wilder ya se anticipó a todo esto, y lo retrató tal cual ha estado sucediendo hoy en día. Por suerte en la actualidad se están salvando los mineros, pero ¿y el show que han montado? Una escuela para los niños, un restaurante, una cocina enorme para dar de comer a todos los allí congregados, etc, etc. ¿Y el beneficio que han generado las conexiones de radio y televisión (derechos de imagen) y los periódicos que se han vendido? Estoy hablando a nivel internacional, se dice pronto. Y la intriga de la utilización de la tecnología de la NASA. Se ha montado un festival alrededor de esos pobres hombres que ha sido de vergüenza ajena. Bochornoso. Ha sido como el título del film que rodó Billy Wilder: “El Gran Carnaval” con Kira Douglas ¿lo recordais? Pues eso.
Rafael.

PANEM ET CIRCENSES II

Després d'uns dies a La Cerdanya, reprenc la meva col·laboració:

  • ....La "recompensa" a 69 dies sota terra serà un viatge a Grècia amb tot pagat per una empresa minera grega i altres dos viatges a Espanya i Anglaterra a on veuran un partit del Reial Madrid i un altre del Manchester United en el seus estadis.
  • El passat divendres, 270 treballadors de la mina San José van rebre part del seu del Setembre, un "bono de Fiestas Patrias" i el seu finiquito. La empresa San Esteban, propietària del jaciment, ja no té recursos per a fer front als seus deutes.

Res a afegir.

EL MIRACLE

Mario Sepúlveda celebra su rescate en Copiapo

Tresca i verdesca




A l’altra extrem del món, al desert d’Atacama, mai el sol s’havia post més lentament. El món sencer aguanta la respiració mentre es munta la càmera de salvació i d’esperança dels 33 miners de la mina San José.
Espatlla amb espatlla, amb uniformes de treball, es vetlla el cos metàl·lic de la cabina de rescat i amb tota cura es comprova. L’angoixa ens fa interminables els ajustaments manuals, tot i que el suposem un element complex. Finalment es fa l’explicació tècnica que fa comprensibles aquests prolegòmens. N’hi ha encara per unes cinc o sis hores d’espera del primer rescat.
Fora del circ mediàtic-polític-religiós-sentimental, al fons del forat 33 homes valents són al seu particular laberint d’angoixa després de setanta dies sense sol. D’un sol al que s’hauran d’acostumar de nou de forma paulatina. Mai més seran els mateixos però si han estat capaços d’aguantar l’horror passat, segur que seran capaços de sortir-se’n. Hem estat setanta dies amb ells i ells seguiran estant amb nosaltres com a exemple.
L’estel del vespre s’ha després de la seva bandera i brilla al costat de la lluna il·luminant el forat de la salvació.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 58

Les Corts barri barceloní amb molta vida veïnal, celebra aquesta setmana la seva Festa Major, amb tot tipus d’activitats: jocs infantils, presentació de llibres, sardanes, audicions musicals, balls, i un castell de focs artificials demà a la nit.

Dins l’àmbit religiós, ahir diumenge va ser sonada la festa de la inauguració del nou orgue a la Parròquia de Santa Maria del Remei, situada a la plaça de la Concòrdia, al bell mig del barri.

A les 9 de la nit amb uns amics que viuen al costat de la plaça, vam anar al Concert d’Inauguració de l’Orgue A&K a càrrec del prestigiós músic Josep Mª Mas Bonet, professor d’orgue i baix continu al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona . Dóna concerts arreu de ciutats d’Europa, a més d’Amèrica Llatina i Àsia.

El programa que ens va oferir es titulava “Clàssics d’ahir” i amb el nou orgue ens va delectar amb música del segle XVI finas a finals del XIX, amb autors com de Cabezón, Correa de Arauxo, Bruhns, Bach, Buxtehude, Clérambault, per acabar amb la Sonata IV de Mendelssohn, on la música va adquirir el tons més alts i majestuosos. El més celebrat fou però la Pastorella de J.S.Bach, música per excel·lència.

L’església estava plena de gom a gom, amb tot el Consistori Municipal, personalitats religioses, músics convidats organistes, i gent del barri, que al sentir per primera vegada les notes que ompliren tot l’espai de l’església i, que s’escampaven per les portes obertes a la plaça de la Concòrdia, somrigueren amb gran satisfacció.

Segons les explicacions que ens donaren el nou orgue és obra d’Antoni Llauradó i en Klaus Fisher, (ahir presents tots dos), treball que ha durat molts mesos. Tenen el taller al barri de Gràcia, carrer Planeta i, amb molt d’esforç des de fa 20 anys és dediquen a recuperar un ofici que pràcticament havia desaparegut. Han creat la empresa A&K Orgues de Vent.

Orgue totalment mecànic, té dos teclats manuals de 56 notes i pedal de 30 notes, acoblament baixos i triples, efecte trèmol i a més una caixa expressiva, i moltes característiques més... no cal dir-vos que tot això se’m escapa. Té més de mil i pico de tubs i, la visió al mig del cor en la part alta del final de l’església és de bellesa.

El proper concert ofert pels amics de l’orgue de Les Corts, que s’ha constituït, serà el dia 31 d’octubre a les 21 hores, per Montserrat Torrents. Tots hi sou convidats.

A la sortida eufòrics per la música i la nit tan tranquil·la desprès d’un dia de molta pluja, una parada al Piscolabis per prendre unes tapes i una copa de vi.

divendres, 8 d’octubre del 2010

Tresca i verdesca



Avui no tinc temps d'escriure res. Estic preparant un dossier pel cineforum de les de la colla per aquesta tarda. Avui toca El gabinete del doctor Calligari i Ciudadano Kane. I berenar-sopar, és clar. Fins la setmana que ve. Bon cap i coll de setmana!

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 57

Inici temporada de música a l’Auditori

D’entrada canvi de Director de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. El nou nomenat és Giovanni Antonini. Nascut a Milà és un dels directors més reconeguts per les seves interpretacions de repertori barroc i clàssic. Ens va oferir en aquest primer concert, un viatge des del barroc al món clàssic a través de tres composicions. De les evocacions de la dansa en el gran Bach, passem al classicisme genuí representat per un dels seus fills, i acabem amb una mostra de maduresa d’un altre il·lustre mestre.

1 – Suite núm.1 en do major, de Johann Sebastian Bach, una selecció de fragments amb aires de dansa, sense lligam entre si, no són peces per ballar, sinó reminiscències de ritmes i aires de ball. Nombre reduït de músics, escrita per dos oboès, fagot, corda i baix continu.

2 –Simfonia núm. 3 en fa major, de Carl Philipp Emanuel Bach, cinquè fill de J. S. Bach i de la seva primera esposa, Maria Bàrbara. Conegut amb el sobrenom de Bach de Berlín i d’Hamburg. No només va destacar com a compositor sinó com a clavecinista i pianista. Simfonia escrita el 1775, pensada per a corda, dues flautes, dos oboès, dues trompes i fagot. Sen tres moviments (ràpid-lent-ràpid) . Bach sota la forma clàssica aporta la primícia d’obrir camins per la llibertat formal que porta al subjectivisme, precursor del Romanticisme. Han passat 32 anys de la mort del seu pare i una nova música i altres instruments ja trucaven a la porta. Carl Philipp també té un tractat sobre piano, entre moltes altres obres.

3 –Simfonia núm. 102 en si bemoll major, de Franz Josep Haydn (1732-1809), conegut com el pare de la simfonia, en va escriure més de cent. Té com a mèrit afegit el saber evolucionar a traves de la simfonia, per fer evolucionar la mateixa forma, fet que va permetre la passa definitiva cap a la simfonia romàntica És la desena de les dotze que va escriure a Londres per encàrrec i, diuen les cròniques que va tenir un gran èxit. Va influir en la música de Mozart, amic seu, i també en Beethoven, els dos contemporanis.

Un bon matí musical arrodonit pel bon temps i la trobada d’amics d’altres anys en les mateixes localitats. Tota una família que estima la música.

PANEM ET CIRCENSES - nova temporada -

Bon dia! Tempus fugit però resten les bestiesses.
  • La vacuna de la grip d'aquest any també servirà per a la grip A. Després de la despesa per a comprar milions de dosi, després de que va fer menys estralls que la grip convencional, després de que van sobrar milions de dosi i que s'havien de destruit, apa! les barrejem i listo!
  • L'Ajuntament de Barcelona avala el recorregut de la comitiva papal. Qui ho ha decidit: l'Arquebisbat, el Vaticà? Que no hauria d'haver estat consensuat?
  • ERC permet tancar la comissió del Palau. "El que estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra"
  • L'FBI deté 133 policis i funcionaris de Puerto Rico. Quan acabin, que passin per altres llocs.
  • Mas pactarà amb qui li ofereixi el concert, sigui PSOE o PP. No us sona a déjà vu?
  • Díaz Ferrán no diu si es presentarà un altre cop. Tot dependrà de la indemnització que rebi si se'n va?
  • Jerome Kerviel, el de la Société Générale que va "perdre" 4.900 milions d'euros, diu que ell ha de "pagar per tot el món". És que sóc un incomprés, deu pensar.
  • I ...la perla. En la secció The end del diari ADN, Mariola Cubells parla de Catalanes no queridos. Diu que a vegades els lectors l'ataquen dient: como usted es catalana. Ella no ho es però el seu marit si i afegeix: Como buena parte de mis compañeros de este diario. Gente buena, por cierto, buena gente. Gràcies, guapa. Has tingut sort perquè hi ha cada un....
Per a desgreixar. Ahir, com que estava malaltona, des del llit vaig escoltar l'entrevista que li va fer la Gemma Nierga a Felipe González en motiu de la presentació del seu llibre: Mi idea de Europa. Em va agradar força. Si la voleu escoltar, entreu a cadenaser.com i la trobareu.

Millora't Rafael.

dijous, 7 d’octubre del 2010

El modernisme

Estic molt d'acord amb el que dius, Maria Dolors. Com no ens refugiem en la cultura, poc ens queda. Tinc moltes ganes de veure la peli "Bicicleta, cullera, poma". Un tema molt difícil i pel que sembla, molt ben aconseguit. (Es quan tu dius allò de "quina ràbia", oi)
Ahir en Marçal va anar a veure un petit Museu del Modernisme que han posat al costat del meu despatx (Balmes, pujant a ma dreta, aprop del carrer Aragó. Diu que està prou bé. Sembla ser que es d'uns antiquaris i és la seva col.lecció personal. ("quina enveja").
Això de sortir algun matí jo ho tinc una mica "xungo" perquè, com per la crisi, no tenim secretària al matí i el company és laboralista i acostuma a estar els matins als jutjats, l'Elisabet i jo ens ho hem de combinar perque no quedi buit el despatx. De tota manera, no perdo les esperançes.
Vull anar-vos explicant coses però, de moment, no tinc res massa interessant. Tot millorarà, segur.
Confio que en Rafael ja es trobarà millor. Esperava que em donés la benvinguda al blog. Per què no ho fas i en fas contenta?
Petons, Malole

Tresca i verdesca



  1. Les entrevistes als nostres dirigents i les declaracions públiques em fan refugiar , cada cop més, en els aspectes culturals i en els meus propis interessos. És una altra manera de dir allò de "cuanto más conozco a mis semejantes, mas amo a mi perro". Avui l'acudit de La Vanguàrdia representa Lady Gagaguirre (recordeu el video del Fernando?), com a la esperanza de la comunidad de Madrid. En l'afer dels assumptes bruts de Ciutat Vella, els Mossos troben una llibreta amb la llista de suborns pagats per llicències. Ni els malfactors saben ser professionals. No hi ha un pam de net, ni de brut. Em nego a parlar de la visita papal.
  2. A partir del dia 8 "Molts records per a Ivanov" d'A. Txejov. Pel nostre Pep Tossar, al Maldà. Quan hi anem?
  3. Seixanta galeries catalanes obren temporada amb exposicions amb un tema central: el vinil, o sigui el disc de vinil. No en tinc la llista però suposo que l'aconseguiré. Pot ser interessant.
  4. Ahir es va innaugurar al MNAC, una sala especial dedicada a Joaquim Torres García. Peça clau del noucentisme i de l'avanguardisme català, aquest uruguaià format a Barcelona sempre ens sorprèn perquè en les sevs obres s'hi veu, no tan sols el que hi ha, l'evidència diriem, sinó que s'intueix el que vindrà. És la gràcia dels precursors. O la d'aquells que van fent la seva obra amb seriositat i marcant camí inclús sense buscar-ho. Al MNAC ja hi havia obra de Torres Garcia però ara s'enriqueix amb la col·lecció de tres dels seus néts que en fan un préstc durant un any.
  5. Sonocromatismo. Exposició d'un noi que va néixer sense poder distingir els colors. Una màquina, el sonocom, li permet traduir els colors en sons (o sigui que sent un so i sap quin color representa). Ara en aquestamostra les seves obres ens permeten conèixer les seves experiències. Em sembla una experiència interessantíssima que no em vul perdre.Si algú hi vol anar, podriem fer-ho plegats, qualsevol matí entre el 18 i el 24.
  6. La pel·lícula Bicicleta, cullera, poma, em va semblar esplèndida. Emotiva (sense ser lacrimògena), esprenançadora, realista, humana... i a sobre molt i molt ben feta. Com demanava el propi Pasqual Maragall al començament, divertida, àgil, lluny de l'ai pobrets, pobrets.
  7. Tap,jam session. Ball de claqué tots els primers dijous de mes a la Nau Ivanov a les 22h. Per 6 eurets.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 55

CARMEN

El Liceu ha obert la nova temporada d’Òpera amb Carmen de Georges Bizet. Llibret d’Henri Meilhac i Ludovic Halévy, basat en la novel·la de Prosper Merimée.

Música arxiconeguda per tothom.

El personatge del taverner Lillas–Pastia és qui presenta i condueix tota l’ òpera, ho fa des de una basant mimo - còmica i va sempre un xic borratxo.

El que tots esperàvem era la direcció d’escena del sempre controvertit Calixto Bieito. Puc dir-vos que en general va agradar a tothom. De la Carmen que els llibretistes situan a Sevilla cap el 1820, Bieito ens trasllada a una caserna de uns 60 anys enrere, on s’imposa una gran disciplina militat, amb una vida molt dura a les afores d’un descampat de Ceuta; fet que li permet fer una gran escena dels contrabandistes que passen tabac i demès estris de Ceuta a Sevilla. El campament habitual de tendes i tartanes, es aquí substituït per 10 cotxes Mercedes de segona mà, que surten tots alhora a l’escenari com un ballet rítmic, amb les seves dificultats per enquibir-los , amb una gran moguda i colorit. Ens mostra una zona perillosa, amb baixeses humanes, visions de sexe ocult, violència, baralles i mediocritat dels seus personatges.

De gran bellesa el nu integral del torero a la llum de la lluna i les s’ombrés de la nit.

La versió que jo vaig sentir, Carmen la va cantar Maria José Montiel amb gran expressivitat, sensualitat a flor de pell i tot el que es requeria per captivar a Don José al mateix temps que li canta una i mil vegades que és una dona lliure.

Com a comentaris controvertits, la gran bandera espanyola que ondeja a l’impuls del vent dalt de l’asta al mig del pati de la caserna i, la silueta del toro d’Osborne com a teló de fons que fa referència a Espanya. Divertida la manera que el desmunten per fer lloc a la plaça de braus del quart acte.

Bona nit de música i espectacle. A mi sols em van molestar dues coses que al comentar-les havien passat desapercebudes als meus amics, una la brutalitat visual d’una pallissa molt llarga i sorollosa als genitals del contrincant i, l’ altre grollera d’un acte de sexe obligat i encobert que s’endevinava i no calia mostrar, però és allò que a vegades dic de les sensibilitats personals (vibracions).

Segons el programa se’n faran varies representacions, amb tres grups de cantants, perquè també en diversos preus sigui accessible a més públic.

Tresca i verdesca



Quin dia ahir
!

Uf. A les vuit del matí vaig sortir cap a un poblet al costat de Banyoles per visitar un complex ramader (de cabres) i la formatgeria que és la projecció natural de la llet que produeixen. És un lloc preciós. La casa gran, enorme i arreglada amb molt gust és ara casa rural de categoria. Hi ha també una escola d'equitació (de la qual s'encarreguen un holandesos), molta terra d'on treuen tot allò que necessiten per les cabres i el ramat, estabulat amb tres-centes bèsties. És de tres germans que van decidir treure profit del que tenien i a fè que ho han aconseguit. Ens van fer també un aperitiu-tast dels formatges, un dinar soberbi amb unes costelletes arrebossades d'aquelles que hi canten els àngels, cabrit al forn i un brossat de postre que a partir d'ahir figura amb tots els honors en el meu llistat d'exquisideses tastades urbi et orbi, memorable.Com sempre, una cosa ben explicada resulta molt interessant, ja es tracti d'un museu o d'un conjunt ramader.
A mitja tarda ja erem de tornada i llavors sessió doble a la Filmoteca, ja en sabeu el programa, una mica desemparats perquè el nostre crític cinematogràfic (i moltes coses més) no està fi i no pogué venir. Ens preguntavem, després si les melodies de la pel·lícula van ser creades per ella o si va ser un recull de les més conegudes del moment. Ara són fites indispensables, així com els números, magnífics. Un Fred Astaire i una Cid Charise en tot el seu esplendor. Total una esplèndida pel·lícula. Un cop més, gràcies Rafel per haver-nos donat la pista de l'esdeveniment.
A mitja sessió em vaig posar a fer exercicis de peus com en els viatges transoceànics als avions perquè sentia que m'estava quedant quadrada, o més aviat piramidal (peus enormes i cap petit).
Va ser un dia en que podia dir : yo, a los palacio subí y a las cabañas bajé... cansada però tan a gust!

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Perdoneu-me

La Maria Dolors m'ha enviat un escrit sentit, que m'ha impactat. Crec que en Rafa està inclús empipat amb en Marçal i amb mí per aquesta desidia. Nois, és cert, jo no estic fina. I mira que us estimo i m'agrada contactar amb vosaltres però... estic una mica "pasota" amb la vida.

El que us explico ara i que és la meva primera intervenció en el bloc, és per motiu de la Susi. Resulta que va preguntar si algú tenia "La construcción" de Kafka. En Marçal, sempre tan atent i que ara està llegint ficció "a punta pala" ni corto ni perezoso s'en va anar a comprar els contes complerts de Kafka que va facilitar a la Susi. Oh sorpresa! el conte "La construcción" no hi era! (Ella desprès va aconseguir-ho mitjançant unes fotocòpies de la seva professora, me les va proporcionar i vaig llegir el conte, que val molt la pena). Vaig explicar-ho a classe i en Borja va dir-me si em referia a "La construcción de la muralla china". Vaig contestar-li que no, que aquest últim sí que estava al llibre. I va semblar-me que en Borja no tenia ni idea del llibre.
Ja sabeu que ho estic admirada de tot el que ha llegit en Borja i va estranyar-me. Llavors, fent una cosa que no faig mai, va entrar a Google i allà vaig veure que "La construcción" tenia altres noms. El diccionari alemany va aclarir que Der Bau (títol original de Kafka) significa guarida, madriguera, construcción i moltes altres mots.

I en el llibre d'en Marçal sí estava "La guarida"! I un cop més el tema de les traduccions. A mí m'ha agradat molt més aquesta. L'he de donar a la Susi perque les comprovi, i no dic el perquè m'agrada més per si llegiu el conte, que és estupendo i que lliga amb el tema del laberint, que durant un temps va ser motiu de comentaris.

Bé, ja m'he estrenat. A veure si ara se fer allò de "publica un missatge"

(He estat llegint els últims texts vostres. El cinema Roxi el recordo molt bé i serà per la cançó d'en Serrat, però m'ha donat enyorança).

Petons a tots, Malole
Ramper

Mis tertulias con los amigos.


8. En el Taller de Marionetas.



El Taller de Marionetas de Pepe Otal fue la excusa para nuestro encuentro, a pocos pasos de Arts Santa Mónica, donde el marionetista cultivaba con maestría el teatrillo de bolsillo y los muñecos manejados con hilos, cuyo legado sigue vivo gracias a la fidelidad y amor a la profesión de un grupo de alumnos y colaboradores suyos. Pepe Otal estuvo vinculado al teatro Malic, desde su fundación en 1984, su vena literaria hizo que montase obras para el público adulto. Y allí siguen, colgando de los hilos o sentados en los estantes, los personajes de Don Juan, del que hizo una representación en la sala de disección de la Facultad de Medicina, frente a un público entregado. El cuerpo de Don Juan, de tamaño natural, tendido sobre la mesa de disección, al que le fue practicando la autopsia y del que iban apareciendo los personajes, conforme abría su vientre o su pecho. También vimos sus copias en pequeño de los grandes payasos tristes que circularon por los circos del mundo entero, como Ramper, quizá el más triste de los payasos tristes. Allí estaba, junto a un esqueleto que apoyaba su cabeza sobre el hombro de una monja que daba la espalda a un soldado que se abrazaba a una bailarina. Penden del techo y están frente a un extraño grupo vestido de gris y negro, pintados de gris oscuro, parecen salidos de una obra de Tadeus Kantor, están absortos con la trapecista que pende de su trapecio dispuesta a cruzar la estancia con su vuelo. Son los personajes creados por Pepe Otal. En una columna, un cartel, muestra la especialidad única de los polichinelas catalanes que se les introduce los tres dedos en la cabeza. Hay magia en aquel local, todo un mundo muy personal, donde se sierra, se pinta, se construye, se proyecta todo tipo de muñecos de hilos y escenarios para representaciones. Carlos, con su amable acento vasco, nos explicó todo esto y mucho más y como sigue en pie el taller. Un taller que hace honor a la tradición catalana y barcelonesa de las marionetas, y que en estos momentos es superior a las de los países del Este, hoy un tanto devaluados.
El local que ocupan fue el primer bar de camareras que tuvo nuestra ciudad en 1914, llamado La Viejecita. En la década de los 30 fue un burdel y en la posguerra tenía sobre él el “meublé” Habitaciones Madame. Pero cuando Pepe Otal se hizo cargo del local, estaba en ruinas.
Pepe Otal murió de un infarto en 2007, casi en el escenario, después de una representación, en un pueblecito alejado, en la isla de Cerdeña. En la habitación del altillo había un ataúd, Pepe decía que se lo llevaría el primero que se muriese. El primero fue él, pero al morir tan lejos no pudo llevárselo y el ataúd sigue ahí. Sólo hay que llegar al Taller y dejarse llevar por la conversación que se genera y lo que allí se nos muestra. Prometimos volver y disfrutar de una representación de las que hacen para los amigos una vez al mes.
Barcelona 25 de agosto de 2010 a las 6,30 de la tarde.

Tresca i verdesca

L’ombra d’un temps.

He anat al Cosmocaixa a reveure l’expo Barceló i veure la de Jacques Henry Lartigue (Juny 13, 1894 – Setembre 12, 1986), que opinava que ser fotògraf és captar el propi esbalaïment. I ho va dur a terme sempre.
Un esplendorós món d’instants “àtoms del temps” en que el moviment es fa poesia, la llum record i tot es trastoca tal com correspon a una obra vertaderament personal. En aquestes fotos el moviment ens l’explica el contrapunt d’alguna cosa estàtica: i allò que per naturalesa és quiet no ho és sinó amb algun tret de moviment: un gos, un nen, una pilota... Esclats, moments... un barret lluminós entre personatges foscos, un gosset que s’avança a tres dones que caminen alineades com soldadets de plom, l’ombra d’unes passes, el reflex d’un parasol, el xip-xap de la sorra a la platja, les polseres brillants sobre un braç en repós, el blanc de l’onada al costat del moll. Sota l’ombra d’uns porxos una cara, uns ulls, una paraula a l’aire, un sentiment. Gent que desapareix deixant tan sols el camí, els forats de la llum entre les fulles, l’espai de cel entre dos xiprers, no l’arbre sinó el reflex a la bassa, el buit de la corba d’un braç en la silueta, l’infinit d’un núvol, la neu, una ombra sense final, la pols que vola. El vertigen sobre l’espai, un somriure, el contrast, un somriure als ulls, un somni en un perfil.
Preciosa.
  1. Vul anar a veure l'exposició de la Miró Partit únic-sentiments electrónics. I demà, passi únic a l'Alexandra a les 20h. Pepperminta, el primer llargmetratge de l'artista suissa Pipilotti Rist. És un personatge que m'encurioseix molt i en sé poca cosa. Seguirem esbrinant i us en faré cinc cèntims.
  2. També us parlaré del Museu de paleontologia de Sabadell i d'un sobre els taurons de l'Arbóç. Vés quines coses!

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Pequeña crónica de un sencillo,
y a la vez gran hombre.


El viernes pasado fui a ver “Bicicleta, Cullera, Poma”, el film de Carles Bosch sobre el diagnóstico de Alzheimer a Pascual Maragall.
Es una película de un personaje que siempre ha estado más allá de la norma y el hecho de afrontar el Alzheimer lo demuestra. Es el gran valor del film, y de su protagonista, esa sinceridad y valentía del personaje y de toda su familia en mostrar como avanza inexorable la enfermedad. Un film coherente, sincero, con un montaje progresivo que va mostrando cada etapa, valiente porque nadie sabía si podría terminarse, todo dependía del enfermo. Un film humano, entrañable, difícil, concienciador. Una muestra de buen cine documental, aparte el cariño, aprecio o manía que cada cual, pueda sentir por el personaje.
Por lo que a mí respecta siempre sentí un gran afecto y admiración por este hombre, hasta el punto de colaborar con “Ciutadans pel cambi” para apoyar su candidatura. Hoy, a pesar de que siempre estuve seguro de él, la visión del film me ha demostrado que efectivamente valía la pena. Es un hombre cercano, ya es un personaje irrepetible, sobre todo en la política. He sentido momentos de fuerte emoción viéndolo en pantalla.
Rafael.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Fue una tertulia, pero no la tuvo conmigo.

9. Fue en La Fuster.


Recordé que Enrique Vila-Matas había ido a Lyon a dar una conferencia. Aunque no estaba muy seguro de ello, porque si no me falla la memoria, creo que nunca la llegó a dar. Nunca se sabe muy bien si llega a dar sus conferencias y si realmente va dónde dice. Pero parecía que sí, que esta vez sí se había presentado. Se le vio subir al estrado, acompañado de una mujer dispuesta, se diría, a entrevistarlo. Si no era él, por lo menos era muy parecido. Su mismo aspecto, su caminar, y su escaso cabello. Sí, es él me dije, aunque me hubiese facilitado más reconocerlo si hubiese llevado su abrigo oscuro, de mangas raglán, pero estábamos en septiembre. De toda manera me dispuse a escucharlo. Y nada más comenzar fui tranquilizándome al oír como explicaba que, fue a Lyon, donde había sido invitado a dar una conferencia, pero que no se presentó nadie en la estación a recibirlo. Que se quedó en el hotel esperando a que lo llamasen o se presentarse alguien de la organización para darle la bienvenida. Pero no fue así, no se presentó nadie. Y él regresó a Barcelona. Sí, era él. Con sus explicaciones me convenció. Porque esta misma historia la había leído en su último libro “Perder teorías”. Pero durante algún tiempo aún estuve dudando, porque ¿y si fuese alguien parecido a Vila-Matas, que habiéndose aprendido aquel libro, se estuviese haciendo pasar por él? Conociendo como conocemos su irresistible afán por desaparecer, siempre nos asaltan las dudas de si nos hallamos en presencia del escritor o si es alguien que lo suplanta. Si esto hubiese sido así, esta vez dio perfectamente el pego, debo reconocerlo, por eso decidí permanecer allí sentado, escuchando y diciéndome que sí, que esta vez iba en serio. Mi decisión, debo reconocerlo, me dejó satisfecho. Fue una charla muy amena y provechosa. De manera que convencido como estaba, decidí ir a saludarlo. Pero había desaparecido y nadie supo decirme a dónde había ido.
Rafael. Septiembre 2010
6. Los cines de Gracia.

Cine Roxy

Y hablando de plazas que se quedan huérfanas de cines, hablaré hoy del Roxy. Pocos deben ser ya los vecinos de la plaça Lesseps que recuerden aquel espacioso local, con bar restaurante en el último piso (allí celebró el banquete de bodas una prima mia, también en los años 50 alquilamos la sala, un domingo por la tarde, para organizar un baile). Junto al cine había también una espaciosa sala de baile. El Roxy programaba el primero, las películas de reestreno en Gracia. Pero, ya ni los fantasmas que cantaba Serrat existen. Más de una vez los he tratado de hallar en la cola del autobús o en la estación del metro. Inútil. Nadie los ha visto. Y gran parte del público con el que te tropiezas se queda parado, mira el edificio actual y pregunta extrañado ¿Aquí había un cine? Pues sí, aquí en el número 4 de la plaça Lesseps estuvo ubicado a partir del 12 de abril de 1941, fecha en la que fue inaugurado por su propietario Joseph María Riera Clariana. Fue un sábado de Gloria y lo hizo programando la película “Roberto Kock” (1939) de Hans Steinhoff con el gran actor Emil Jannings en el papel del insigne bacteriólogo.
Además de ser el cine que siempre se anticipaba a la proyección de los films en el barrio, los proyectaba en mejores condiciones técnicas. Fue, todo hay que decirlo, una sala con categoría y muy espaciosa, sin los malos olores de los cines de barrio. Pero aun así, tuvo que programar varietés durante alguna temporada, allá por los años 40. El primer espectáculo se dio el 1 de octubre de 1941 con las actuaciones de Goyita Rifé, Hermanos Lewis, Pepita Salvador (que procedía del Rigat), el Trío Gonzalo-Portela-Llorens y la Orquesta Los Gitanos. En la pantalla se vio “Un hombre de corazón” y “Manon Lescaut”, según he consultado.
Dejó de ofrecer variedades hacia 1944. A partir de entonces, solo se dieron esporádicamente, como en 1947 que actuó Bonet de San Pedro y los Siete de Palma, Raúl Abril y José Valero.
El 1 de julio de 1969 Francesc Xicota compra el Roxy a su dueña en aquel momento la señora María Nubiola Fornés, para vendérselo inmediatamente a Josep Lluís Núñez. Una operación planificada, puesto que la señora no se lo quería vender a Núñez porque suponía que lo tiraría abajo, como así fue. Fue una sucia jugada. Y Núñez, al cabo de cuatro meses, el 2 de noviembre, cierra las puertas para siempre y levanta un edificio de pisos. En el momento de su cierre se estaba proyectando “Negresco” (1968) de Klaus Lemke y “El crimen también juega” (1969) de Nino Zanchi, con Laurence Harvey y Ann-Margaret.
Rafael. Septiembre 2010