L'arpa i les seves vibracions, 298

MAUTHAUSEN

Entrada al camp

Passem del idíl·lic paisatge d’ahir a Obersalzberg a un de més àrid. En Joan ,el nostre Guía ens ha programat una visita a  MATHAUSEN, ens explica que és història de la humanitat, tot i l’angoixa que ens pugui produir. Què en tot viatge es veuen coses positives i negatives que cal conèixer per poder  judicar-les. El nostre grup és nombrós, sols dues persones és queden fora. Dins el grup tres xicots de onze anys, que viatgen amb els seus pares, no paren de preguntar.

El camp de Mathausen, s’inicia l’estiu del 1940 com a camp de concentració nazi, situat a 20 km. de Linz a Baviera , era una àrea escassament poblada. De l’originari, a mida que entravem més deportats se’n construïren quatre més radials. Els primers en arribar, uns 7.500 eren soldats republicans catalans,procedents de camps de concentració francesos, entregats als alemanys.

Dormitori

He triat les fotos que poso amb molta cura, tots hem llegit llibres, vist documentals i pel·lícules, i l’horror no s’acaba mai de païr, així que no poso cap fotografia de les moltes que cobreixen les parets, ni poso les de les càmeres de gas amb les seves tuberies obsoletes, ni els forns crematoris.

Menjadors

Desprès de parlar ahir d’un Hitler amable amb Eva Braun,ara sols deixo constància del que varem veure  in situ. Sembla que en un començament volien arrasar tot el complexa, però desprès decidiren deixar-ho com a museu per mostrar-lo a la humanitat. La visió no angoixa perquè tot està buit, no queda res a dins de cap pavelló, buidor total, però sabent el que hi va viure de dolor, desesperació  mort .

Les lliteres son dos caixons de fusta sobreposats, en cada caixó hi dormien tres presoners, capiculats, donat que el pes mitjà era de 42 quilos, hi cabien més o menys bé.

He triat les fotos que poso amb molta cura, tots hem llegit llibres, vist documentals i pel·lícules, i l’horror no s’acaba mai de pair, així que no poso cap fotografia de les moltes que cobreixen les parets, ni poso les de les càmeres de gas amb les seves tuberies obsoletes, ni els forns crematoris.

Desprès de parlar ahir d’un Hitler amable amb Eva Braun,ara sols deixo constància del que varem veure  in situ. Sembla que en un començament volien arrasar tot el complexa, però desprès decidiren deixar-ho com a museu per mostrar-lo a la humanitat. La visió no angoixa perquè tot està buit, no queda res a dins de cap pavelló, buidor total, però sabent el que hi va viure de dolor, desesperació  mort .

Les lliteres son dos caixons de fusta sobreposats, en cada caixó hi dormien tres presoners, capiculats, donat que el pes mitjà era de 42 quilos, hi cabien més o menys bé.

El pavelló que veiem sols era d’homes, que treballaven a una cantera de pedra que es troba a sota,una gran cantera de granit ,amb els blocs dels quals pavimentaven els carrers de les principals carrers d’Alemanya. Posteriorment obriren un altre pavelló per dones i nens.

Complemento amb un record, encara viu desprès de 17 anys. El dia 8 d’agost de 1996, durant un viatge a Polònia, visitava el camp d’ Oswiecim en alemany AUSCHWITZ ,comandat pel general Rudolf Höss, de trista memòria. i tinc escrit en el meu diari: “avui serà un dia per no oblidar mai. Hem vist in situ el que sabíem per la història, no es pot explicar; el que més m’ha colpejat ha estat sentir el gran dolor, sofriment i humiliació que s’ha viscut en aquest lloc. Ara és museu i es guarda tot el que s’ha trobat. Veiem vitrines de tot, cabells, ulleres, sabates, roba, el que més m’ha colpit, l’exposició de xumets i les tetines dels biberons dels nadons… innocència desvalguda, en mans de l’odi satànic”.

17 anys desprès, quan hi penso, segueixo veien el xumets i els biberons, quan veig nèixer un infant.  

Mathausen, dins l’horror és més suau, és un museu buit.

Parenostre

Desprès dels barracons, es baixen moltes escales fins arribar al sòl de la pedrera on treballaven els deportats, sense força ni musculatura , moltíssims hi moriren. De la pedrera se surt per una porta a l’esplanada que veieu a l’última foto, impressionats encara pel que em vist, decidim fer un minut de silenci seguit d’una pregària per la Pau, encetem un Parenostre.

Fa dos dies la Canciller d’Alemanya, Àngela Merkel, va visitar el camp de Dachau, amb fins polítics o no ?, el primer construït el 1933 a prop de Munich, Baviera. A la seva manera va retre record als que hi van patir i morir allí.

MAUTHAUSEN, AUSCHWITZ, DACHAU...mai més.

                                                     

                     

                                                                                                                                    

                                                   



jj