Segueixo viva, malgrat la meva subtil desaparició del blog. Son coses de l'estiu que segueix amb els seus alt i baixos calorífers i per aquella malaltia que em té presa de forma malèvola. D'allò dels que van i venen ja no en parlo perquè és endèmic; ni els ocells no venen de tan espantats que estan de tant moviment.Jo mateixa, en una setmana de disbauxa no solament no m'he aprimat sinó que he engreixat 200 g. els quals puc posar a to, espero, en pocs dies. No llençaré ara per la gespa els esforços d'aquests mesos. Ja em vagarà de fer-ho en el viatge al setembre. I després també pateixo els problemes de telefònica que ens té abandonats i no sempre que vull puc connectar-me. M'agradaria saber si a Silicon Valley això també els passa, sospito que no. Dins d'aquest paquet de desastres relatius, no tinc ni esma, ni inspiració i no escric res de res. Potser al final faré erupció i escriuré Batalles i tranquil·litat - tampoc no em faig il·lusions de poder emular Tolstoi. I el que no penso fer és culpabiliTzar-me o inquietar-me. O sigui que ja ho sabeu, fidels meus: piano, piano si va lontano i penso que tot el que faig ara, després no podré fer-ho o almenys en la mateixa companyia. Visc en aquella dita de la nostra saviesa popular: qui els ha fet el nas que els tingui a braç.
Doncs "visto lo visto" em sembla que sóc la teva única amiga fidel que et llegeix de tant en tant.
ResponEliminaMira per on, avui en són dues, fidel, fidel, no ho sé...una mica com allò que diuen del Guadiana, ara hi sóc, ara no hi sóc.
ResponEliminaDisfruta del balancí.