DES DEL BALANCÍ- 15-8

Un raconet del meu paradís per a tots aquells que el necessitin

Parla l'Olga d'un seu faraó que la repta a pintar-se els ulls. I jo recordo el meu amic Ibrahim que lloava els meus, amb recança. El tinc present en l'horror del que està passant al seu país, l'imagino en el dubte, el compadeixo en l'angoixa per la sort dels seus fills, el recordo en els bons moment passats, el sé sense veure'l ni saber-ne res. Pobre, tan pobre com el seu pobre país sense esperança ni il·lusió com la que varem tenir ni que fos la d'un foc follet que saps que no dura però és tan bonic. És el poder del record fet d'enyorança, nostàlgia i sensatesa. Un cop més no sé com interpretar el seu inch'Allà, que ve a ser el que Deu vulgui, que tan sovint deia, perquè no sembla que escolti. Recordes Marisa aquella comèdia en àrab que varem anar a veure? I com vaig estar de contenta perquè vaig entendre tres paraules que eren per mi un diccionari? Habibi, shucran i inch'Al·là.  La pau, la pau, com podríem donar-ne una mica de la nostra als qui estimem? O almenys una mica de la bellesa del sol entre les fulles, i el meu sentir? Que bonic fora (o què consolador) si fos veritat allò de la comunió dels sants.