DES DEL BALANCÍ 5-8

Estic en un atac greu de saiforitis aguda. No sé si recordeu que és una dolència d'estiu que ataca a qui és a Saifores. Es presenta en dues formes, les dues prou malignes. Una és la mòrbida, caracteritzada per un salvatge desig de gaudi del fare-niente  sense cap voluntat de recuperació. L'altra és la de l'activitat desfermada en feines diverses, específiques, d'aquelles que poden passar mesos en letàrgia però que quan es comencen no deixen treva. També poden combinar-se ambdues formes. Jo ara estic embrancada en la neteja i organització del taller de fusteria. No sé si podeu imaginar els milers de claus, cargols, tacs, eines diverses, estris, peces de tota mena, caixes i capsetes, pintures de tot tipus i color, fustes variades, ferros, plàstics etc, etc que pot arribar a contenir un taller com el nostre, sempre en marxa en feines, arreglos i construccions d'allò més variat. Ja sabeu que el meu so de fons acostuma a ser la polidora, la serra, el trepant o els cops de martell. Al meu voltant, com a papallones, nens amb la gana sempre oberta, grans amb ganes d'ajudar, uns que riuen, altres que criden... és com una versió de la pluja d'estels que aquests dies ja comença: petits cossos com granets de sorra  que s'incendien al penetrar a l'alta atmosfera amb la fricció de l'aire. Com ells no són pluja, ni són estels però brillen i deixen l'estela del seu pas.