El perfum que més m’agrada és el de
les fréssies: fresc, lleuger, de rerafons amb pebre. La sento a mil hores lluny
encara que en la natura sigui poc freqüent i estigui amagada. Recordo la
sorpresa d’aquella olor baixant pel bosc del Castell de Bellver a Mallorca, una
olor que et pentina els cabells enrere i dóna aire al coll , com una carícia.
La seva forma, en ramells
atrompetats, m’encanta. Té la consistència polida d’un vellut suau, de pell de
nen petit.
Al meu jardí, és clar, en tinc de
plantades sota el romaní gros i cada any quan floreix em donen l’alegria de l’olor
sorpresa al passar, distreta, al seu costat.
Em vaig collir una tija perquè em
fes companyia i no es perdés la flaire en la solitud d’entre setmana. I unes
flors de lavanda i unes vinques sense olor però d’un blau que acompanya.
Després de tres dies el blau es torna gris i per refrescar el pom cullo un
parell de branques de gessamí, estrelles a la terrassa, d’un blanc gairebé
impossible. El ram s’ha salvat, sí, però l’olor tan franc del gessamí es menja
el de les fréssies i no el puc resistir a prop. Fa molt bonic de nou però ha
perdut la màgia de la intuïció. La diferència entre un quadre de Berthe
Morissot enfront d’un Cézanne. Tots dos m’agraden però són coses diferents.
Què és més important, el plaer de
la vista o el de l’olfacte?
Jo crec que el més important és el sentit de l'oïda amb aquesta descripció tan sugerent que has fet del teu ram primaveral.
ResponElimina