dijous, 9 de febrer del 2012
LA TRESCA I LA VERDESCA
LA TRESCA I LA VERDESCA
cliqueu sobre la foto, per veure altres cares del prisma.
Gairebé mai les coses són el que acostumem a creure. Tenen ombres, reflexos, surten del seu context, es barregen, s'il·luminen o enfosqueixen... Mirant-les fora de la mirada ordenada, quotidiana i dreta, apareixen formes, colors, relleus nous i sorprenents. La nostra casa a l'altra banda del mirall no és una entelèquia. Només cal posar-s'hi bé i mirar. On estem nosaltres? Potser ens ho podem preguntar. No sé si podem respondre-ho.
 |
| 2012-02-09 |
dimecres, 8 de febrer del 2012
LA TRESCA I LA VERDESCA
M'agrada molt la foto de la setmana.
El fred a fora, el confort a dins; però una clara voluntat d'intercanvi. El de dins vol participar i el de fora fer seva la serenor que expressa el gest. Una mà els uneix. Una mà que treballa, que sent, que acaricia, que fa coses, que embolica i escalfa, rellisca, crida... i a sobre, al deixar la seva empremta en la fredor marca quatre barres. Molt suggeridor.
El fred a fora, el confort a dins; però una clara voluntat d'intercanvi. El de dins vol participar i el de fora fer seva la serenor que expressa el gest. Una mà els uneix. Una mà que treballa, que sent, que acaricia, que fa coses, que embolica i escalfa, rellisca, crida... i a sobre, al deixar la seva empremta en la fredor marca quatre barres. Molt suggeridor.
dimarts, 7 de febrer del 2012
LA TRESCA I LA VERDESCA
Universitat Pompeu Fabra- A. Tàpies- Espai de reflexió.
Ha mort Antoni Tàpies. AVUI SOM MÉS POBRES. Hem perdut no un pintor de fama sinó una veu de protesta i denúncia. Un ambaixador del nostre món amb tot el que té de positiu i també del que no rutlla. Part de la nostra veu. La seva obra ho conté tot, amb serenitat i grandesa, sense marrades, la veritat sempre al davant i sense que res no el destorbi..
Segurament avui sentirem moltes veus parlant de diferents aspectes de la seva obra. Escoltem-les, sí però per mi el millor seria posar-nos al davant d'una obra seva i mirar i mirar fins a fer-la nostra, fins a sentir-la .
Si això us ha passat alguna vegada. Mai més Tàpies no us deixarà.
L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 167
Main Street, segle XIX, fotògraf L. Roisin
GIBRALTAR I LA SEVA HISTÒRIA
Segueixo dins d’aquest territori de 7 km2 i, un cop vista la part alta, baixem a la plana on ens espera el dinar en el restaurant ubicat dins el Baluard, fortificació dins les muralles, o sigui el que ara serà el nostre menjador va ser en un temps torre de defensa, encara en guarden els canons, dins passadissos secrets des d’on van tenir lloc guerres sagnants. Actualment tot de panels expliquen les batalles, i com sempre elogi dels vencedors i vergonya pels vençuts. El menjador està situat en una antiga sala noble amb sostre bombat tot d’obra vista, més o menys com en l’època de les batalles en el 1773.
Tinc com a companya de viatge a la Celeste , que com sabeu és nascuda a Londres, té passaport britànic, desprès de dinar li va agafar la dèria que volia un te anglès. D’acord, busquem el Pub més autèntic , coincidim i entren en un coquetò local del carrer principal, el Main Street, de la foto de dalt. Un te i un pastis, servit amb una tassa de porcellana anglesa per una cambrera sol·licita, desig complet. Demanen la factura un xic elevada per cert, els gustos es paguen, i ens diuen que hem de pagar en lliures esterlines, som en territori anglès. No en portavem i la situació es va fer incòmode, negociarem pagar en euros i al final acceptaren amb un canvi propici a la seva butxaca. 1€ =0,28 GBP Bristish Pound, o el que és el mateix 1 GBP = 1,20 €
Per acabar de fer cultura cal escoltar al guia que ens explica les batalles del 1773 i, la de Trafalgar i ens mostra el monument aixecat a l’Almirall Nelson , que va morir el 5 d’octubre de 1805 governant el vaixell Victory, deixant els enemics espanyols i francesos derrotats. Ell va morir a bord i el Victory va ser remolcat fins a Gibraltar , el seu cadàver va ser conservat dins una bota de conyac, posteriorment el seu cos va ser enviat a Londres i enterrat en la catedral de Sant Pau.
Abans de marxar comprem algun record , postals i llibres en paradetes pels turistes , els venedors estan encantats amb els euros.
A la sortida donat que venim d’un port franc, la policia espanyola ens revisa per si portem tabac, res que declarar , carretera i manta i, amb una hora i mitja de trajecte amb bus ens trobem a l’Hotel Flamingo de Torremolinos, el nostre. Un dia ben aprofitat que us he explicat en tres etapes.
Panel del menjador
dilluns, 6 de febrer del 2012
a empentes i rodolons
LOS DESCENDIENTES.Quin insensat deia que en Clooney no estava atractiu a la peli? Si us plau!
Amb això dels gustos no hi ha res escrit. "Los descendientes" em va agradar molt i la recomano. De les que estan fent encara, no va interessar-me "Drive".
Seguirem informant.
LATRESCA I LA VERDESCA
Així estic jo. Em sembla que ni tan sols aniré a classe. El que em convindria és ficar-me a la cova de la Maria Teresa i quedar-m'hi en una temperatura estable fins que em curi. Aquests canvis de dins a fora no em van gens bé. A més a més he curar-me aviat que estem a la SETMANA NEGRA i moltes activitats em reclamen. Avui, una exhibició de gossos policía, però passo. Si voleu augmentar la vostra sapiència aquí us poso en què consisteix l'encostipat.
Gènere de virus de la família dels picornavirus caracteritzats per la seva mida petita, pel genoma de tipus ARN i per una càpsida de simetria icosaèdrica. Són relativament resistents a la temperatura ambient i inactivats en el pH àcid de l'estómac. La seva temperatura de replicació (33-35ºC) els permet un desenvolupament òptim a la mucosa nasal. Es coneixen més de 115 serotipus diferents de rinovirus humans. Entre ells hi ha escassa immunitat creuada i, per tant, la resposta immunitària és específica per a cada serotipus. S'encomanen per contacte humà de forma directa mitjançant secrecions nasals i conjuntivals. La seva replicació a la mucosa nasal provoca el refredat o catarro.
dissabte, 4 de febrer del 2012
L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 166
GIBRALTAR, coves de Sant Miquel
Iniciem la pujada a la reserva natural de Upper Rok, a 300 m. sobre el nivell del mar, amb un mini bus, ja que el camí és empinat i amb molts revolts. A dalt comprem les entrades. iniciem la passejada amb guia per la Cova de Sant Miquel, no és una sinó diverses coves entrellaçades entre elles .Estan il·luminades per focus backlight de diferents colors com vermells , blaus, veds i grocs, per millorar l’aspecte de les estalactites i estalagmites.
En l’antiguitat es pensava que era insondable, i fou mencionada per primera vegada per un viatger romà, Pomponius Melia, en l’any 45 a.C.
També s’explica que durant la guerra anglo-holandesa del 1704, una nit s’hi refugiaren 500 espanyols guiats per un pastor Simon Susarte, que coneixia un camí secret. En altres guerres també ha servit de refugi.
Una de les meravelles és la cova de la catedral, denominada així perquè les formacions minerals que es poden veure en les seves parets s’assemblen als tubs d’un òrgan de catedral, s’usa com auditori i també s’hi fan concerts, donada la seva bona acústica. Tot seguit veiem la cova de Leonora, que es creia que era un enllaç subterrani amb Àfrica per on entraren els micos a Gibraltar. La temperatura és constant durant tot l’any degut a la humitat permanent, sense importar que faci molt de temps que no hagi plogut. Al terra si es mira atentament, és poden observar inicis d’estalagmites.
Ens van permetre fer fotos sense flash i vaig poder tocar aquest gran tros que us poso, la vista i el tacte et diuen que és marbre, no és així, sinó un tros que van estudiar uns geòlegs previ serrant-lo per la meitat, correspon a una estalagmita que en un moment donat es va tornar molt pesada i va caure per un dels seus cantons i així ha perdurat durant segles, talment com en un arbre ,es poden examinar les anelles que mostren el creixement de l’estalagmita, comprovant que els més foscos corresponen a períodes d´’escassetat de pluges.
divendres, 3 de febrer del 2012
Avís per a melòmans i amants de la ciutat: Es fa saber... que...
Diumenge que ve, dia 12 de febrer és Santa Eulàlia, la ben parlada, patrona de la Ciutat de Barcelona. La Mercè només ho és de la diòcesi, no de la ciutat. Al César el que és del César i a Déu el que és de Déu. Al que anàvem, aquest dia 12, al palau Moxó fan un concert, a les sis i a les vuit de la tarda. S'hi pot anar mitja hora abans per poder visitar el palau. Si algú hi vol anar cal reservar- ja-, al telèfon 933152238. Val 15 €. Jo m'he apuntat a les sis.
L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 165
GIBRALTAR
Camí de les illes Açores una vegada i, una altra d’Àfrica, havia passat per l’estret de Gibraltar amb una visió borrosa del Peñon vist des de la coberta del vaixell; així que vaig aprofitar l’estada a Màlaga per fer una escapada i entra a Gibraltar a peu per La Lina de la Concepción. El pas de les dues fronteres, l’espanyola i la britànica, sense cap més molèstia que ensenyar el DNI als respectius policies que aquell dia enllestien ràpid.
The Rock of Gibraltar o Territori Britànic d’Ultramar com diuen els anglesos, té menys de 7 km2 i, una població de 29.000 habitants. Península que comunica el mar Mediterrani amb l’oceà Atlàntic, fou coneguda en l’antiguitat com una de les dues columnes mítiques d’Hèrcules.
El 2008 va ser considerat el territori anglès, com un dels de millors en qualitat de vida i, de seguretat en el món. La seva economia es basa en el sector de serveis, principalment centre de finances, turisme i port franc. Té una base aeronaval de les Forces Armades Britàniques.
Si no ho coneixeu, us recomano una visita, a la plana els carrers i les places conviden a passejar i a prendre un te amb pastissos i, a comprar a millor preu. La catedral catòlica està dedicada a la Mare de Déu d’Europa i , fa poc van celebrar el 700 aniversari, els catòlics conviuen en pau amb l’església luterana, els musulmans que tenen una bonica mesquita, els budistes i altres religions minoritàries, de fet les vaig visitar totes. A dalt és troben les mones que entren dins els cotxes i se’t fiquen entre les cames, però sobretot destacar com a visita obligada les grutes de San Miquel que ofereixen una visió de les entranyes de la terra. Us en parlaré demà.
Els micos, correctament anomenats, mona o Macaco de Gibraltar, són uns dels pocs primats que es troben en llibertat i l’únic del gènere Macaca que viu fora de l’Àsia.
l
LA TRESCA I LA VERDESCA
L'altre dia us vaig explicar allò de les carasses de pedra i us vaig dir que us parlaria d'unes altres. Son uns caps de moro de tamany enorme, com el d'un gegant, que antigament penjaven de la part de sota dels organs d'algunes esglésies. L'organista podia accionar-les i llavors movien els ulls i la boca. Jo recordo perfectament la de la Catedral, que uns dies determinats (no recordo quins) llençava caramels per la boca. A Barcelona n'hi havia tres: a S. Maria del Mar, a la Catedral i a Sant Just i Pastor. La primera ha desaparegut però les altres dues es conserven en perfecte estat. L'any 2010 van fer sortir la de la Catedral que ballà diversos dies durant la Fira de Santa Llúcia. Si la voleu veure cliqueu a la fletxeta. Va ser una iniciativa dels Gegants de Barcelona i per tant suposo que la Marisa ens pot donar més informació.
10,La Carassa de Barcelona - YouTube | |
www.youtube.com/watch?v=qurMRBOxUWs
| |
dimecres, 1 de febrer del 2012
LA TRESCA I LA VERDESCA
El moviment es demostra caminant i la tranquil·litat amb la calma.
Avui tinc allò que en podríem dir la síndrome dels deures fets. Sí, però potser el que és és un atac de mandra; la qual cosa reivindico com a molt positiva. He vist totes les exposicions, he posat al dia els papers i paperets amb notes i coses a fer, la lectura del diari no m'ha trasbalsat significativament més enllà del que és habitual... i a sobre fa mal temps i em fa mal el peu i no tinc ganes d'anar de tresca. Ho trobo fantàstic. Aprofitaré per llegir i llegir i també per revisar els escrits de l'últim semestre que encara no els he imprès definitivament. La tarda és de cinema, encara per decidir.
La Mina em va fer una foto i avui, m'hi veig molt ben reflectida.
Avui tinc allò que en podríem dir la síndrome dels deures fets. Sí, però potser el que és és un atac de mandra; la qual cosa reivindico com a molt positiva. He vist totes les exposicions, he posat al dia els papers i paperets amb notes i coses a fer, la lectura del diari no m'ha trasbalsat significativament més enllà del que és habitual... i a sobre fa mal temps i em fa mal el peu i no tinc ganes d'anar de tresca. Ho trobo fantàstic. Aprofitaré per llegir i llegir i també per revisar els escrits de l'últim semestre que encara no els he imprès definitivament. La tarda és de cinema, encara per decidir.
La Mina em va fer una foto i avui, m'hi veig molt ben reflectida.
dimarts, 31 de gener del 2012
L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 146
CONJUNT DOLMÈNIC d’Antequera
No és la meva intenció competir amb la Mª Dolors amb la seva explicació de les columnes de l’emperador Adrià que fa fer portar a Tarraco l’any 122 d. JC.
La meva explicació va més enllà en el temps, potser de 5800 a 4500 anys quan alguna enigmàtica civilització desconeguda en la prehistòria van construir uns monuments dolmènics. Els arqueòlegs s’imaginen un poble del temps anomenat Calcolític, entre 3000 i el 2000 a.C. que vivia de l’agricultura i els ramats, amb una organització tribal i bàrbara.No obstant en la construcción d’aquests monuments, sobretot el de Menga, el més antic, a més de les eines rudimentàries de pedra i bronze, necessitarien un coneixement de la palanca, ja que les pedres de fins a 180 tones, degueren ser transportades i aixecades. Curiosament aquestes “càmeres funeràries” no tenen restes d’esquelets humans que les pugin identificar com a tombes.
Son tres, la de Menga, la de Viera i la del Romeral. La més gran i interessant és la de Menga, que us poso a la foto. És un dolmen de galeria coberta i planta casi rectangular. La zona considerada com càmera sepulcral, al fons, està formada per set ortostats (pedres que formen la paret) a cada cantó i un al fons. El conjunt es cobreix amb cinc pedres grandioses, l’última amida sis metres de longitud per set d’amplada i pesa aproximadament cent vuitanta tones. És un dels dolmens més espectaculars d’Europa, i podria haver sigut construït en l’Edat del Coure, cap el 2.500 a. C.
Em vaig quedar petita, petita, i embadalida. Quans eren? Com ho van fer? Per sort encara tenim misteris que no descobrirem mai.
LA TRESCA I LA VERDESCA
 |
| 2012-01-31 |
Per si de cas , cal tenir l’oïda fina.
Després de l’esmorzar amigable dels dimarts em dirigeixo cap a Sants. Tresca que tresca faig tot el carrer d’anada I tornada I algun carrrer travesser que em fa l’aleta al passar.
No us penseu, la collita d’avuui no ha estat especialment fructífera.
El carrer de Sants s’ha convertot en una artèria totalment dedicada al comerç I poques cases es conserven de moments millors. Sí, és clar hi ha molt construe, però en general es tracta de cases de pisos, senzilles, destinades als que venien per treballar a l’Espanya Industrial o altres de menor importància, bastides durant la segona meitat del s.XIX.I alguna cosa modernista, però poc important. El millor de tot, naturalment és l’antic Ajuntament molt decorat I florit on ara hi ha l’arxiu del districte.
Aquest carrer havia estat l’antiga carretera de Madrid. De feta quest carrer va sorgir al voltant de l’església de Sta. Maria del s. VIII (la primera construcció) que es va fer per recorder els màrtirs d’una violent persecució de cristians en època romana. En aquest carrer hi ha la seu de l’Orfeó de Sants I també la placeta de Fructuós Gelabert, el veritable fundador del cinema espanyol que va viure molts ants en aquest barri. El centre civic de les Cotxeres és molt actiu. Per exemple està prenent molta volada el Festival de Cinema de Terror però també s’hi fan actes menys terrorífics.
Es conta que una vegada (quan Sants encara no era poble agregat de Barcelona), un diumenge mentre els regidors de Sants jugaven a cartes en un bar, van ser detinguts per uns pretesos mossos d’esquadra per ordre del governador. Els van dur fins a Barcelona a peu I, el millor del cas és que pel camí van trobasr el secretary municipal a qui també van fer seguir amb ells. Després, en carro els van dur amb els ulls embenats a un lloc desconegut . No eren tals Mossos sinó lladres disfressats que buscaven un rescat. Mentre eren un dels regidors va reconèixser el so d’unes campanes de Badalona, el seu poble. Així va ser com després d’alliberats va saber trobar el lloc on havien estat I van agafar I jutjar els lladres.
TOM WHALEN
Siempre existe la posibilidad de enfocar de otra forma las cosas. A eso se le llama creatividad. Hay personas que sienten la necesidad de estar cambiando, reinventando, las cosas, porque no se conforman y quieren ir más allá. Dar una nueva visón de lo ya existente. Tom Whalen es uno de ellos. Sus posters, de líneas simples, limpias, pero directas, son una demostración de que se puede dar una nueva visión, una nueva imagen y no obstante seguir contando lo mismo, pero simplemente, de otra forma. A estos posters alguien, empeñado en ponerle nombre a las cosas, los ha bautizado con el nombre de “POSTERS ESTILO VINTAGE”
dilluns, 30 de gener del 2012
LA TRESCA I LA VERDESCA
 |
| 2012-01-29 |
diumenge, 29 de gener del 2012
L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 163
LE NOZZE DI FIGARO
Avui i demà toca música: Liceu i Auditori, espero pair les dues actuacions en menys de 20 hores, és el que tenen els abonaments que a vegades es superposen.
Le nozze di Figaro, de W.A. Mozart, comèdia per música en quatre actes, sobre libreto de Lorenzo Da Ponte. Primera representació a Viena el 1786. Mozart va demanar-li a Da Ponte el tema de la adaptació de l’obra de Beaumarchais, ja famosa a tot Europa i tema de polèmica , per les difícils i complexes relacions entre les diverses classe socials. Dos son els motius fundamentals, l’amor i el dret de cuixa del senyor tot poderós.
La representació d’aquesta nit, la primera de les quatre programades, ha sigut ben rebuda pel públic, a destacar la veu de la soprano Ainhoa Garmendia (Guipúscoa) en el paper de Susanna i la del baríton Joan Martín Royo, nascut a Barcelona, en el de Figaro, que amb els altres cantants han donat lluïment a l’òpera. Bona la direcció d’escena de Lluís Pascual que ha centrat l’obra en els anys 30 del segle passat, amb uns decorats suaus i una posta en escena amb els mínims elements , que li han donat molta elegància. Al final aplaudiments i rams de flors per tots els protagonistes. Suposo que demà (avui ja que son la una) els crítics diran la seva, a mi m’ha agradat.
Una nota trista però l’han posat els treballadors que ens han repartit un full amb un comunicat del Comitè d’Empresa on sospiten d’un possible ERO, amb la corresponent cancel·lació de l’activitat artística, de moment no confirmada per la Direcció General.
La fotografia és la del programa de mà.
divendres, 27 de gener del 2012
L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 162
RONDA I EL MUSEU DELS BANDOLERS 
Ja de tornada a casa, veig que el blog ha sigut mono color, tret de dues entrades del Rafel. De la meva estada a una part d’Andalusia, i pensant en vosaltres he recopilat unes vivències en una llibreta que aniré publicant al blog. Per començar una de divertida que no anirà gens malament amb tot el que ens ve a sobre. Així que avui va de bandolers.
Desprès de parlar-vos de pirates a Eivissa, he trobat a la bonica ciutat de Ronda el Museo del bandolero i ,amb una successió d’idees amb l’illa Pitiüsa,ara trobo una ciutat que mostra un museu on els bandits són homenatjats i recordats, com una part viva de la història de la nostra terra. És l’únic sobre el tema i pretén la difusió d’aquesta parcel·la de la memòria històrica, com a llegat cultural, en el passat recent dels pobles d’Espanya i especialment a Ronda i la seva Serralada. Noms com José Ulloa “El tragabuches”, Joaqiun Camargo “El Vivillo”, Pasos Largos, José Maria el tempranillo, Luis Candelas, Juan Manuel Lujan, Juan de Serrallonga i molts d’altres, tenen un lloc en el museu. També aquells que tenien la missió de capturar-los, com els Escopeteros de Getares fins a la creació de la Guardia Civil pel duc d’Ahumada.
Bandolers i contrabandistes, toreros i flamencs són els protagonistes de l’atmosfera llegendària que embolcalla a la Andalusia romàntica.
Si pot veure de tot: documentació històrica administrativa, (cèl·lules, decrets reals, partides de bateig, matrimonis, defuncions, llocs de sepultures, ordres de busca i captura, etc.), fotografia històrica, testimonis orals, restes de material, vestimenta de l’època i una gran extensió de portades de novelles , col·lecció de cromos i imatges de pel·lícules cèlebres que no anomeno per no trepitjar el terreny del Rafel, si no ho fa ell, ja retornaré al tema del bandits i altres lladres en el cine, tinc els noms de les pelis i els dels actors.
Capítol a part dedicat als viatgers romàntics, noms com Ricchard Ford, George Borrow, Washington Irving, el dibuixant escocès David Roberts, el mestre del dibuix francès Paul Gustave Doré, Gautier, Merimée, Dumas o Lord Byron, que portaren una visió particular d’Espanya en les seves narracions i imatges.
De José Mª “El Tempranillo” !Ah! senyora – dice sustrayendo la sortija de la mano de una mujer- una mano tan bonita no necesita adornos.
LA TRESCA I LA VERDESCA
 |
| Per Plaça d'Espanya |
dimecres, 25 de gener del 2012
dilluns, 23 de gener del 2012
ESCRIBIR
De entrada diré que se escribe para uno mismo. El hecho de escribir puede ser, y de hecho lo es, una tarea fascinante, pero también puede llevarnos a la decepción, cuando uno comprueba que nadie te lee. El hecho de escribir comporta el acto recíproco de la lectura por parte de terceros, si eso no ocurre qué sentido tiene escribir. Escribir es comunicarse con el resto del mundo, de alguna forma se está diciendo aquí estoy, quiero explicaros cosas. Y las explicas pensando que uno va a ser leído y que alguien conectará con lo que has escrito. Cuando esto queda plasmado en un blog, se acentúa más la cosa, sabes o piensas que habrá alguien que te responderá, mostrándose de acuerdo o discrepando de lo que has dicho, y así se va entablando un discurso a dos voces o más que termina por enriquecernos. Pero cuando se apodera en nuestro entorno el silencio, quiere decir que algo va mal. Que nos hemos equivocado o que el personal no está para historias. Uno se revuelve contra lo que está pasando en el país que habita, por los hechos que están sucediendo que claman al cielo y lo mismo sucede con el cambiante mundo que lo están descomponiendo. Eso solo, da para generar cientos de líneas que aunque no lleguen a servir para nada, nos abren la esperanza de que algún día llegarán a servir para algo. Por lo menos para demostrar que no somos pasotas y lo denunciamos. La vida es eso, vivirla intensamente. Y cuando no se está de acuerdo denunciarlo, alzar la voz, demostrar que se está vivo, y la escritura es un medio útil para demostrarlo. Para comunicarse con el resto de los humanos y demostrar que no somos gente que nos dejamos conducir fácilmente. Escribir es apasionante o puede serlo, cuando los demás te siguen. Es formar parte de un grupo que se siente vivo ante todo lo que nos ofrece la sociedad y si lo que nos dan no es lo correcto, tenemos el deber de tratar de cambiarlo. Pero para esto hay que estar vivo y atento. Con la pluma a punto, para reconducir si es necesario lo que tratan de engañarnos. Pero escribir es también, soñar con otros mundos, otros personajes, otras historias, no todo tiene que ser, estar pendiente de lo que nos ponen delante. Escribir es no creer en las zanahorias que tratan de imponernos. Para eso está nuestra imaginación. Con la imaginación se puede cambiar el mundo. Imaginar con la imaginación, parece una redundancia, pero no lo es. Imaginar con la imaginación es no dejarse atrapar por modas, preceptos, consejos, tiranías, mercados, lo que queráis, es ser tú mismo. Inventándote a cada momento, si es necesario. Sí, inventarse uno a cada momento, es mucho más necesario que engancharse a cualquier droga (me refiero a la política o a la religiosa, esas te condicionan y no te dejan libre) y escribir te enseña a eso, a ser libre, a inventarte de nuevo, cada vez que escribes algo.
Rafael Rodríguez-Bella
Ni comentaris, ni entrades, ni res de res. Què us passa? És que he estat tancada a casa i s'ha aturat el món? Potser, si seguim així no em quedi altre remei que agafar un mocador de fer farcells, posar-hi quatre coses i anar-me'n pel món a trescar sense parar. També seria llàstima, tan bé com estic a casa llegint, escrivint i veient coses ara sí i ara també. Animeu-vos per favor que em sembla haver caiugut a un pou i que ningú no em sent.
diumenge, 22 de gener del 2012
LA TRESCA I LA VERDESCA- aL palau Moxó i...
 |
| 2012 |
divendres, 20 de gener del 2012
LA TRESCA I LA VERDESCA
EEEEEE.ooooooooooo! que passa? esteu tots de vacances?
Jo,avui me'n vaig de trescada organitzada. Espero que el botí sigui suculent. Ja us ho explicaré.
Jo,avui me'n vaig de trescada organitzada. Espero que el botí sigui suculent. Ja us ho explicaré.
Al carrer de les panses, la bellesa no és eterna
Bellesa: conjunt de
gràcies o de qualitats que, manifestades sensiblement desperten un delit
espiritual, un sentiment d’admiració.
Durant anys en va ser paradigma. Era tan i tan maca, que
fins i tot semblava intel·ligent i bona. Els humans tendim a fer metàfores i sinècdoques.
En aquell cas era normal, donat que la metàfora era una comparació abreujada,
de tal qualitat artística que el seu ús dotava el llenguatge d’extraordinària
bellesa. Quan es parlava d’ella la sinècdoque era deguda a prendre la part pel
tot. Era bella, ergo era bona i sàvia.
Si bé aquella bellesa era natural, a mesura que passava el
temps es feia, com és natural, més fràgil i calia cuidar-la. Passava moltes
hores posant-se cremes, assajant pentinats, fent poses al davant del mirall per
trobar el millor angle d’exposició.
Un dia es va
descobrir una petitíssima arruga a la comissura de l’ull dret. Li va faltar
temps per demanar hora al saló de bellesa i que li fessin un toc de bottox. Més
val prevenir.
Però el temps, inclement, anava avançant amb les seves
passes de plom i ara un plec, ara una arruga, una taca, una acumulació de
greix, uns centímetres de més en la cinturilla de la faldilla... van començar a
erosionar aquella metàfora tan esplendorosa i la van convertir, paulatinament en
addicta a les clíniques de bellesa. Al cap i a la fi per això són i el meu cos
és meu. I tan seu! Havien passat els
anys i mai no havia deixat de ser seu i ben seu; de ningú més. Els qui, en un
moment o altre s’hi van beneficiar no van poder resistir la pressió d’una
bellesa tan exigent. Aquell cos era d’una admirable plasticitat i una no menys
admirable resiliència. A tot s’adaptava però res no li comunicava la seva
empremta. El pas la deixava neta i nova cada vegada. Ella era ella i prou. Cada
cop més allunyada del seu primigeni ser, cada cop més xuclada de greixos,
siliconada de pits, depilada, liposuccionada, estirada i tornada a estirar,
plegada, sargida, tensorada, rinoplatificada, llaviplastiada,
lipoesculturitzada, elevada, reduïda, implantada; inclús es va canviar el color
dels ulls ( oh, no, lentilles no) i es va fer una ginecologia cosmetizada.
En algun moment el cirurgià plàstic li va anunciar que ja no
era possible estirar o encongir, que havia arribat el moment de les pròtesis. Ara son tan bones, tan adaptades al
pacient que cregui’m que ni ho notarà. I així , com aquell qui no vol la cosa,
de mica en mica i sense cap trauma especial es va convertir en la primera dona
cibernètica autentificada. Feia temps que havia signat un contracte amb la
clínica estètica i donat el seu cos a la ciència per que servís d’exemple i
mostra.
I sí, el temps va continuant la seva cursa i un dia, el Doctor X va
haver de començar els tràmits de l’enterrament parcial i trucar a Pompes Fúnebres i
fer-se càrrec del que quedés. Quan van entrar, el pis feia una olor resclosida
i rara, com de metall rovellat. Van agafar unes ferralles, restes de maniquí,
perruques etc i ho van treure al balcó, per si era allò era el que pudia. A
sobre el moble de l’entrada, sobre un bol de silicona que va resultar ser un
pit, una mena de gelatina rosada, encara es sacsejava dèbilment mentre la pudor
fugia pel balcó.
dimecres, 18 de gener del 2012
TRESCA I VERDESCA
El rosari de l'aurora
El carrer de Joaquim Costa és un pou d’anècdotes
interessants. Era ple de llibreries, bars de bona i mala nota i locals
llibertaris i la gent que hi vivia era força “del morro fort”. Avui us
explicaré de què ve allò d’acabar com el rosari de l’Aurora.
Com ja us deia, el carrer era una mena d’avinguda d’entrada
a l’infern i l’Església, sempre amatent a procurar la nostra salvació, va
organitzar un rosari públic que es resava pel carrer i molt d’hora (a
l’aurora). Imagineu-vos l’escena: càntics, escolans, dones emmantellinades,
etc. I, de cop a algú se li van inflar les pilotes i la va emprendre contra els
pius. Naturalment s’hi van afegir molts més i la gent, des de casa van començar
a llençar, no solament improperis sinó també el contingut dels orinals sobre els del
rosari. I per a més jolgori van sortir les putes als balcons i aixecant-se les
faldilles també van actuar sobre els del rosari, en directe. La batussa va ser
tan fenomenal que a partir d’aquell moment es va prohibir aquest acte tan
exemplar. Devia ser fantàstic. Us ho imagineu? Això de la globalització té
molts inconvenients, trobo. Ara aquestes coses ja no passen. Quina llàstima!
dimarts, 17 de gener del 2012
Privilegis frustrats, en les trescades
En la meva recerca de les carasses vaig entrar a l'església de Sant Just per esbrinar si encara existía allò del testament sagramental. El meu pare sempre n'havia parlat i explicava que havia conegut d'a prop un cas. Per si no ho sabeu era un privilegi dels barcelonins que, estant en perill de mort fora de la ciutat (a mar, terres llunyanes o on fos) podien manifestar les seves últimes voluntats davant de dos testimonis també barcelonins. Si abans de sis mesos tornaven (els testimonis)i inclús sense necessitat de notari, aquest testament tenia valor si juraven que deien la veritat, al davant de l'altar de S. Feliu (o s. Fèlix) i del rector de s. Just.
El primer es va fer el 1082 i l'últim el 1989. El Parlament de Catalunya el va derogar per obsolet el 30 de desembre de 1991. Doncs em fa molta ràbia, què voleu que us digui. Els privilegis són els privilegis.
Aquesta església es veu que era especial perquè n'hi ha dos més. La batalla jutjada i el jurament dels jueus. La primera consistia en que abans d'un encontre armat entro dos cavallers, si aquests havien jurat davant de l'altar de S. Fèlix que no utilitzarien cap talismà ni cap bruixa que fes un encanteri, Déu donaria la victòria a l'innocent.
El jurament dels jueus era que quan hi havia un plet entre un jueu i un cristià si el jueu jurava, també al davant de S Felix, dir la veritat, el creien. Calia omplir un formulari en que que hi apareixien terrorífiques amenaces : si no dius la veritat, malvat seràs en camp i ciutat, pobre moriràs i ningú no et donarà sepultura i la teva ànima anirà allà on els gossos deixen les seves immundícies... I els no creients s'ho prenien seriosament, santa innocència! Eren els temps de la bona fè dels cristians o els presumptes innocents que quan menys ho eren més els convenia plegar-se a aquests tipus de judicis, és clar.
dilluns, 16 de gener del 2012
Buscant carasses pel barri de Ribera
 |
| Buscant carasses pel barri de Ribera |
diumenge, 15 de gener del 2012
La tresca i la Verdesca
Subscriure's a:
Missatges (Atom)