He anat a S. Julià. Un dia radiant de primavera. Encara que al moment de baixar del cotxe l'aire i l'atmosfera no és la mateixa. Allí és més neta però també el fred més tallant. Entrar a la casa, com sempre, és un retorn a la infància. A les arribades de nit, morts de son, gana i pipí però també amb el desig intacte del matí següent en que ja tot seria el que sabíem que ens estava esperant. Ara no caurem al llit perquè tornem avui mateix, ja no ens espera ningú amb la sopa de caldo i croquetes i enciam i és impossible que ens desperti el so del ferrer del davant de casa. Tot ha canviat, res és el mateix; potser tan sols el jardí que es desensonya a la primavera i ens ofereix les primeres violetes i la promesa en fulla dels narcisos i les anèmones. Una visita ràpida per fer boca i dir als records que tornarem, que es guardin bé, que els enyorem. Al meu costat una olor de violetes una mica pansides pel viatge que revifaran com aquests records.
Violetes, eternes violetes...com m'agraden!
ResponElimina