dimecres, 2 de març de 2016

L'arpa i les seves vibracions, 411


                              
Si us agrada la música de Wagner, fins el dia 19 de març podeu gaudir-la al Gran Teatre del Liceu.
El capvespre dels deus, traducció catalana del títol original, ens permet una audició integra de quasi cinc hores, descomptant els dos entreactes de trenta minuts el primer i vint el segon. Malgrat totes les detraccions de la durada de les obres del compositor alemany, no se'm va fer gens pesada. Val a dir que la traducció simultània del text que apareix en la part alta de l'escenari,  ho fa molt entenedor, ja que l'argument i els seus personatges son coneguts perquè venen d'obres anteriors. Així, aquest drama musical en un pròleg i tres actes, és la darrera de les quatre òperes que constitueixen la tetralogia de l'anell dels Nibelungs, estrenada a Bayreuth el 17 d'agost de 1876.
Segons la mitologia de la llengua germànica és refereix a la profetitzada guerra entre els déus que conduiria a la fi del món. Això ho portarà a terme  Wottan quan calarà foc al Valhalla.
El cartell oficial ens mostra la immolació de Brünnhilde.



Com passa últimament els directors d'escena situen l'escenografia en el temps que els volen. En aquest cas Robert Carsen, opta per un fons militarista, amb uniformes i banderes, amb soldats i un despatx que sembla del Tercer Reich. En el segon acte Siegfried, amb la seva vestimenta és pura copia del Manelic de Guimerà. Entra cantant pel passadís de la platea i fa un salt per pujar a l'escenari; les tres Normes es banyen en una banyera escrostonada perduda en una platja. Siegfried mort al clavar-li Hagen, per l'esquena la punta de llança del pal d'una bandera  
El final de l'òpera, sempre és difícil de representar en un escenari. En aquesta versió  el foc, en part real, en part pels focus taronja, s'enlaira mentre el Rhin desborda, portant les filles del Rhin sobre les seves ones, que, un cop recuperat l'anell  fugen nadant amb el seu trofeu. Les flames arriben al palau dels déus i aquests van desapareixen  poc a poc. Cau el teló entre foc i aigua, tot, molt espectacular.
Excepcional la veu de Jaquelyn Wagner en Brünnhilde, ella sola omple tot l'escenari , en detriment de Lance Ryan que canta un Siegfried correcte, però que al seu costat queda un xic apagat.

La música molt coneguda amb dos fragments a destacar: Alba i viatge de Sigfrid pel Rhin i desprès de la seva mort el Seguici fúnebre pel Rhin. Direcció musical a càrrec de Josep Pons, i el Cor conduït per Conxita Garcia.

                                    

 Escenografia tal com la va imaginar Wagner, una roca elevada rodejada d'un cercle de foc.