dimarts, 21 d’abril de 2015



A la casa Orlandai, a Sarrià, hi ha un gessamí que quan està en flor és espectacular; d'a prop no t'hi pots estar gaire perquè mareja però en una distància discreta omple l'aire.
En Murakami, a 1Q84 fa transcórrer l'acció principal a un món, difícil i violent, on hi ha dues llunes. Més m'estimo el nostre amb milers d'estels tan de nit com de dia i sobretot si són com aquests que t'enlluernen quan els veus i t'acompanyen amb la seva olor un bon tros de camí, recordant-nos que és primavera.

3 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

De moment, el nostre món encara es pot habitar: llessamins i estrelles, bona comparació agradable.
Però la violència s'estén com taca d'oli.

Maria Teresa ha dit...

El jardí de la Residència on visc, també ha esclatat sobretot amb flors vermelles.
És un goig la primavera malgrat tot...

Maria Teresa ha dit...

El jardí de la Residència on visc, també ha esclatat sobretot amb flors vermelles.
És un goig la primavera malgrat tot...