dimarts, 13 de maig de 2014

Lliure a la fi. La meva amiga ja ha marxat i torno a ser mestressa del meu temps. Han estat pocs dies però intensos i ara estic com desemparada, em costa trobar les meves rutines anteriors, però ja hi tornaré, ja. Amb ella he fet una repassada dels llocs  les coses que més m'han interessat aquests últims mesos i això sempre va bé per refermar impressions.
En primer lloc comentar que ens ha marxat el nen de casa: en Rafel comença una nova aventura en solitari i a nosaltres (quan hi puguem entrar, que de moment res de res), se'ns gira feina : buscar cada dia un altre bloc per saber com marxa això dels trens. Espero que amb tot, segueixi fent alguna incursió en el blog comunitari i a veure si els altres us animeu una mica, que jo també estic una mica cansada d'aquesta travessa del desert.
Segueixo amb les incògnites i estupors que em du l'actualitat: les nenes segrestades i la seva desaparició, els plans urbanístics de la ciutat, les incògnites de les eleccions europees, l'assassinat de la del PP que mai s'acabarà de saber perquè (tot i que segur que trobaran explicacions claríssimes) etc. Un consol ha estat que a l'Esther Quintana se li han obert noves expectatives. Ah i és clar el Flotats, tan humil, tan content, tan nostrat. Sí, en tot hi ha un punt d'humor que pot semblar sarcasme (segurament hi és) però no hi puc fer més. Com deia la cançó: soy rebelde, porque el mundo me hizo así. Com que no sóc la Marisa no sé si és ben bé així però el senti és aquest.

2 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Sempre, sempre, hi ha d'haver el punt crític o el de sarcasme, que és un grau més agut. Perquè ja que no podem saber el desenllaç correcte de tantes coses, almenys que ens en poguem fotre. Pura rebel·lió dels ignorants a la força.

marisa ha dit...

per al·lusions: Trobo a faltar un YO, je,je.