A Palafrugell s'ha engegat un programa  educatiu  que lliga els nois i noies desmotivats i amb problemes dels centres de secundària, amb els nens de les Guarderies Municipals i la Unitat d'Escolarització Compartida. De moment (hi ha altres projectes amb gent gran, per exemple) els adolescents ajuden els petits i de pas s'ajuden a si mateixos en responsabilitat, paciència, sociabilitat etc... També amb la gent gran, els llegeixen el diari, els ajuden a fer exercicis de psicomotricitat juguen al dòmino o altres, ... en definitiva interactuen i es coneixen mútuament. No vull entrar a comentar els beneficis i els detalls del pla que em sembla perfecte. Si us interessa llegiu La Vanguàrdia- Viure del 8 de febrer- Començar de nou per afrontar més bé el futur.

     Però si que un detall m'ha cridat l'atenció. Una mestra li diu a un nen que ajuda a un petit : posa-li l'abric de cara a ell perquè si ho fas d'esquena se sentirà agredit. Ai mare! i jo que he tingut set fills i he ajudat dotzenes i dotzenes de nens a posar-se l'anorac per sortir al pati sense adonar-me. Resulta que he de tenir mala consciència retrospectiva? Tots aquests nens viuen acoquinats per culpa meva? Com que sóc de natural optimista, em desculpabilitzo pensant que amb la meva mala pràxi potser s'han curtit i ara, ves, estan més preparats per afrontar la vida, cosa que amb la que està caient no és cosa de pa sucat amb oli. L'ampolla és mig plena, sempre.